L’ascens dels discursos feixistes des que es van produir els atemptats de dijous i divendres passat són tristament evidents. Les institucions han fet tímids esforços per combatre’ls, fent valdre discursos ciutadanistes i exaltant els drets humans, però contribuint a la negació de les causes reals del problema i fent, d’aquesta manera, un trist favor a les comunitats àrabs i musulmana. Per la seva banda, els moviments socials han posat tots els esforços en combatre els discursos racistes i, fins i tot, en aplicar l’acció directa contra els grups feixistes, com va succeir la tarda de divendres a Barcelona. No obstant, transcorreguts uns dies de l’atemptat, i tot i que encara en estat de xoc, es fa evident que l’única manera de combatre realment les conseqüències racistes dels atemptats és ser capaços d’analitzar quines són les causes reals i de fons. Cal apuntar a l’imperialisme, a l’estratègia militar de l’OTAN i als resultats de la deriva securitària. Ser capaços, per què no dir-ho, de dirigir la ràbia cap aquells qui realment tenen les mans tacades de sang.
Ens remuntem a la Guerra d’Afganistan. Amb un pla liderat per l’administració Carter, es produeix una aliança entre els serveis d’intel·ligència nord-americans, paquistanesos i saudites que permet potenciar les interpretacions fonamentalistes de l’islam i fer-ne un ús (geo)polític contra la URSS en el període de Guerra Freda. Aquest és el punt d’origen del terrorisme malanomenat yihadista, en una operació d’agressió sistemàtica i planificada de l’Orient Mitjà que s’allarga fins l’actualitat i que situa com a objectiu la seva completa reestructuració i recomposició. En paraules de Zbiegniew Brzezinski (assessor de Jimmy Carter), l’objectiu seria instaurar un ‘caos constructiu’ per generar un camp d’inestabilitat, cosa que permetria a EUA obtenir el control de la zona.
Aquesta política d’agressió cap a l’Orient Mitjà, com dèiem, s’allarga fins l’actualitat. No obstant, centrant-nos en el marc de l’Estat Espanyol, es fa necessari aturar-se en la Guerra de l’Iraq i el famós pacte entre Blair, Bush i Aznar a les Açores l’any 2003. Amb això, l’Estat Espanyol entrava de cap en aquesta guerra global, cooperant activament en la invasió de l’Iraq amb l’excusa que aquest posseïa armes de destrucció massiva (fet demostrat i reconegut com a fals), tot i ser majoritàriament rebutjada per la població de l’estat. Les morts generades en la invasió de l’Iraq van tenir el seu reflex a Madrid, quan l’11 de març de 2004 un atemptat acabava amb la vida de gairebé 200 persones. La classe treballadora de l’estat patia les nefastes conseqüències de les decisions del seu govern.
És important aturar-nos un segon per reflexionar sobre quin és el prisma d’anàlisi que apliquem. Tot i que es fa difícil negar la relació entre el fonamentalisme islàmic i l’agressió sistemàtica de l’Orient Mitjà, sovint s’imposa una visió segons la qual el sorgiment i potenciació del fonamentalisme seria una conseqüència ‘espontània’ de la política imperialista. La població dels països devastats s’agafaria a la radicalització com a eina per tal de canalitzar l’odi cap a les potències invasores. No obstant, creiem que cal fer èmfasi en la dimensió conscient, planificada i deliberada del fonamentalisme islàmic, que s’ha mostrat extremadament útil per les potències imperialistes (aplanant el camí per a les seves invasions), essent la classe treballadora (del centre i de la perifèria) qui més n’ha patit les conseqüències.
Cal fer èmfasi en la dimensió conscient, planificada i deliberada del fonamentalisme islàmic, que s’ha mostrat extremadament útil per les potències imperialistes.
L’últim ens que ha servit a l’OTAN per justificar la seva intervenció a l’Orient Mitjà ha estat l’Estat Islàmic, també conegut com a DAESH o ISIS, el qual comença a aparèixer als mitjans de comunicació occidentals a partir de l’any 2013. Tot i que els mitjans tendeixen a utilitzar el terme islamisme per fer referència a la ideologia del Daesh, el cert és que aquest terme presenta serioses ambigüitats. Per ser més rigorosos, Estat Islàmic se sustenta en la ideologia wahabita, corrent sunnita que s’inclou dins concepte de takfirisme, una ideologia que es basa en el rebuig a qui no practica la seva mateixa religió o la seva mateixa corrent. Aquesta visió sobre l’Islam és difosa principalment per les petromonarquies àrabs de l’Aràbia Saudí i Qatar, països que han finançat amb recursos econòmics i humans les estructures de l’Estat Islàmic i que són també els principals aliats d’Estats Units i l’OTAN a la zona (juntament amb Israel). Els principals damnificats per aquesta aliança han estat precisament els estats laïcs de la zona. Per tant, sota l’aparença de lluita per la democràcia, les aliances imperialistes han buscat fomentar l’extremisme religiós en contra dels valors laics.
Sota l’aparença de lluita per la democràcia, les aliances imperialistes han buscat fomentar l’extremisme religiós en contra dels valors laics.
Aquest anàlisi en termes geopolítics, però, es fa encara més necessari quan estirem el fil per desemmascarar els vincles entre les potències del golf pèrsic i les elits espanyoles. L’any 2016, l’Estat Espanyol va vendre armes a l’Aràbia Saudí per un valor de 116 milions d’Euros. El comerç d’armament entre l’Estat Espanyol i l’Aràbia Saudí, però, no és nou i s’ha dut a terme principalment a través de les seves monarquies. I és que la relació entre els Borbons i la Dinastia Saud fa 4 dècades que dura. L’any 1977, el príncep Saudí Fahd va realitzar un préstec per valor de 100 milions de dòlars al Rei Joan Carles I. Aquest préstec, que tenia com a objectiu ‘enfortir la monarquia espanyola’, mai hauria estat retornat. Les relacions, però, no van aturar-se i es van mantenir fins el passat 2016, quan per mitjà del nou rei Felip VI, es tancava una important venda d’armament en plena guerra del Iemen, conflicte que, per cert, ha estat totalment silenciat pels mitjans de comunicació catalans i espanyols. Mentre s’omplen la boca de lluita en la defensa dels valors democràtics, el cert és que l’Estat Espanyol i les seves institucions reaccionàries gaudeixen de total impunitat pels seus vincles amb estats on les dones no poden estudiar, treballar, conduir o sortir de casa sense un home.
El comerç d’armament entre l’Estat Espanyol i l’Aràbia Saudí, però, no és nou i s’ha dut a terme principalment a través de les seves monarquies.
La reflexió ens porta a pensar en la unitat institucional que demanava Rajoy en roda de premsa el dia després dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Davant de tragèdies que ens situen en estat de xoc, sovint es fa difícil trencar amb els discursos d’unitat que es promulguen des de les institucions. La unitat institucional que ens reclamen, però, és un emmascarament de la realitat i implica tancar els ulls davant el cinisme dels autèntics criminals de guerra. Alhora, ens porta a legitimar un discurs que serà utilitzat per a la militarització i l’escalada repressiva i a donar l’esquena a les comunitats àrabs i musulmanes, que seran les més perjudicades tant pel racisme institucional com per l’escalada del feixisme, que repunta en moments com l’actual. És ara més que mai que es fa necessari situar els anàlisis rigorosos en primer pla i passar a l’acció política rebutjant la presència del feixisme a casa nostra: ni grupuscles feixistes, ni feixistes que sota l’etiqueta de monarques o caps de govern pretenen amagar que tenen les mans tacades de sang. Esdevé necessari, per tant, assumir la responsabilitat que ens pertoca des de l’esquerra i mostrar la realitat tal i com és. Els atacs dels mitjans de comunicació del sistema són més que previsibles, però no podem oblidar que no són més que eines de les mateixes institucions que cal destruir. A l’altra banda, la solidaritat de classe i internacionalista i la idea que la veritat, tot i ser crua, és sempre revolucionària.
