Coses d'aquesta puta guerra (Crònica des del front de Donbass)

Coses d'aquesta puta guerra (Crònica des del front de Donbass)

Podria tornar a descriure-vos com un exèrcit, mercenaris nazis i un govern legitimat per més de mig món, assassinen i torturen milers de persones per simples motius d’odi i interessos econòmics, però segurament els que arribeu a llegir això ho sabreu perfectament; i ja fa mal tant escriure-ho com veure-ho a diari, així que em nego a fer-ho novament.

També podria tornar a reflexionar sobre el comunisme, la lluita dels pobles, la llibertat… i continuaria essent igualment infructuós.

Aquest escrit -tant si assoleix la seva funció com si no ho fa- va dirigit a tota la població que, com ja vaig publicar en altres ocasions, seria incapaç de mantenir els ulls oberts més d’un segon en presenciar tan injustificable matança.

Ho escric en un moment delicat, prou delicat, de gran incertesa, quan a la base amb prou feines surt un fil d’aigua de les aixetes, i ni puc imaginar com estaran en altres poblacions més assetjades. Es perceben cares de preocupació entre els milicians més experimentats. L’idioma és una gran dificultat però poc a poc aconsegueixes entendre part de les converses, i sobretot, interpretes gestos, cares, mirades. Em fa l’efecte que la Junta colpista de Kiev vol fer el que calgui abans de possibles tocs d’atenció, vinguin d’allà on vinguin… si més no, aquesta és la meva opinió. Estan provant la presa de la regió per totes bandes, i això evidentment es tradueix en més mort i destrucció.

Però insisteixo, el motiu que em porta a aturar-me un instant per escriure, no és tornar a transmetre-vos un part de guerra. No es tracta d’això. Només pretenc que intenteu fer l’esforç de sentir el que he sentit en mirar tants ulls inundats del més absolut dolor. T’esgarra el cor. Dormir cada nit a costat d’un gran home, que es preocupà pel nostre benestar d’ençà la nostra arribada (en la mesura que l’actual precarietat ho permet), que no descansava fins assegurar-se que la tasca que desenvolupava per al seu poble era feta… i a l’endemà portar el seu fèretre envoltat d’una família i innombrables amics desfets de dolor, supera a qualsevol.

Fa un parell de dies, em trobava a l’altre costat d’un riu controlant un petit bosc i uns camins i senders que accedien a una petita població de la regió de Donetsk, amb l’horrible soroll ambient eixordador de fons. Vigilàvem la rereguarda de la primera línia que intentava assegurar la zona de Yasunovata, castigada a diari durant el passat cap de setmana per l’artilleria de l’exèrcit “ukro”.

Transcorregudesunes hores, el meu superior situat a l’altra banda del riu per guardar l’entrada del camí principal del poble, em féu senyals perquè em dirigís cap a ell. Els veïns ens havien tret llet molt freda i una espècie de carn arrebossada que no vaig saber identificar, però que agraïes enormement després de tanta estona sota un insofrible sol, amb botes, pantaló llarg, jaqueta, un pesat xupetí i demés accessoris indispensables; més encara quan l’ampolla d’aigua que teníem en el vehicle gairebé s’evaporava per l’alta temperatura.

Mentre preníem aquell refrigeri diversos veïns s’aproparen, agraïren la meva tasca, la nostra tasca, i em donaren mostres de profund i sincer respecte per haver vingut des de tan lluny per a donar suport a la seva defensa. Em meu “khomandir” ja els havia explicat el nostre periple.

Poc després, una preciosa nena d’uns 10 o 12 anys s’apropà amb el seu gos, ja que son pare es trobava xerrant amb nosaltres. De sobte, reconegué la meua cara i la llaçada republicana al meu canell, per haver-lo vist dies enrere a la televisió en una de les entrevistes que ens realitzaren, -entrevistes que per cert desesperen, no perquè consideren que no puguin ser d’utilitat, sinó perquè se t’ocorren mil coses millors que fer en aquesta terra donada la situació actual). En veurem somrigué, una d’aquests petits somriures semi avergonyits en trobar-se allí amb algú que havia vist a la televisió, un bonic somriure.

Dues hores després, ens trobàvem novament a les nostres posicions, quan un company m’alertà que havia de tornar ràpidament al vehicle. Corres com mai ho has fet en sentir cada cop més a prop els estrèpits de la teva columna en retirada i l’impacte de les bombes de l’artilleria enemiga. Vaig muntar al cotxe que m’esperava amb la porta oberta i ja en moviment… Calia marxar amb total celeritat, ja que havien arribat significatius reforços de l’exèrcit feixista i no es podia mantenir la posició sense comprometre la seguretat de la població; calia endur-se’ls d’allí.

Vigilant des de la finestra del cotxe, mentre abandonàvem el poble, observava com els seus habitants ens acomiadaven amb crits d’ànim, aplaudiments i punys en alt des de les portes de les seves cases. Llavors vaig tornar a veure aquella nena, ella no aplaudia ni cridava. Aquella preciosa nena tenia dibuixat en els seus ulls la imatge del més absolut terror. Aquella nena, que segurament mesos enrere vivia feliç, anava a escola i jugava amb els seus familiars i amics, ara només podia pensar en com caurien de prop les bales i els míssils en aquesta ocasió.

No sé com estarà, no sé si el seu poble ha estat bombardejat en aquests dies…. és possible, ja que el conflicte en la zona continua sent dur i constant.

Milers d’històries, diàries, dramàtiques. Les que arribes a conèixer i les que no. Com per escriure un i cent llibres carregats de patiment i horror.

Als pocs dies d’arribar aquí, discutia per wassap amb un familiar directe al voltant dels motius de la decisió de dur a terme aquesta “bogeria”. Comprometia la meva seguretat i la de la meva família. Malauradament, com poc després ocorregué, la seva seguretat i també la seva intimitat. Els deixava sumits en la més absoluta preocupació, amb els riscos que això també comportava…

Per què? Perquè si algun dia el meu poble, la meva gent, la meva família i amics, es troben patint una atrocitat semblant a la que pateix aquesta població, només podré somniar i desitjar que molta gent prenga aquesta mateixa decisió que jo he pres; i perquè crec que a tots i cadascun de vosaltres vos passaria el mateix.

I prop de fer un mes en el Donbass vos diré, que encara que a ningú li desitjaria haver de presenciar i viure això, per a res em penedeixo d’estar aquí. Encara que només fos per tractar de transmetre-vos, com ara prove de fer, de pròpia mà, quant de patiment produeixen els macabres interessos d’uns pocs.

Els culpo a d’ells, són els màxims responsables d’aquesta terrible pàgina de la Història. Al president Petro Poroshenko i el seu govern colpista d’ideologia nazi-feixista, a la resta d’estats de la Unió Europea, a Estats Units, i un llarguíssim etcètera.

Però, i perdoneu-me l’atreviment, també us culpo a tots els que amb total indiferència mireu cap a altra banda, poseu excuses buides d’argumentació, i no féu absolutament res per aquests nens, aquests ancians, aquestes persones que de manera independent, i alienes a ideologies, l’únic que volen és recuperar una pau i llibertat que els ha estat arravatada fa massa temps. Suposo que la comoditat de les vostres vides no vos deixa temps i/o ganes per a més.

Vos acuso de ser còmplices silenciosos de l’assassinat, tortura i massacre de milers de persones. Perquè si voleu, podeu conèixer la veritat d’allò que aquí ocorre, jo ja ho vaig fer prèviament al meu trasllat. Perquè si voleu, entre tots, podem acabar amb això. Em tenen igual les vostres ideologies i tendències polítiques, aquí hi ha un govern i súbdits forçats que ataquen població civil (amb molts d’aquests súbdits que ja s’han negat a això i han passat a formar part de les milícies o han fugit per temor a represàlies), i front a ells, altra part, una milícia formada en la immensa majoria per treballadors com vosaltres, que amb múltiples tendències, cert és, la defensa.

M’enorgulleix veure com companys lluiten per detenir el genocidi a Gaza, teniu tot el meu suport. Però al mateix temps m’entristeix profundament observar com molts miren cap a altra banda en el cas del conflicte ucraïnès, no puc entendre-ho… Què temeu? És perquè ens toca el suficientment prop que la nostra implicació hauria d’ésser més gran? És perquè és en les nostres mans exigir els nostres respectius governs que deixen de legitimar (i finançar en molts casos) altre govern que està perseguint i aniquilant gran part de la seva població? És que no lluitem per la justícia i la llibertat dels pobles?

Són persones les que aquí moren a diari. Persones com tu i com jo. Que fins fa molt poc gaudien de la tranquil·litat i comoditat que ara estareu sentint a les vostres llars, i que, tan ràpid com a ells els hi va ser robada, a tots us la poden arravatar.

Se’n diu empatia, posar-se en el lloc de l’altre.

Se’n diu solidaritat, no permetre aquesta injustícia.

*Rafa MP és un militant comunista asturià i milicià del Batalló Vostok. Article publicat originalment a www.larepublica.es