Corrupció a Mallorca: el problema no són les persones, sinó els partits

A les Illes Balears, i especialment a Mallorca, la crisi econòmica que patim té un acompanyant de viatge: la crisi institucional. Una crisi, la institucional, sorgida de l’amplíssim ventall de casos de corrupció que, finalment, han deixat totalment despullat un dels partits de Govern. Unió Mallorquina (UM) ha estat recentment expulsada de l’executiu per l’escandalosa llista de presumptes delictes que han anat sumant els seus càrrecs polítics.

Fins al punt que ha hagut de dimitir la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, líder indiscutible d’UM i un dels majors dinosaures polítics del les institucions de les illes.
Amb l’expulsió d’UM del Govern, els diputats de l’executiu han quedat en minoria al Parlament davant el grup majoritari, el PP. Precisament, el partit amb més casos de corrupció a les seves esquenes. Mentrestant, els partits de govern (PSOE i Bloc) i ERC estan gairebé exemptes de sospita davant les nombroses investigacions judicials contra la corrupció a les Illes. Queda certificat, doncs, que els membres de la dreta parlamentària estan molt més familiaritzats amb l’ofici de la corrupció: l’enriquiment personal a costa de doblers públics, els suborns i els fraus, el finançament il·legal dels partits, el desviament de fons, i un llarg etcètera.

Tot i així, cal assenyalar, també, la facilitat i agilitat amb què aquests càrrecs polítics i les xarxes de clientelisme han saquejat de manera escandalosa l’illa de Mallorca i els seus habitants. El funcionament intern de les institucions polítiques és un obscur laberint, on la relació capital privat – capital públic es  mou sense control. Exemples clars en són la manca de transparència del patrimoni i els sous dels càrrecs polítics, la no submissió dels comptes públics a inspecció popular o la manca de control sobre els contractes menors (i molt sovint sobre els majors).

Doncs bé, en aquestes qüestions tan fonamentals, curiosament, la dreta i l’esquerra parlamentàries estan d’acord. I és que a Mallorca, com a la resta dels Països Catalans, la major part de les xarxes de clientelisme són plenament legals, jurídicament netes. Des d’EU i fins al PP, passant pel PSM, ERC i UM, les cúpules dels partits no només accepten, sinó que fomenten un sistema de funcionament intern al servei de les seves pròpies necessitats i, és clar, de les del capital que sustenta tot l’entrellat. En són exemple els sous astronòmics que s’embutxaquen sense queixar-se ni fer res per canviar-ho; l’acumulació i el traspàs de conselleries, direccions i càrrecs de tota mena com si d’una partida de cromos es tractàs; la flagrant politització de suposats serveis públics com la ràdio i la televisió, la publicitat municipal o les subvencions;  etc.

Aquests són uns “mals” que afecten de manera similar tots els partits polítics de l’arc parlamentari de les illes. I, de fet també, a la majora part de partits i institucions dels Països Catalans (amb excepcions que gairebé es podrien comptar amb les dues mans). I és que, en definitiva, són mals propis del sistema econòmic, polític i jurídic que patim. Mals que, a més, contribueixen a mantenir la sensació de privilegi i impunitat entre la nostra classe política. Cal molta ideologia per combatre aquesta situació. I entre els partits del Parlament n’hi poca. La dreta declarada (PP IUM) ha aparcat la ideologia des de fa molt de temps. I la resta, a diferents ritmes, han anat seguint el mateix procés: acatar les bases del capitalisme i de la “democràcia” espanyola, aspirar a poder gestionar la situació amb un talant tímidament progressista i, en definitiva, integrar les bases ideològiques d’un sistema profundament corrupte i descaradament injust.

A diferència del que passa a Madrid, a Mallorca, i sobre la corrupció, tots els polítics estan d’acord en una cosa: que els problema no són els partits ni les institucions, sinó les persones corruptes. Darrerament insisteixen molt a repetir aquest missatge a l’uníson. Ventura és que saben, o perceben, que la gent ja no s’ho creu. I és que potser, el problema no està en les persones, sinó en els partits i institucions que sustenten les bases d’aquest sistema, és a dir, del Regne d’Espanya i de l’Europa del Capital.