En l’ampli i variat front d’acarnissats enemics de la proposta independentista catalana hi ha un sector que destaca per l’intent de vestir de progressisme l’exigència indissimulable de manteniment de l’ordre establert. Els anomenarem coscubielians, és a dir aquells que s’adrecen a l’electorat-client d’opcions amb vagues reminiscències esquerranoses, prement alternativament la tecla del nacionalisme espanyol i la d’un cosmopolitisme cridat a reemplaçar inexistents passats internacionalistes.
Malgrat les aparences, no són simples grotesques paròdies de moviments i ideologies que advoquen per l’eliminació de fronteres i estats, si no els hereus (i a vegades els mateixos protagonistes) d’organitzacions i forces que des dels seus orígens tenen com a fita la burocratització de societats complexes i diverses i, sobretot, l’anorreament de qualsevol element que qüestioni l’estatus quo.
Iniciat als anys 70 i accelerat després de la caiguda del mur de Berlín, l’encaix dels epígons del “socialisme real”, i de bona part de la esquerra institucional (amb el seu corol·lari d’intel·lectuals, artistes i assimilats), en l’entramat de dominació s’ha acabat plasmant en una assignació de rols ben definida. “Enfant terrible” o sindicalista de la concertació i el pacte, polític remunerat o funcionari d’organismes perennement alimentats per l’administració o directament pels poders fàctics (fundacions de bancs etc.), són una peça important en la legitimació d’unes fictícies democràcies formals i, alhora, una primera i eficaç línia de contenció contra esclats de revolta social.
“Contra el sistema però sempre dins i en defensa del sistema” ha estat la seva consigna. En nom de la qual han perseguit – en col·laboració estreta amb patronals, estats i policies – les manifestacions no assimilables de dissidència i revolta: les lluites autònomes a Itàlia, França, Alemanya i estat espanyol dels anys 70, el sindicalisme de base i combatiu, els anarquistes i, en general, qualsevol intent d’impugnació encara que parcialment radical de l’estat de coses, de la maquinària en la qual estan instal·lats i de la qual són dependents.
La crisi provocada per l’independentisme català, potencialment portadora de canvis imprevistos en la plàcida gestió de la misèria capitalista i post franquista, havia de provocar necessàriament la reacció airada d’aquests actors, que han aportat en la contesa més els coneixements en control i repressió dels descontentament popular que el seu residu patrimoni de credibilitat com a defensors de valors i interesses alternatius als hegemònics.
Partint d’una anàlisi del moviment a combatre sospitosament semblant a la que Mussolini feia de les enemigues “potències plutocràtiques”, posen al servei de la causa “una, Grande y libre”, un escarransit bagatge de nocions i conceptes apresos en joventut. I amb ell basteixen una narració en la qual una genèrica burgesia catalana (al cap d’un exèrcit de “menestrals” – com l’amic Rabell anomena la gent de la classe social situada just a sota de la seva-), desitjosa de quedar-se amb una quota més gran del botí que extreu del proletariat de Catalunya, enarbora la bandera del nacionalisme xenòfob i excloent i, trepitjant els drets de la majoria treballadora i pobre que vol seguir a Espanya perquè mola més, llença un atac pèrfid contra la llei d’un estat que – pel que sembla – és garantia de solidaritat territorial, pau i justícia social. I, encara més greu, contra tots els coscubelics ciutadans de pau i ordre.
És clar que qualsevol persona que no hagi estudiat Marx, Lenin, Engels en el “Libro gordo de Petete”, quedaria sorpresa al veure que el capital (propietari dels mitjans de producció, també ideològica) espanyol, català, internacional, les grans empreses, les principals fortunes del principat, les associacions empresarials, per no esmentar la resta de poders fàctics, s’han posicionat en realitat i amb contundència a favor de la Unitat d’Espanya, la Constitució i la legalitat borbònica.
Però això és irrellevant: el percentatge de votants que tinguin nocions de marxisme, començant pels que surten de la facultat de ciències polítiques, és tan baix que no mereix consideració als ulls dels nostres post-eurocomunistes.
De manera que, amb la seva versió esculpida en la pedra de centenars de tertúlies, articles i entrevistes per endavant, es llencen a la tençó amb gallardia. Experts per pràctica gairebé secular en els nobles arts de la delació, difamació, criminalització, censura, repressió participen entusiastes al bombardeig incessant de les posicions enemigues. Callen i amaguen la presència de corrents polítics i socials antagonistes dins el conglomerat d’espais que aspiren a la independència. Neguen la naturalesa molt més política que identitària del clam popular. Convoquen manifestacions de condemna d’una inexistent violència. No convoquen cap manifestació contra l’existent i televisada violència de forces de policia i feixistes. No gasten una paraula sobre un fenomen únic d’autoorganització popular, com va ser l’1O i després la creació de centenars d’assemblees locals a barris i pobles. I òbviament tampoc una paraula sobre la riquesa de debats, temes, propostes que, malgrat la repressió constant, aquest nou assemblearisme ha protagonitzat. Ataquen el sindicalisme que vincula lluita social, política i laboral. Intenten transformar la memòria històrica de mig poble en una sèrie de fotos fixes en blanc i negre que s’han de mostrar en exposicions i museus (on ells solen reivindicar el paper de comissaris). A vegades hipòcritament lamenten “abusos”, però tanquen files quan s’ha de qüestionar la institució, encara que sigui un tribunal anomenat a dit pels dos partits majoritaris o un altre que fa funcions de tribunal d’excepció. Ja llençats i desbocats arriben a denunciar com a discriminatòria una campanya de boicot contra l’Ibex 35, a dir que estem en una democràcia exemplar, a demanar condemnes “suficients” per a líders socials culpables de “manifestació tumultuària”. Acusant l’odiat enemic separatista de voler fracturar i dividir la societat intenten fracturar i dividir les classes populars (la societat ja està dividida i fracturada en classes, imbècils! NdA). Aprofiten una pintada, un llançament d’ous, un tall de carretera per cridar a la intolerància, a la imposició. Repeteixen com un mantra “Pujol” i “3%” (pel que sembla Florentino Perez és massa llarg). I així tot…
És obvi que l’esforç que esmercen en la derrota del separatisme els deixa esgotats i incapaços d’explicar al públic què pensen fer amb aquesta meravella d’Estat espanyol un cop engarjolat o espanyolitzat el darrer independentista. Se’n dedueix que per a aquesta colleta de progres de pessebre, de fet no hi ha cap pressa per canviar foteses com ara la forma monàrquica de l’Estat (si, ja ho sé, hi ha moltes monarquies a Europa: cap restaurada i escollida per un dictador), una magistratura amb estructures, cultura i mentalitat directament heretades del franquisme, una composició de la classe dominant on es barregen elements del neoliberalisme més salvatge i del feudalisme més tronat units per la comú passió per l’activitat econòmica especulativa, unes forces armades orgulloses del seu passat d’esclafadores de pobles rebels, unes policies que reivindiquen el seu paper històric d’opressors, una munió de grupuscles neofeixistes o neonazis protegits indirectament o obertament per l’Estat, una política internacional de submissió a l’imperialisme estatunidenc i d’aliances amb les pitjors dictadures, el recolzament a multinacionals depredadores de recursos naturals, unes fronteres (ben reals aquestes) protegides per murs, tanques i concertines i guàrdies civils que disparen, polítiques i legislacions racistes…
Amb aquestes prioritats continuen, Coscubelians i afins, la llarga marxa cap a una societat de la qual sigui desterrada per sempre més llur autèntic malson: el fantasma de l’autoorganització popular, aquella que els enviarà directament a les clavegueres de la història.
