>> Radiografia de l’oposició real a la Federació Russa
Bona part de les informacions que ens arriben sobre l’oposició a l’autoritarisme del binomi Putin-Medvedev a l’actual Federació Russa es centren en remarcar la importància de suposades figures carismàtiques, com l’escaquista Garry Kasparov, i de tot un seguit de forces polítiques que, en última instància, no qüestionen les reformes neoliberals engegades el 1991 que han portat a l’actual catàstrofe social i econòmica per a bona part de la població russa.
Més enllà de figures com les de Kasparov i de la coalició Una Altra Rússia o del partit titella del govern Rússia Justa, l’oposició real d’esquerres a Rússia la configura el Partit Comunista de la Federació Russa (PCFR) i, sobretot, els nous moviments socials en defensa dels serveis públics, els drets socials i els drets civils.
Tot i l’altíssima popularitat del primer ministre rus Vladimir Putin i del seu home de palla, el president del govern de la Federació Russa Dimitri Medvedev, l’autoritarisme del nou capitalisme rus ha trobat en sectors significatius, tot i que minoritaris, de la població russa una ferma oposició des de l’esquerra a la política neoliberal del govern. En aquest sentit, cal tenir presents, d’una banda, l’alternativa, sobretot tot i que no únicament, en el terreny parlamentari representada pel Partit Comunista de la Federació Russa i, per l’altra, tots aquells moviments contestataris de base, amb expressions força diverses, que han configurat els nous moviments socials a Rússia molt especialment d’ençà de l’any 2005.
Durant el primer mandat presidencial de Putin, el PCFR acceptà diversos càrrecs importants dins la Duma que el mateix Putin els hi havia ofert. Poc després els membres del PCFR foren desallotjats d’aquests càrrecs i des d’instàncies governamentals s’orquestrà una escissió dins el partit que acabà amb la fundació de Ródina (Pàtria), actualment Rússia Justa. Tot i la política erràtica del PCFR durant els primers anys de la consolidació de Putin, fonamentada en un fort autoritarisme intern, la falta de combativitat cap a les autoritats, un fort caràcter clientelar, un parlamentarisme ineficaç i un nacionalisme eslau desorbitat, a dia d’avui aquest continua essent l’alternativa al poder autoritari de Putin i Medvedev al Parlament.
Les lleis restrictives sobre la configuració de partits aprovades pel Kremlin des del 2001 semblen no haver afectat la força electoral del PCFR, en les diverses conteses electorals ha conservat entre un 10 i un 25% dels vots, depenent de les regions, i disposa de 57 diputats a la Duma, amb un nombre de militants pròxim als 170.000. Igualment manté una forta presència social, especialment entre determinats sectors de treballadors, i un programa que aposta per la nacionalització dels recursos naturals i els sectors estratègics de l’economia, un sistema polític pluripartidista, l’educació i la sanitat públiques i gratuïtes, el control per part dels treballadors dels sectors econòmics estratègics, la dissolució de l’OTAN i una política en defensa de la pau a nivell internacional.
L’oposició dels moviments socials
Ara bé, més que no pas en el Partit Comunista de la Federació Russa cal anar a cercar l’oposició d’esquerres més combativa en els diversos moviments socials, sense les hipoteques que arrossega el PCFR, sorgits de l’onada de mobilitzacions en contra de la reforma del sistema de seguretat social l’any 2005. Milers de persones, molts d’ells pensionistes però també joves d’esquerres, sindicalistes i activistes pels drets humans, sortiren als carrers de diverses ciutats durant diversos dies per aturar les disposicions del Kremlin que pretenien acabar amb el sistema de cobertura social bàsica encara existent a Rússia. Les mobilitzacions, que en moltes ciutats s’allargaren durant mesos, forçaren al govern a arribar a un compromís amb els manifestants sobre l’aprovació de la llei. A finals del 2005 es tornaren a produir tot un seguit de mobilitzacions massives contra la llei de reforma de l’habitatge i, concretament, contra la reforma de l’anomenat habitatge comunitari. Arran d’aquestes mobilitzacions s’han anat configurant tot un seguit de moviments de base, la majoria de caràcter local, en defensa del territori, com en el cas de la protecció del llac Baikal, per la llibertat d’expressió i associació o en contra de la privatització de serveis públics.
En el terreny de la privatització dels serveis públics, la lluita del sindicat de treballadors d’autobusos de la ciutat de Perm, de gairebé un milió d’habitants al peu dels Urals, resultà exemplar. La seua lluita per conservar els seus llocs de treball davant la voluntat de les autoritats municipals de privatitzar el transport públic els portà a encapçalar el consell coordinador de la ciutat en contra de la privatització de qualsevol servei públic. De la mateixa manera, en diverses localitats s’han anat creant col·lectius de veïns i ciutadans en contra dels desnonaments d’habitatges, per protegir els espais públics, per garantir els drets sanitaris bàsics, en contra de la brutalitat policíaca o en contra les reformes urbanístiques de caràcter especulatiu.
Segurament, l’experiència més exitosa, per haver superat el marc local i haver aconseguit una coordinació de diverses ciutats, ha estat la mobilització dels pensionistes amb la creació de la Coordinadora d’Unió de Soviets. Es tracta d’una coordinadora que aplega ciutats tant importants com Vladivostok, Sant Petesburg, els suburbis de Moscou, Samara, Togliatti o Izhevsk nascuda de les mobilitzacions pel manteniment dels drets dels pensionistes i pel dret a l’habitatge tot just fa dos anys. Prenent el model de la ciutat d’Izhevsk, a la República d’Udmurt, on juntament amb els pensionistes participaven de manera conjunta en la lluita pels drets socials el Partit dels Treballadors Comunistes de Rússia, periodistes independents, sindicalistes, estudiants, associacions de veïns, anarquistes i fins i tot liberals oposats a Putin. La Coordinadora d’Unió de Soviets ha aconseguit entorn a una reivindicació sectorial, com la dels pensionistes, aglutinar tots els sectors socials i polítics contraris a les polítiques neoliberals del govern en els principals nuclis urbans de la Federació.
Totes aquestes diverses expressions mobilitzadores, han tingut la seua concreció en l’organització dels diversos Fòrums Socials que, com el celebrat el 2006 a Sant Petesburg tot just abans de la celebració de la cimera del G-8, han mostrat la vitalitat, tot i que amb limitacions, de les noves reivindicacions, lluites i formes organitzatives en contra de la misèria a la que el capitalisme rus ha condemnat a bona part de la població. La massiva operació repressiva que el govern executà contra els activistes i militants que participaren en el Fòrum Social de Sant Petesburg, empresonant centenars de persones amb pretextos falsos, és ben il·lustrativa de la preocupació que l’oposició de base genera a les autoritats i de les seues potencialitats, avui embrionàries en el marc d’un estat extremadament autoritari.