En el conflicte que es viu a Catalunya sovint s’oblida l’existència d’un element que fa grinyolar les interpretacions estil “guerra de banderes” o “nacionalismes enfrontats”: el percentatge cada cop més elevat de residents que no porten estampat als seus DNI la marca “espanyol”.
Els estrangers representen si fa no fa un 15% de la població catalana, a la que aporten una multiplicitat de llengües, cultures, cosmovisions. Sovint tancats en comunitats o cercles allunyats de les dinàmiques que travessen la societat d’acollida, no són tanmateix aliens a allò que passa al seu voltant.
I encara que molts no vulguin o puguin – per manca de coneixement de la situació, per manca de connexió amb els propis interessos o necessitats – prendre partit, també hi ha sectors que s’involucren activament en la contesa política i ideològica en curs.
Entre aquests és fàcil detectar una tipologia – no gaire estesa però molt visible per cridanera, exhibicionista i dotada d’un cert status – que es declara “cosmopolita”.
Són “ciutadans o ciutadanes del mon” majoritàriament blancs i de països occidentals, de classe mitja, desplaçats aquí pel clima o atrets per la possibilitat de fer carrera o negoci, trobar una feina decent o “fer l’experiència” mig exòtica de viure una temporada en un país “diferent”.
Ideologicament i política se situen en el llimb anomenat progressisme. Aquell “políticament correcte” conformista que es manifesta en la primmirada defensa de tota una sèrie de llocs comuns “feministes” o “antiracistes”, “antifeixistes” i “ambientalistes”.
Es diuen solidaris (més aviat els abelleix definir insolidaris els altres), però d’una solidaritat ben curiosa: només són mereixedors de la seva aprovació i interès les diverses minories que tenen en comú una condició social que les exclou com competidores.
M’explico: el cosmopolita progre s’indigna davant les declaracions d’un Salvini i declara la seva simpatia pel refugiat, l’immigrat que arriba en pastera, la dona que treballa al camp sense papers, personatges tots ells situats molt per sota de categories com ara, per exemple, les de professor universitari o tècnic d’ajuntaments.
És una solidaritat verbal que es basa en un enfoc paternalista que gairebé mai es tradueix en cap actuació dirigida a modificar radicalment l’estat de les coses. En tenen prou amb buscar un encaix amb la seva aspiració a un mon versió Disney.
Això si: tenen una autèntica fam de justícia social. En efecte no perden cap ocasió de reivindicar els propis drets: com a ciutadans europeus, com a treballadors, com a llicenciats. Pel que fa als drets aliens, en general no els hi fa nosa que algun reivindiqui “lo seu” sempre que no interfereixi, (amb protestes o preteses) amb la vida i els assumptes del cosmopolita. Una prova ben empírica del que acabo d’afirmar és que resulta gairebé impossible trobar algun exemplar progre-cosmopolita en piquets per aturar un desnonament, concentracions antifeixista o manifestacions laborals.
El seu camp d’acció són les xarxes socials, mitjans de comunicació mainstream, càtedres, despatxos.
Les llengües i les cultures, són per a aquesta tipologia d’europeu elements que només tenen valor pel grau d’exotisme que se li pot atribuir. Poden ser interessants i fascinar, sempre que estiguin en una esfera incapaç d’interferir (i ja no diem competir!) amb la nostra: jivaros, esquimals, suffites, palestins poden reivindicar amb orgull les seves identitats sense suscitar cap onada de recriminacions. L’actitud canvia radicalment i es converteix en una bel·ligerant defensa de la uniformitat, quan la diversitat es pretén defensar en un marc territorial i polític considerat propi (l’Europa dels estats i de les seves cultures nacionals tamisades per l’indústria cultural dominant).
Pel que fa a l’art, la literatura, la música són grans consumidors de tendències d’abast mundial. Que no vol dir de masses eh! ja que un supermercat ha de tenir prestatgeries i recons dedicats a productes de nínxol, per minories o elits, i el món de la cultura occidental en un sistema capitalista és un supermercat com qualsevol altre. Aquí també lo local, lo específic d’una minoria o un lloc és tol·lerat o consumit sempre que s’adapti i es pugui catalogar com a producte exòtic. En cas contrari, és a dir si la manifestació artística o musical específica d’una zona o d’una comunitat lingüística exigeix un tractament d’igual a igual amb les produccions en idiomes imperials o estatals, es desferma la indignació, la condemna, l’ostracisme, l’insult etc.
Enemics de fronteres, no tenen cap inconvenient a travessar-les amunt i avall equipats amb els seus respectius passaports nacionals, que exhibeixen amb naturalitat i dissimulat orgull tal como fan també amb altres expressions de patriotisme banal, sigui esportiu, sigui gastronòmic, o altre.
Grans viatgers, si tenen calers peregrinen d’una zona a l’altra del món. No importa la zona, sempre que s’hi mengi bé i tractin servicialment els turistes. Importa en canvi no deixar-se contaminar pels conflictes ni per les misèries locals. Si no en tenen gaire (de calers) s’especialitzen en la cerca d’oportunitats (“he trobar un vol per Kuala Lumpur baratíssim”!) o en modalitats que permetin aprofitar al màxim els més o menys escassos o abundants recursos del país visitat.
Els cosmopolites progres son gent urbana. Canten a tothora les lloes de la ciutat, com el lloc on passa tot allò que és important: economia, cultura, art, vida i per tant també la política. El territori (allò que envolta les grans urbs) és un espai d’esbarjo, de generació de recursos, de transit de serveis. La poca gent que hi viu i treballa és considerada amb suficiència i menyspreu (Tractòria és un concepte creat per Ciudadanos que reflexa perfectament la concepció que aquesta gent té del medi rural). El seu mon ideal consisteix en un reguitzell de NY interconnectades amb internet i línies aèries a dojo amb alguna mena de govern global.
Consideren – sobretot – que la seva visió del món és LA visió del mon. Ni se’ls passa pel cap que, quan s’esgargamellen acusant de xenòfobs, essencialistes, identitaris uns catalans que fan coincidir catalanitat amb respecte de cultura, llengua i voluntat de ser, el que fan és simplement imposar una visió també parcial, també subjectiva del mateix “esser català”. Però ni se’ls acut argumentar, rebatre, aportar, ni molt menys escoltar i observar: com a tots els dipositaris de veritats absolutes sempre opten per l’anatema i l’excomunió.
Inevitablement, en tant que hereus i propietaris d’una cultura imperial i imperialista, rebutgen amb virulència visions discordants, arribant a aplaudir la repressió d’estat contra la dissidència política quan aquesta no combrega amb els seus postulats.
El progre-cosmopolita és òbviament individualista. Els drets col·lectius per a ell no existeixen i el d’autodeterminació només val per als pobles colonitzats per (altre exemple flagrant d’eurocentrisme de sèrie) les potències occidentals en els darrers segles. Una mica com dir que el dret al divorci només correspon a dones de classe baixa que puguin acreditar maltractament.
És una gent que com a màxima aportació – i sempre que no ho pugui evitar – a la societat que els acull paga impostos. Gairebé mai s’impliquen en activitats comunitàries (excepte a vegades les gastronòmiques) que tinguin a veure amb la realitat i – vade retro! – problemàtiques locals Són grans usuaris en canvi de les infraestructures i de l’oferta pública lúdica i d’esbarjo.
També són defensors de “valors” que en aquestes dècades han vingut gradualment substituint els principis i ideals clàssics de l’esquerra: meritocràcia en lloc d’exemplaritat, competició en lloc de suport mutu, legalitat en lloc de justícia, conformisme en lloc de lliure pensament…
Per a ells respecte de la diversitat no és relació dialèctica entre identitats en perenne transformació i que es modifiquen en el contacte sense per això renunciar a ser, si no una àmplia gama de productes exposats a les prestatgeries d’un supermercat global on el consumidor sempre i forçosament individu (blanc, occidental), pot satisfer les seves necessitats i desitjos.
Doncs aquesta mena de gent és la que promou (i tenen la capacitat de fer-ho ja que disposen d’altaveus acadèmics, mediàtics, polítics que aprofiten per consolidar alhora les seves posicions de privilegi) una polèmica violentíssima contra el moviment republicà català.
No poden dissimular l’autèntica ràbia que proven contra un moviment que planteja una visió de la societat i la política diversa i complexa. Una visió on conflueixen memòries individuals i comunes, passió per la terra, maneres diferents d’organitzar-se, parlar i cantar, coneixements populars i tradicions, conflictes i lluites que configuren un marc, un context també mental i comunicatiu, diferent. Visió que dona lloc entre d’altres també a una forma – que són moltes formes – d’entendre la lluita política social o la gestió del comú.
El progre cosmopolita tot això no ho pot entendre, massa complicat per la seva visió egocèntrica del mon i la vida. Com tampoc pot entendre el desig – que mou l’independentisme més simple – de ser “el que tu vols” i no allò que algú en algun moment ha decidit que siguis. No ho entén però, enlloc d’inhibir-se, callar i observar (com farien i fan uns autèntics cosmopolites) es dedica cos i ànima a destrossar amb tots els mitjans aquest perillós exemple d’insubmissió a un ordre establert.
En part perquè com a posseïdor de la veritat no admet ni tan sols l’existència d’enfocs i interpretacions de la realitat alternatives o diferents dels seus. Però sobretot reaccionen perquè viuen qualsevol potencial element de desestabilització com un perill, una agressió a l’estructura que els assegura posicions de privilegi i petites i mesquines quotes de poder.