Resulta sorprenent el silenci oficial global sobre l’enllaç que un nombre creixent de patòlegs i epidemiòlegs estableixen entre la contaminació de l’aire i les condicions d’immunodeficiència de pacients hospitalaris amb símptomes d’infecció per Covid19. Per entendre millor aquest silenci ensordidor, és útil tornar a la història de la gran “pandèmia oblidada”.
Sempre he trobat enigmàtica la perpetuació de les celebracions de l’Armistici de l’11 de novembre, de la setmana de les roselles al botó, i l’omnipresència de les estàtues i dels monuments nacionals i locals que evocaven els soldats assassinats durant la I Guerra Mundial (a tot Europa, excepte a Espanya). Només ara començo a comprendre millor els motius d’aquesta obsessió de les entitats oficials per persistir en l’organització de rituals col·lectius i inscripcions gravades en pedres que eternitzen la memòria de la Gran Guerra als paisatges dels centres urbanes europeus.
La construcció de la memòria històrica no es limita a la voluntat d’organitzar la narració d’esdeveniments crítics; també ho fa mitjançant la selecció i la supressió dels records que, per una raó o una altra, es creu que entren en conflicte amb aquesta voluntat. L’armistici en si va ser, aleshores, a diferència del que va passar el 8 de maig del 1945, a Europa i els Estats Units, una celebració limitada. Hi havia un motiu per això: el moment va coincidir amb el darrer període, el més tràgic, de la segona onada de la pandèmia de grip pneumònica. La historiografia d’aquesta pandèmia és diferent de les dues grans guerres, ja que no va ser fins a la segona meitat de la dècada del 1970 que va començar a constituir-se com un corpus per analitzar. Per aquesta raó, només un centenar d’anys després és reconeguda per la població com un esdeveniment tràgicament rellevant a la nostra memòria històrica. Va ser tan esborrada que ara es coneguda com la “pandèmia oblidada”.
La pandèmia de la grip de 1917-1919 es coneix com la “grip espanyola” no pas perquè s’originés a Espanya (que va romandre neutral durant la Primera Guerra Mundial), sinó perquè la premsa espanyola no va ser objecte de censura del govern, a diferència del que va succeir en els països combatents. Per tant, l’esclat mortal a Espanya va esdevenir un tema recurrent a la premsa mundial. Ara se sap que es va originar als Estats Units i va ser escampat pels soldats nord-americans que lluitaven als camps de batalla europeus.
Els governs de les nacions combatents estaven desacreditats el 1918 per l’horror innecessari de la guerra de trinxeres. Davant el temor d’agitació social i d’un possible contagi de la revolta popular russa contra el règim tsarista, van imposar una censura generalitzada en les notícies relatives a la pandèmia de grip que era llavors molt estès entre els soldats. El caràcter epidèmic de la grip pulmonar es va ocultar i, per tant, es van començar a implementar mesures preventives només quan ja estava completament fora de control i es va estendre a la població general.
La pandèmia de la grip va reclamar més víctimes que les dues guerres mundials. Va provocar una davallada dels PIB estatals igual o superior a la de la Primera Guerra Mundial. Ha traumatitzat tant les poblacions que va ser en part responsable de l’atractiu popular dels diversos règims autoritaris i dictatorials europeus que durant els anys vint i trenta defensaven ideologies sanitàries i higièniques i que prometien construir sistemes administratius estatals eficients a canvi de la pèrdua de drets i llibertats individuals.
L’evocació d’una memòria es fa sovint a costa d’esborrar-ne d’altres. Aquesta és la raó per la qual tantes autoritats estatals encara celebren amb vehemència el Dia de l’Armistici: com una admissió silenciosa de la culpabilitat per la fallida dels seus predecessors de gestionar la pandèmia de grip. Quan diversos funcionaris governamentals parlen avui d’una “guerra contra el coronavirus”, reconstrueixen inconscientment narracions anteriors per donar sentit al que és en realitat un absurd: el Coronavirus té voluntat i consciència per entendre que es tracta d’“un enemic” i que estem en un “estat de guerra “contra ell? A l’hora d’insistir en aquesta narració reduccionista, dissortadament oblidem altres possibilitats més significatives d’entendre els esdeveniments extraordinaris que estem vivint a escala mundial. Per tant, ens trobem davant d’una oportunitat existencial perduda: considerar la contaminació generalitzada causada pels milions de tones de partícules que nosaltres els humans produïm diàriament com un “enemic que ha de ser derrotat”, “sigui quin sigui el cost”.
*Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centro de Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal.
