És evident que la trama valenciana del cas “Gurtel” no es circumscriu als 30.000 euros en vestits que dirigents del Partit Popular del País Valencià van obtenir com a regal de l’entramat empresarial d’Orange Market. Parem atenció, i fixem les coses en els seus justs termes.
Aquesta part, la de les confeccions, de ben segur que és la més mediàtica, però només pels seus implicats, entre ells el mateix president de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, i el seu segon al capdavant dels populars valencians, Ricardo Costa. La part del modista, la presa de mides a l’Hotel Ritz o les anades i vingudes dels patrons és la més sucosa del cas, però només perquè evidencia la part més cutre de la classe política que ens governa i perquè retrata a la perfecció tota la seua misèria moral, amb unes actuacions que s’emparen en l’absoluta sensació d’impunitat: un terme, per cert, que el Partit Popular del País Valencià coneix molt bé. Però en política, de vegades, tot té un límit, i al final la brutícia, per molt que s’intente amagar baix les catifes, acaba sortint a la llum. I és en eixos moments quan es produeix el trencament de l’autoconfiança, el moment en què al polític se li comença a desmuntar la bastida de l’autosuficiència. El forat que neix del primer dubte, quan no s’està segur del tot de saber si per fi s’ha estat enxampat o encara hi ha temps per a l’escapatòria. I aquesta vegada, l’escena del pànic ens la va regalar un protagonista de luxe, el mateix president Camps quan, en telefonar des del seu mòbil personal a un altre dels implicats en la trama, el seu sastre, mentre aquest declarava a la comissaria, es va acabar per retratar de manera definitiva. A partir d’eixe moment, el silenci per resposta. Ací no ha passat res. El principal partit de l’oposició parlamentària que no reacciona perquè sap que també té molt a callar i la primera notícia a Canal 9 sobre la imputació del president de la Generalitat arriba el minut 26 del telenotícies.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens diu que el mot suborn, és “allò amb què se suborna”, i subornar és “induir amb una recompensa, amb un esquer, a fer alguna cosa contrària a un deure”. Evidentment, els vestits de Camps i companyia no representen aquest objecte de suborn. Les confeccions de Milano i Forever Youg no representen altra cosa que la propina final, el toc d’atenció personal a un negoci preferent i de més alta volada que uns simples 30.000 euros.
En realitat, el que hi ha al darrere del cas Gürtel, almenys pel que sabem a hores d’ara, no és un cas d’enriquiment personal, sinó és un clar cas de finançament irregular d’un partit polític com a conseqüència d’exercir el govern institucional. El més escandalós de la documentació trobada al pis franc de la xarxa muntada per l’empresari Francisco Correa no són les proves dels regals dels vestits, sinó la col·lecció de quaderns on hi ha anotada tota una comptabilitat oculta, i no declarada enlloc, amb diverses d’entrades i eixides de diners, entre les quals una liquidació d’alguns centenars de milers d’euros a un tal “pp vlnc”, a canvi de gestionar alguns dels esdeveniments als quals ens té tant acostumada l’administració valenciana. Una gestió treballada a colp de talonari, realitzada a l’esquena dels interessos reals dels ciutadans, i sobre la qual, a més, la majoria de vegades no es projecta cap tipus de control polític ni pressupostari. Una situació, per tant, que s’ajusta a la perfecció a la mida de fer política dels populars valencians i, per extensió, de la resta de la classe política.