Un nou coronavirus mortal, el 2019-nCoV, relacionat amb els anteriors SARS i MERS* i aparentment originari de mercats d’animals vius a Wuhan, Xina, comença a difondre’s per tot el món.
Les autoritats xineses havien reportat, a final de gener 5974 casos a tot el país, 1000 d’ells greus. Amb infeccions a gairebé totes les províncies, les autoritats van advertir que el 2019-nCoV sembla que s’està estenent ràpidament fora del seu epicentre. La caracterització apareix recolzada per la modelització inicial.
El nombre bàsic de reproducció del virus, que és una mesura del nombre de nous casos per infecció, sense tenir cap limitació en els susceptibles infectats disponibles, és 3.11. Això vol dir que, per avançar d’aquest impuls, una campanya de control ha d’aturar fins a un 75% de les noves infeccions per revertir el brot. L’equip de model calcula que hi ha actualment més de 11.000 casos, notificats o no, només a Wuhan.
Mentrestant, seqüències del genoma complet del virus mostren poques diferències entre les mostres aïllades a la Xina. Una propagació més lenta per a aquest virus amb ARN de ràpida evolució estaria marcada per mutacions que s’acumularien lloc a lloc.
El coronavirus comença a arribar a l’estranger. Els viatgers amb nCoV-2019 han estat atesos a Austràlia, França, Hong Kong, Japó, Malàisia, Nepal, Vietnam, Singapur, Corea del Sud, Taiwan, Tailàndia i els Estats Units. Els brots locals ja comencen a amenaçar més països.
Com que la infecció es caracteritza per la transmissió d’humà a humà i un aparent període d’incubació de dues setmanes abans de la malaltia, la infecció continuarà estenent-se pel món. Si a tot arreu passarà com Wuhan no deixa de ser una pregunta oberta.
La penetració final del virus a tot el món dependrà de la diferència entre la taxa d’infecció i la taxa d’eliminació de les infeccions per recuperació o mort. Si la taxa d’infecció excedeix amb escreix, la població total infectada pot apropar-se a tota la humanitat. Tanmateix, aquest resultat es podria veure marcat per una gran variació geogràfica produïda per una combinació de probabilitats de mort i les diferències en la manera com els països hagin respost al brot.
Els escèptics pandèmics no estan tan segurs d’aquest escenari. Molt menys pacients han estat infectats i morts pel 2019-nCoV que fins i tot la típica grip estacional. Però l’error aquí és el de confondre els moments inicials d’un brot amb l’essència per naturalesa del virus.
Els brots són dinàmics. Sí, alguns s’han consumit, inclòs, potser, el 2019-nCoV. Es necessita l’esquema evolutiu adequat i una mica de sort per superar la probabilitat d’extirpació. De vegades, no s’alineen amfitrions suficients per continuar la transmissió. Esclaten altres brots. Els que apareixen a nivell mundial poden ser punts d’inflexió, fins i tot si acaben per morir. Generen grans trasbalsos de les rutines quotidianes d’un món que ja està en tumult o en guerra.
La mortalitat de qualsevol possible soca pandèmica és, naturalment, la qüestió essencial.
Sanitaris amb equips de protecció examinen una víctima del coronavirus a Wuhan. 30 de genr de 2020 (Hector Retamal)
Si el virus es demostra menys infecciós o mortal del que es pensava inicialment, la civilització continua, encara que hi mori molta gent. El brot de grip H1N1 (2009) que va preocupar tants anys enrere va resultar menys virulent del que semblava al principi. Però, fins i tot, aquesta soca va penetrar a la població mundial i va matar en silenci pacients a magnituds molt més enllà dels que es descartava en els primers seguiments. L’H1N1 (2009) va matar fins a 579.000 persones el primer any, produint complicacions en quinze vegades més casos que les inicialment projectades només a les proves de laboratori.
El perill aquí es troba en la connectivitat sense precedents de la humanitat. L’H1N1 (2009) va creuar l’Oceà Pacífic en nou dies, i va superar en mesos les prediccions dels models més sofisticats de la xarxa de viatges mundial. Les dades de les companyies aèries mostren un augment del triple dels viatges a la Xina d’ençà de l’epidèmia de SARS.
En aquesta percolació generalitzada, una baixa mortalitat per un gran nombre d’infeccions pot causar tanmateix un gran nombre de morts. Si quatre mil milions de persones són infectades amb una taxa de moralitat del 2%, una mortalitat inferior a la meitat que la de la pandèmia de grip de 1918, vuitanta milions de persones moririen. I, a diferència de la grip estacional, no tenim immunitat ni vacuna per alentir-la. Fins i tot, un desenvolupament accelerat trigarà tres mesos en produir una vacuna per al 2019-nCoV, suposant fins i tot que funcioni. Els científics van produir amb èxit una vacuna contra la grip aviària H5N2 només un cop finalitzat el brot dels Estats Units.
Un paràmetre epidemiològic crític serà la relació entre la infecció i quan els infectats expressen símptomes. Els SARS i els MERS es van mostrar infecciosos només si es mostraven símptomes. Si això passa amb el 2019-nCoV, potser estem relativament de sort, considerant-ho tot plegat. Fins i tot sense una vacuna o antivírics a mida, podem posar en quarantena immediatament els que es posin malalts de sobte, trencant cadenes de transmissió amb la salut pública del segle XIX.
El Diumenge 18 de gener, però, el ministre de salut de la Xina, Ma Xiaowei, va atordir el món anunciant que el 2019-nCoV havia experminetat infecció abans dels símptomes. Es tracta d’un gir que ha fet que els epidemiòlegs nord-americans enfurits demanin accés a les dades que mostren la nova infectivitat. El xoc suposa que els investigadors esperen que el virus no podria evolucionar fora del que sembla que imaginen com un arquetip de salut pública. Si el nou historial de vida de la nova infecció es confirma, les autoritats sanitàries no podran utilitzar els símptomes per identificar casos recentment actius.
Aquestes incògnites —la font exacta, la infecció, la penetració i els possibles tractaments— expliquen conjuntament per què els epidemiòlegs i els funcionaris de salut pública es preocupen pel 2019-nCoV. A diferència de les grips estacionals citades pels escèptics de la pandèmia, la incertesa amoïna als practicants.
És la naturalesa de la professió, de preocupar-se, sí. La preocupació es basa en les probabilitats i els errors sistèmics inclosos de forma més àmplia en el tracte. El dany en no preparar-se per a un brot que es demostri mortal supera amb escreix el de la vergonya de preparar-se per un brot que no arribi a ser tan greu com les pitjors previsions. Però en una era de celebració de l’austeritat, poques jurisdiccions desitgen pagar un desastre del qual no hi ha cap garantia, siguin quins siguin els beneficis col·laterals de la precaució o, a l’altre extrem de dels possibles resultats, les pèrdues devastadores associades a una mala aposta.
L’opció de com respondre sovint és totalment de les mans de l’epidemiòleg. Les autoritats nacionals que prendran aquestes decisions fan malabarismes amb múltiples i sovint oposades agendes. L’aturada d’un brot mortal no sempre es considera l’objectiu més important.
Mentre les autoritats dubten sobre què s’ha de fer, l’escala d’impacte pot arribar de sobte a la velocitat d’escapament. Com el propi 2019-nCoV ha demostrat en passar d’un únic mercat alimentari a abastar escala mundial en un mes, els números poden augmentar més lluny i de manera ràpida que els millors esforços d’un epidemiòleg, la seva raó de ser, puguin preveure, rebent un cop mortal pels fets sobre el terreny.
+++
Les meves reaccions viscerals a aquesta malaltia han passat per preocupacions, decepcions i impaciències.
Sóc un biòleg evolutiu i filogeògraf de salut pública que ha treballat diversos aspectes d’aquestes noves pandèmies durant vint-i-cinc anys, bona part de la meva vida adulta. Tal com he escrit en altres llocs, amb l’ajuda de molts altres, he intentat acumular una comprensió creixent d’aquests patògens, des de les seqüències genètiques dels meus estudis inicials fins a passar per geografies econòmiques d’ús del sòl, l’economia política de l’agricultura global i la epistemologia de la ciència.
La claredat pot ser amarga per l’ànima. A mesura que les meves xarxes socials s’omplien de preguntes sobre el 2019-nCoV, la meva resposta immediata vorejaven el ressentiment i l’esgotament. Què, pregueu, voleu que us digui? Què voleu que hi faci?
A l’hora de lliurar consells personals i professionals a amics i companys legítimament preocupats, vaig fer algunes afirmacions equivocades. A la pregunta d’un amic de pagès sobre viatges a l’estranger, vaig aconsellar una màscara de cirurgià, rentar-se les mans abans de tots els àpats i deixar de follar-te el bestiar, germà. L’humor fosc i procaç em fa passar per l’estrès, però la seva resposta contundent, “Deixa de follar-te el bestiar?” Va demostrar que havia errat el tret. Mal fet per part meva. Em vaig disculpar. Més tard ens en vam riure.
És un risc laboral. Hi ha el perill que es produeixi un temor existencial derivat de la inèrcia política amb que els epidemiòlegs ens hem de posar en guàrdia per preparar el món per a una pandèmia irresistible pròxima que les autoritats pretenen que no preocupi fins que no sigui massa tard.
Si el 2019-nCoV és realment el Gran Bug, i encara no està clar si aquest és el cas, gairebé no hi ha res a fer en aquest moment. Tot el que podem fer és intentar aïllar les eclosions amb la sanitat pública i esperar que el virus mati només una petita part de la població mundial enlloc del 90%.
És evident que la humanitat no hauria de començar a reaccionar davant d’una pandèmia quan ja estigués en marxa. Es tracta d’una negligència total de qualsevol noció de teoria o pràctica de previsió futur. I els líders d’arreu del món i els seus erudits partidaris s’identifiquen com a Prometeus!
Com vaig escriure fa set anys [1]:
“Espero que passarà molt de temps abans d’abordar un brot de grip humana de nou que no sigui de pas. Si bé és una reacció visceral comprensible, preocupar-se en aquest moment del procés és una mica fer les coses amb el cul. El bug, sigui quin sigui el seu punt d’origen, ja fa temps que va sortir el graner, literalment “.
Control durant el Severe Acute Respiratory Syndrome (SARS) de 2003. (Kin Cheung)
Aquest segle ja hem detectat noves soques de febre porcina africana, Campylobacter, Cryptosporidium, Cyclospora, Ebola, E. coli O157: H7, febre aftosa, hepatitis E, Listeria, virus Nipah, febre Q, Salmonella, Vibrio , Yersinia, Zika i una varietat de noves variants de la grip A, incloses H1N1 (2009), H1N2v, H3N2v, H5N1, H5N2, H5Nx, H6N1, H7N1, H7N3, H7N7, H7N9 i H9N2.
I no s’ha fet gairebé res real amb cap d’ells. Les autoritats van sospirar amb alleujament després de cadascuna i van agafar immediatament el següent torn dels daus epidemiològics, jugant-se-la als ulls de serp (el doble 1) de màxima virulència i transmissibilitat.
Aquest enfocament és pitjor que una manca de previsió o manca de gosadia. Tot i que sigui necessari, les intervencions d’emergència que responen a cadascun d’aquests embolics poden fer que les coses empitjorin.
Ja veieu, les fonts d’intervenció competeixen. I, com defensem els meus companys i companyes, es despleguen criteris d’emergència com a imposicions en l’hegemonia gramsciana per evitar que parlem d’intervencions estructurals al voltant del poder i la producció. Perquè, ja ho sabeu, ja hem avisat, L’EMERGÈNCIA ÉS ARA!
En aquest joc de mantenir allunyat l’abordatge de problemes estructurals pot fer que aquestes intervencions d’emergència siguin poc efectives. El llindar d’Allee sota el qual la profil·laxi i la quarantena tenen com a objectiu impulsar les poblacions de patògens, de manera que les infeccions es puguin extingir per si soles incapaces de trobar nous susceptibles transmissors, està establert per causes estructurals.
Com va escriure el nostre equip de treball sobre el brot d’Ebola a l’Àfrica occidental[2]:
“Mercantilitzar el bosc pot haver reduït el llindar ecosistèmic de la regió fins a un punt que cap intervenció d’emergència no pot contenir el brot d’Ebola sota el llindar perquè s’extingeixi. Els nous rebrots expressen de sobte forces d’infecció més grans. A l’altre extrem de l’epicurva, continua circulant un brot madur, amb possibilitats de rebotar intermitentment.”
“En definitiva, els canvis estructurals del neoliberalisme no són el simple fons en què es produeix l’emergència d’Ebola. Els canvis són l’emergència tant com ho és el mateix virus … La desforestació i l’agricultura intensiva poden eliminar la fricció estocàstica tradicional de l’explotació agroforestal, que normalment evita que el virus reuneixi prou transmissió. “
Epidèmia d’ebola a Liberia el 2015 (Abbas Dulleh)
Malgrat que ara hi ha una vacuna eficaç i un antivirus, l’Ebola està actualment en fase mes llarga de rebrots registrada a la República Democràtica del Congo. Què s’ha perdut en el camí? On és ara el nostre Déu de la biomedicina? Acusar el congolesos per tapar aquest fracàs és un exercici de desplaçament colonial, rentar les mans de l’imperialisme de dècades d’ajust estructural i canvi de règims a favor del nord mundial.
Tanmateix, dir que no hi ha res que podem fer, tampoc no és correcte, encara que la queixa per reaccionar només després de l’atac d’una malaltia nova sigui pertinent.
Per a qualsevol localització, hi ha un programa d’esquerres per a un brot, que inclou l’organització de brigades de barri en ajuda mútua, exigir que qualsevol vacuna i antivirals desenvolupats estiguin disponibles sense cost per a tothom, aquí i a l’estranger, piratejar antivirals i subministraments mèdics i assegurant subsidis d’atur i la cobertura sanitària quan l’economia cau durant el brot.
Però aquesta forma de pensar i organitzar-se, part integral del llegat de l’esquerra, sembla haver desaparegut de l’escenari a favor de configuracions més performatives (i discursives) online.
La tendència reaccionària cap al control de les malalties a esquerra i a dreta m’han fet canviar, per dedicar esforços a ajudar es cultures anticapitalistes i la conservació. Cal que impedim que els brots que no podrem controlar apareguin, abans que cap altra cosa. En aquest moment de la meva carrera, amb la contribució estructural de les emergències, generalment escric sobre les malalties infeccioses només en termes tangencials.
+++
Les causes estructurals de la malaltia són en si mateixes una font de debat. Per exemple, queden preguntes obertes sobre els orígens del 2019-nCoV.
S’ha posat molta atenció inicial a un particular mercat d’aliments exòtics a Wuhan, amb una preocupació orientalista per dietes estranyes i “desagradables”, que representa tant el final de la biodiversitat que el propi Occident està destruint com una font enutjosa de malalties perilloses:
“El mercat típic de la Xina compta amb fruites i verdures, carn de vedell, carn de porc i xai, pollastres arrebossats sencers, amb caps i becs lligats, i crancs i peixos vius, que escampen l’aigua dels dipòsits on s’acumulen. Alguns venen menjars més inusuals, incloses serps vives, tortugues i insectes, conillets d’índies, rates de bambú, teixons, eriçons, llúdrigues, civetes de palma, fins i tot cadells de llop. “
Aquestes serps estan marcades com a significants i significatives, una font literal del 2019-nCoV que també recorda el paradís perdut i el pecat original de la gola d’una serp. Hi ha evidències epidemiològiques a favor de la hipòtesi. Trenta-tres de 585 mostres del mercat de Wuhan van resultar ser positives per al 2019-nCoV, 31 de les quals a l’extrem oest del mercat on es concentrava el comerç d’espècies salvatges.
D’altra banda, només el 41% d’aquestes mostres positives es van trobar als carrers del mercat on s’allotjava la vida salvatge. La quarta part dels contaminats originals mai no van visitar el mercat de Wuhan ni van estar-hi directament exposats. El cas més antic es va identificar abans que el mercat estigués afectat. Altres venedors infectats van traficar només amb porcs, una espècie ramadera que expressa un receptor molecular vulnerable comú, portant a un equip a considerar la hipòtesi del porc com a font putativa del nou Coronavirus.
La febre porcina africana ha afectat l’Àsia matant milions de porcs aquest passat 2019.
Sobre la febre porcina africana, que ha matat fins a la meitat dels porcs xinesos aquest darrer any, aquesta darrera possibilitat representaria un bon embolic. Aquestes convergències de malalties no són inèdites, ni tan sols que s’uneixin en una activació recíproca íntima, en què les proteïnes de cada patogen es catalitzen, facilitant nous cursos clínics i dinàmiques de transmissió de les dues malalties.
Al mateix temps, la sinofòbia occidental no absol la salut pública xinesa. Sens dubte, la ràbia i la decepció que el públic xinès ha dirigit a les autoritats locals i federals per la seva lenta reacció a 2019-nCoV no s’ha de convertir en una reforçada xenofòbia. I en els nostres sensats esforços per mantenir-nos fora d’aquesta trampa, també ens pot faltar una simetria agroecològica crítica.
Deixant de banda la guerra cultural, els mercats humits i els aliments exòtics són elements bàsics a la Xina, com també ho és la producció industrial, juxtaposada al costat de l’altra des de la liberalització econòmica de després de Mao. De fet, les dues modalitats alimentàries poden integrar-se en funció de l’ús del sòl.
L’ampliació de la producció industrial pot empènyer els aliments salvatges cada cop més capitalitzats fins a l’últim racó del paisatge primari, fent emergir una àmplia varietat de patògens potencialment protopandèmics. Els llaços periurbans de major creixement i densitat de població poden augmentar la interfície (i el trasvassament) entre poblacions salvatges no humanes i la recent urbanització.
Arreu del món, fins i tot les espècies de subsistència més salvatge s’estan convertint en cadenes de valor agregat: entre els quals estruços, porcs espins, cocodrils, ratpenats i civetes de palma, les baies parcialment digerides pels quals subministren ara la cafè de cafè més car del món. Algunes espècies salvatges s’estan convertint en les bifurcacions abans que s’identifiquin fins i tot científicament, incloent-hi un nou esqual de nas curt que es troba al mercat taiwanès.
Tots són cada cop més tractats com a mercaderies alimentàries. A mesura que la natura es trinxada lloc per lloc, espècie per espècie, el que queda esdevé molt més valuós.
L’antropòleg weberià Lyle Fearnley ha assenyalat que els agricultors de la Xina manipulen de forma reiterada la distinció entre salvatge i domesticat com a significant econòmic, produint nous significats i valors associats als seus animals, inclòs com a resposta a les alertes epidemiològiques emeses al voltant del seu comerç. Un marxista podria traçar l’origen d’aquests significants emergint d’un context que s’estén molt més enllà del control dels petits propietaris cap als circuits globals del capital.
Així, si bé la distinció entre explotacions de fàbriques i mercats humits no deixa de ser important, potser trobem a faltar les seves similituds (i relacions dialèctiques).
Les distincions es descoloreixen per l’acció altres diversos mecanismes. Molts dels petits propietaris a tot el món, inclosos a la Xina, són en realitat subcontractats, que cultiven aviram d’un dia, per exemple, per al processament industrial. Així doncs, en la propietat d’un petit propietari subcontractat a la vora del bosc, un aliment animal pot capturar un agent patogen abans de ser enviat de nou a una planta de processament de l’anella exterior d’una ciutat important.
Mentrestant, l’extensió de granges industrials pot obligar les empreses d’aliments salvatges cada vegada més controlades per corporacions a endinsar-se més al bosc, augmentant la probabilitat de recollir un nou patogen, alhora que es redueix el tipus de complexitat ambiental amb què el bosc pertorba i trenca les cadenes de transmissió.
El capital converteix en arma les investigacions sobre les malalties resultants. Acusar els petits propietaris és ara una pràctica estàndard de gestió de crisis agroindustrials, però clarament les malalties són una qüestió de sistemes de producció al llarg del temps i de l’espai i del mode, no només d’actors específics als quals podem carregar les culpes.
Com a classe, els coronavirus semblen eludir aquestes distincions. Mentre que SARS i 2019-nCoV semblen haver sortit dels mercats humits -possibles porcs a banda-, el MERS, l’altre coronavirus mortal, va sortir directament del sector industrialitzat de cria de camells del Pròxim Orient. És un camí cap a la virulència que en gran part és ignorat per la discussió científica sobre aquests virus més estesa.
Hauria de canviar com pensem en ells. Recomanaria que intentem veure la causalitat i la intervenció de la malaltia més enllà de l’objecte biomèdic o fins i tot de la salut ecològica, per veure el camp de les relacions ecosocials.
Altres ethos tenen un enfocament diferent. Alguns investigadors recomanen que amb l’enginyeria genètica modifiquem aviram i bestiar per fer-lo resistent a aquestes malalties. Deixen de banda si això permetria que aquestes soques circulessin entre els que ara serien animals alimentaris asimptomàtics abans de transmetre’s als humans decididament no modificats genèticament.
De nou tornant enrere, una font del meu ressentiment, fa nou anys vaig escriure[3] sobre allò en què els esforços en enginyeria genètica per patògens s’equivoquen com a qüestió de principi:
Les granges i explotacions industrials d’aviram, propietat de grans corporacions, s’han estès i multiplicat les últimes dècades.
“Més enllà de la qüestió de l’accessibilitat del nou frankenpollastrein, especialment per als països més pobres, l’èxit de la grip es deriva en part de la seva capacitat d’exhaurir i ultrapassar aquestes bales de plata. Les hipòtesis vinculades a un model lucratiu de biologia es confonen habitualment amb les expectatives sobre la realitat material, les expectatives es confonen amb les projeccions i les projeccions amb les prediccions.”
“Una font d’enuig és la dimensionalitat del problema. Fins i tot entre els estudiosos mainstream hi ha la percepció que la grip de la concreció és més que un simple virió o infecció; que respecta poc les fronteres disciplinàries (i els plans comercials) tant en la seva forma com en el contingut. Els patògens utilitzen regularment processos que s’acumulen a un nivell d’organització biocultural per resoldre problemes amb els quals s’enfronten a altres nivells, inclòs el molecular. “
L’agronegoci ens orienta sempre cap a un futur tecno-utòpic per mantenir-nos en un passat delimitat per les relacions capitalistes. Estem girant i girant al voltant de les pistes de mercaderies seleccionant les noves malalties en primer lloc.
+++
La secreta excitació (i terror obert) que senten els epidemiòlegs en un nou brot no és més que la derrota disfressada d’heroisme.
Gairebé la totalitat de la professió s’organitza actualment al voltant de tasques post-hoc, molt com un mosso de quadra amb una pala perseguint els elefants d’un circ. En el marc del programa neoliberal, els epidemiòlegs i les unitats de salut pública es financen per netejar la merderada del sistema, alhora que racionalitzen fins i tot les pitjors pràctiques que comporten l’aparició d’una pandèmia mortal.
En un comentari sobre el nou coronavirus [4], Simon Reid, un professor de control de malalties transmissibles de la Universitat de Queensland, instaura la incoherència resultant.
Reid salta d’un tema a un altre, sense aconseguir teixir un tot de les seves observacions de tècnic. Aquesta follia no és necessàriament una qüestió d’incompetència o intenció maliciosa de part de Reid. Es tracta, més aviat, de les obligacions contradictòries de la universitat neoliberal.
Els esquerrans dels Estats Units recentment van discutir-se sobre l’existència de la classe professional-directiva (Professional-Managerial Class). Els socialdemòcrates de Jacobin cerquen PMC capitalistes perquè s’uneixin a l’administració de Sanders, mentre que els ‘tankies’ afirmen que els gestors també són proletaris. Evitaré entrar en el debat metafísic -quants PMC poden ballar en una EpiPen**?- – Només vull observar que tant si el PMC existeix teòricament com no, en epidemiologia, he trobat els seus membres. Viuen!
L’anomenat “Capitalisme filantròpic” ha anat segrestant els organismes internacionals de salut per depredar i desballestar els sistemes de salut pública i substituir-los pel negoci i la caritat fiscalment desgravable. El Capital ha comprat i dirigeix la gran majoria de la recerca i l’acadèmia.
Reid i altres epidemiòlegs institucionals es veuen obligats a l’hora de maquillar les malalties d’origen neoliberal –sí, inclòs a la Xina–, alhora que difonen els llocs comuns comfortables com que el sistema que els paga funciona. Es tracta d’un doble vincle amb què molts professionals decideixen conviure, no, prosperar, fins i tot si les epidemiologies resultants són una amenaça per a milions de persones.
Reid aquí que obté les explicacions per al 2019-nCoV del sistema alimentari i de conservació (com han fet molts dels seus antecessors famosos en la sèrie de reality shows epidemiològics vistos fins ara). Però, a l’hora d’introduir aquesta protopandèmia, proposa, parafrasejant-lo, que “Aquest horror total té una Gràcia salvadora!” I és que “la Xina ha estat una font de repetits brots, però, amb una OMS que ara és propietat del filantrocapitalisme, realitza un biocontrol exemplar”.
Podem rebutjar la sinofòbia, oferir suport material, però encara recordem bé que la Xina va encobrir el brot de SARS el 2003. Pequín va suprimir els informes sobre mitjans de comunicació i salut pública, permetent que el coronavirus es dispersés pel seu propi país. Les autoritats mèdiques d’una província on sorgia un brot no sabien què era el que mostraven de sobte els seus pacients a urgències. El SARS es va estendre per diversos països fins al Canadà i va ser extirpat pels pèls.
Mentrestant, el nou segle ha estat marcat pel fracàs o la negativa de la Xina a desembalar la seva gairebé perfecta tempesta d’arròs, ànec i producció industrial d’aviram i de porcs impulsant múltiples soques de grip. Es tracta com un preu per a la prosperitat.
Això no és excepcionalisme xinès. Els EUA i Europa han servit també de zona zero per a noves grips, recentment la H5N2 i la H5Nx, i les seves multinacionals i representants neocolonials van impulsar l’emergència de l’Ebola a l’Àfrica occidental i el Zika al Brasil. Funcionaris de salut pública nord-americana van encobrir l’agronegoci durant els brots H1N1 (2009) i H5N2.
Potser hauríem d’abstenir-nos de triar entre un dels dos cicles d’acumulació de capital: el final del cicle americà o l’inici del xinès (o, com sembla que fa Reid, tots dos). Amb el risc d’acusacions de tercer campisme, escollir cap dels dos és una altra opció.
Si hem de participar en el Gran Joc, escollim un ecosocialisme que solucioni la fractura metabòlica entre ecologia i economia, i entre allò urbà i rural i salvatge, evitant que el pitjor d’aquests patògens surti abans que res. Escollim la solidaritat internacional amb les persones corrents del món.
Realitzem un comunisme creatiu lluny del model soviètic. Teixim junts un nou sistema mundial, l’alliberament indígena, l’autonomia dels agricultors, la rexuperació estratègica de la vida salvatge i les agroecologies específiques de cada lloc que, redefinint la bioseguretat, reintrodueixin tallafocs immunes de varietats àmpliament diverses en bestiar, aviram i cultius.
Tornem a introduir la selecció natural com a servei de l’ecosistema i deixem que els nostres bestiar i cultius es reprodueixin in situ, de manera que puguin passar a la propera generació les seves característiques genètiques immunitàries a prova de brots.
Considereu en cas contrari quines són les opcions.
Potser he estat injust amb els Reids del món, que per obligació professional han de creure les seves pròpies contradiccions. Però, com demostren cinc-cents anys de guerra i pestilències, les fonts de capital que molts epidemiòlegs serveixen ara estan més que disposades a escalar muntanyes de bosses amb cossos humans.
Notes:
* SARS: Síndrome respiratòria aguda greu (de l’anglès Severe Acute Respiratory Syndrome) apareguda per primer cop a Xina el novembre del 2002; MERS: Síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà, originada per un Coronavirus, detectada per primer cop a Aràbia Saudita el 2012. (NdT).
** EpiPen: xeringa d’epinefrina autoinjectable comercialitzada ampliament als Estats Units, s’ha convertit en símbol de l’abús de les companyies que es lucren amb la medicina, apujant els preus de manera abusiva a costa de la malaltia de milions de persones. (NdT).
[1] Robert Wallace. 2013. The Bug has left the barn. (https://farmingpathogens.wordpress.com/2013/01/15/the-bug-has-left-the-barn/)
[2] Robert Wallace, Richard Kock, Luke Bergmann. 17 novembre 2015. Did Neoliberalizing West African Forests Produce a New Niche for Ebola? International Journal of Health Services. https://doi.org/10.1177%2F0020731415611644
[3] Robert Wallace. 2011. The Scientific American. https://farmingpathogens.wordpress.com/2011/01/18/the-scientific-american/
*Robert Wallace és biòleg evolutiu i filogeògraf de salut pública que actualment ensenya a l’Institut d’Estudis Globals de la Universitat de Minnesota. És autor de Big Farms Make Big Flu i de ben aviat es publicarà Revolution Space, ambdues amb Monthly Review Press. És coautor de Neoliberal Ebola: Modeling Disease Emergence from Finance to Forest and Farms, i de Clear-Cutting Control Disease Control: Capital-Led Deforestation, Public Health Austerity, and Vector-Borne Infection. Ha estat consultor per a l’Organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura i els centres de control i prevenció de malalties.
Aquest article va ser publicat a Monthly Review el 29 de gener de 2020. Traducció, Martí C. L’Accent.
