L’octubre de 2019 es realitzà, per primera vegada, un cens de les persones sense llar a la ciutat de València. Tretze entitats socials i l’Ajuntament comptabilitzaren, amb el suport de centenars de persones voluntàries, 939 persones sense sostre en el Cap i Casal.
El març de 2020, amb l’arribada del Coronavirus i el subsegüent estat d’alarma, es decretà el confinament de la població. En aqueix moment, els albergs de la ciutat –que compten amb poc més de 400 places en total– ja es trobaven plens i l’Ajuntament començà a habilitar recursos d’emergència, que no estigueren totalment operatius fins uns dies després. Una de les raons d’aquest retard fou el manteniment del calendari de festius fallers en l’Administració municipal, malgrat que les Falles ja havien estat suspeses.
Així, es produí, aquests primers dies, un devessall de persones que recorrien les poques entitats socials que no havien tancat les portes, tot intentant infructuosament aconseguir una plaça d’alberg o alguna cosa a menjar. Afortunadament, amb el pas dels dies, aquest flux de persones es reduí una mica, en obrir-se ja els espais habilitats a propòsit.
En aquests moments, doncs, i davant la creixent demanda, l’Ajuntament de València ha habilitat els poliesportius del Cabanyal, del Carme i Benicalap i el tram III del riu per a garantir un servei de dutxes i bosses d’aliments a qui ho necessite. S’ofereixen, igualment, places d’alberg en diferents pensions, en el Complex Cultural Petxina i en entitats privades (en total, unes 200 places).
Es podria pensar que amb això seria suficient per a atendre les persones sense llar que viuen als carrers de la capital del Túria, però la realitat és una altra.
El confinament forçat de la població no ha fet més que aflorar una precarietat endèmica en molts sectors de la població que viuen al dia, sense ingressos estables, que treballen en precari i que cobren en B. Són els sectors empobrits de la ciutat qui més fort han patit l’impacte del confinament, ja que, per a una gran quantitat de persones, poder confinar-se en un habitatge digne, amb l’alimentació garantida és un privilegi de classe que no poden permetre’s.
No es tracta només dels centenars de veïns i veïnes que abans de l’estat d’alarma ja acudien diàriament als menjadors socials. Es tracta dels qui han perdut la seua habitació de lloguer per no poder pagar la mensualitat. Mensualitat que, amb prou faenes, abonaven amb el que treien treballant en precari, bé fora netejant algun habitatge on ja no els necessiten, muntant la terrassa d’un bar del barri, aparcant cotxes o recollint taronja.
Estem parlant, també, dels milers de persones en situació irregular, sense papers i sense empadronament, invisibles a l’administració pública a l’hora de sol·licitar una prestació, ja siga un subsidi de desocupació, una Renda Valenciana d’Inclusió Social o una ajuda de manutenció en el seu Centre Municipal de Serveis Socials de referència. Moltes d’elles pernoctant en habitatges massificats, cedits, ocupats, subarrendats de manera irregular, etc. La llista és llarga.
Quantes d’elles s’han quedat al carrer aquestes primeres setmanes del confinament? No hi ha, de moment, xifres que les comptabilitzen, però en són moltes i en seran més. Quantes estan tenint problemes per a garantir almenys un menjar diari en les taules de les seues famílies? Tampoc hi ha dades, però és suficient amb acostar-se als repartiments d’aliments en barris obrers i veure les llargues cues per saber que en són moltes.
Són veïnes i veïns empobrits, abocats a l’exclusió social, que han vist com, amb el confinament, els seus ja de per si escassos mitjans de subsistència desapareixien. Aquesta situació, que es repeteix als nostres pobles i ciutats, és només un primer i alarmant senyal del que ens espera amb un sistema capitalista que, una vegada més, ha demostrat ser incapaç de cobrir les necessitats bàsiques de la població.
Les persones sense llar –les d’abans de l’estat d’alarma i les que passen ara a engrossir el col·lectiu– han sigut les primeres a pagar els plats trencats. El sistema fa aigües. Treballem juntes perquè de les seues ruïnes sorgisca un món nou. Amb justícia social, habitatge digne, treball decent, igualtat i llibertat. Per a totes tot!
Que així siga.
*David és membre de la sectorial d’Acció Social de la COS.