El company Llorenç Casanova, per respondre a la carta que jo mateix publicava fa uns dies a les pàgines de l’Accent, ha fet un recull de documents i actes protagonitzats per l’esquerra independista, amb els quals pretén demostrar que un servidor està ben equivocat i que l’esquerra independentista sempre ha fet els deures pel que fa a l’eix ambiental i ecologista. No deixa de sorprendre’m aquesta reacció defensiva tot i que fins a cert punt és comprensible. La pròpia esquerra independentista tenim una llarga i fecunda tradició pel que fa a la manca d’autocrítica i per tant és normal i fins a cert punt comprensible que un previsible mecanisme d’autodefensa aparegui quan es formula una esmena crítica que qüestiona la trajectòria i praxi del moviment.
Crec que limitar-se a fer un recull d’accions il·lustrades amb imatges i textos signats per l’EI denota una certa feblesa argumentativa i una recurrent tàctica. Efectivament, l’esquerra independentista ha participat en diverses mobilitzacions però precisament el que intentava ressaltar amb la meva carta crítica és que més enllà d’un cert postureig tàctic no hi ha un eix estratègic de treball sistemàtic,estructurat, definit i desenvolupat com caldria. L’autor de la rèplica fa referència a alguns textos de la ponència estratègica de 2014 i al mateix programa electoral de la CUP-CC, i ho fa amb la voluntat de desmentir les meves crítiques a la manca de concreció i per desmuntar la formulació d’una crítica estructural compartida pel moviment ecologista.
Penso que precisament la feblesa d’aquests mateixos textos ( que insisteixen en utilitzar el concepte sostenible quan tothom sap que està completament devaluat i desvirtuat pel mateix neoliberalisme) és molt significativa. Congratular-se per l’existència d’uns textos plasmats en un paper i no desenvolupats a la pràctica denota des del meu punt de vista la feblesa estructural i teòrica que l’esquerra independentista arrossega des de fa anys en l’eix ambientalista i de retruc en l’eix social.
El company Llorenç, en el seu recull fa referència a l’acció que algunes CUP van desenvolupar durant la dècada daurada de l’especulació immobiliaria i cita alguns dels elements que van marcar aquella bogeria especulativa amb greus impactes sobre el territori. Així, la lluita contra els POUM expansius o les ARE van ser un camp de batalla del creixent pol municipalista que l’EI impulsava al territori. Tammateix, em permeto la llibertat de palesar que l’exemple que ha posat sobre la lluita conta la MAT i que un servidor coneix molt bé, no és gaire afortunat. Destacar unes breus, aïllades i circumstancials declaracions d’un electe diputat de la CUP, i en canvi minimitzar i inisivilitzar la lluita que durant anys diverses fornades de militants ecologistes van desenvolupar al territori, amb enfrontaments policials inclosos, no em sembla una manera gaire honesta de posar-se medalles.
Accepto i reconec que algunes CUP, i sobretot l’extinta organització juvenil Maulets, van fer una gran feina en aquest camp, i jo mateix vaig participar en una pila de plataformes en defensa del territori. Però precisament això és el que intentava remarcar en el meu article inicial. La participació en plataformes i col·lectius no és ni molt menys suficient per combatre l’agressió del capital contra el territor, el clima, l’aigua, els ecosistemes, de fet no és ni tant sols un element central. Cal una dimensió estratègica i ideològica més ben orientada i sobretot una praxi més constant, explícita i contundent que s’enfronti al mite del creixement i que reivindiqui un decreixement del PIB i un repartiment més just i democràtic de la riquesa generada. El físic Antonio Turiel interpela a l’esquerra en aquest sentit i la convida a definr-se davant de la cruïlla històrica en què ens trobem.
La gran mancança és que l’esquerra independentista ha omès la necessitat de formular un relat discursiu més potent i més transversal, que abraci els valors del decreixement i que traslladi a la seva praxi una critica radical i explícita, sobretot explícita, al paradigma del creixement. Una mancança que és fruit del productivisme hereu de l’esquerra i que ha donat com a conseqüència un discurs urbanocèntric i antropocèntric que relega l’eix ambientalista a un segon pla, a voltes folclòric. Un error estratègic de primer ordre que ens ha fet perdre molt de temps, i sobretot un error que ens incapacita a curt termini per a formular una resposta contundent, clara i radical a la crisi ambiental, climàtica, social, energètica i civilitzatòria que ja és aquí i que no esperarà a què reaccionem.
La República Catalana que volem lliure, socialista, feminista, municipalista i ecologista ha de basar-se en la justicia social, el decreixement i el repartiment just de la riquesa. El país que volem lliure ha de prendre consciència dels límits biofísics del territori i ha de desenvolupar un model de producció i consum de circuit curt i adaptat a les bioregions del país.
I aquesta República Catalana que farem néixer necessita una esquerra forta, descentralitzada, feminista, transformadora i solidària, internacionalista i ecologista, que aposti pel decreixement sense complexes i que cooperi i entauli aliances amb els països del sud per combatre el capitalisme i el canvi climàtic que amenaça la vida del planeta i de la mateixa espècie humana.
Quan vaig escriure la “Carta d’un ecologista a l’esquerra independentista”, ho vaig fer amb voluntat constructiva malgrat el to crític i autocrític. Continuo pensant que sense autocrítica no hi ha possiblitat d’avançar des d’una perspectiva revolucionaria i la meva praxi personal sempre m’ha aconsellat defugir les actituds de cofoisme i els debats autoreferencials.
Acabo amb les paraules d’en Llorenç i que subscric al 100%. “Estimar la terra és respectar-la”. i hi afegeixo: “Lluitar per la terra és una obligació moral”.
Altres articles d’aquest debat:
Jordi Navarro: “Carta oberta d’un ecologista a l’esquerra independentista”
Llorenç Casanova: “Resposta oberta d’un ecologista de l’esquerra independentista”
