“Els clubs es remodelen segons els canons de poderosos centres financers i mediàtics, el joc ja no depèn del talent coordinat de jugadors capaços de crear moments memorables, mitificables, sinó de sistemes que porten el nom o el cognom de l’entrenador. És com si s’hagués traslladat al futbol la tendència teatral de que el director sigui més determinant que l’actor.”
Manuel Vázquez Montalbán va conèixer al Guardiola jugador, però la seva mort inesperada al 2003 li va impedir arribar a viure el que ara tots i totes gaudim. Potser hagués escrit igual igual el paràgraf que inicia aquest article en el llibre Futbol, una religió en busca d’un Déu, però no tinc cap dubte de que també hauria mencionat l’excepció. Perquè de Pep Guardiola, en aquests darrers divuit mesos, s’ha dit tot i s’han esgotat tant els adjectius com els substantius, i tot i així, el que hem de remarcar i el que hem d’agrair és que avui en dia és l’excepció. No excepcional, que també, sinó l’excepció. Perquè en un segle en el que la majoria dels grans clubs s’han convertit en un negoci multinacional patrocinats per les grans marques i la televisió, les directives tenen l’obligació de presentar davant les juntes d’accionistes resultats. És a dir, victòries. I en aquesta tirania del resultadisme, i amb la sentència Bosman, i per tant la lliure circulació de jugadors/mercaderies, qui apostarà pels valors d’un planter format a casa? Qui se la jugarà invertint en la formació de joves jugadors, quan tothom necessita recollir els triomfs diàriament? Al nostre país, i ara també al món sencer, tots i totes coneixem la resposta: l’excepció.
Pep Guardiola és l’excepció en el món del futbol, és la persona que prioritza el bé de l’equip potenciant i extraient el millor de les individualitats; el club per damunt dels interessos i els beneficis particulars, i l’essència particular per davant de la globalitat supranacional del futbol. Pep Guardiola llegeix la poesia de Miquel Martí i Pol i potser per això se’ns torna èpic i ens deixa tot tan ple de cites: “Si perdeu avui continuareu sent el millor equip del món. Si guanyeu sereu eterns”, va dir al vestuari abans de saltar al camp a jugar la final del Mundial de Clubs i arribar a on ningú ho ha fet mai.
Guardiola ens sedueix amb el seu discurs, amb la seva escenografia, i amb l’estil amb el que marca el temps de cada situació. Guardiola ens sedueix i a alguns fins i tot ens té una mica hipnotitzats ja, a aquestes alçades de la pel·lícula. Ell ens dóna la seva paraula de que vol continuar l’any que ve, i tots li creiem. L’espectacle del futbol accelera per una autopista amb un peatge molt car, mentre que Guardiola transita per un camí paral·lel. I per això volia escriure aquest article, abans que la fragilitat de la memòria ens faci oblidar tot el que hem viscut, tot el que estem vivint, i tot el que ens queda per viure.
P.D: “Perquè la vida no serà com l’esperàvem ni la història com ens la mereixem”.
