>> Anàlisi de les eleccions autonòmiques 2009
Les eleccions autonòmiques han deixat a les tres províncies occidentals basques un escenari d’on gairebé tots els analistes extreuen els elements més nous (que hi són), però que, si es mira el mapa polític d’aquest país amb perspectiva, és la conseqüència lògica del trajecte recorregut els darrers trenta anys i, especialment, en l’última dècada.
Ja fa temps -el punt d’inflexió es pot situar en els acords de Lizarra-Garazi del 1998- que un ampli sector de la societat basca constata que l’actual marc polític està esgotat i que els instruments legals i institucionals establerts – imposats en la Transició no tenen ja cap recorregut. Es tracta, sens dubte, d’una percepció majoritària i sense la qual no es podrien entendre iniciatives com el Projecte de Nou Estatut (2003-2005), més conegut com Pla Ibarretxe, i la més recent Llei de Consulta (2007-2008), des del nacionalisme més proper al PNB, o la proposta d’Anoeta (2004), per part de l’esquerra abertzale. El mateix succeeix amb el fallit procés de negociació per a la resolució del conflicte (2006-2007).
La superació de l’actual marc és, per tant, un element acceptat majoritàriament, i davant el qual el Govern espanyol s’ha enfrontat de manera diferent, des de la més crua repressió fins al procés, esmentat abans, de diàleg, però sempre amb l’objectiu que el nou marc resultant no afecti l’estructura de l’Estat. En aquest camí, una de les seves eines ha estat la il·legalització de les expressions polítiques de l’esquerra abertzale, sector social que ha exercit de motor i sense la qual aquesta percepció majoritària no hagués estat possible.
Tanmateix, el successiu vet a les candidatures independentistes i l’evident xoc entre la legitimitat de les urnes i la legalitat institucional, no han fet sinó accelerar la convicció que “el que tenim no val i cal passar a un altre escenari”. I és que, si l’esquerra abertzale porta 30 anys denunciant que el Parlament de Gasteiz (CAV) i el d’Iruña (Nafarroa) no són sinó instruments per a la partició d’Euskal Herria, i ha aconseguit que una majoria social admeti el seu esgotament, ara, a més, totes dues cambres estan constituïdes d’esquenes a la voluntat popular, després de l’exclusió de desenes de milers de ciutadans.
Les eleccions de l’1 de març
Dit això, abordem aquests nous elements que han deixat les eleccions de l’1 de març. Els més importants: que l’esquerra abertzale ha quedat fora del Parlament pel vet judicial espanyol i, com a conseqüència d’això, que PSE i PP tenen per primera vegada majoria d’escons. Que no de vots, perquè, encara que llegint la premsa espanyola pogués semblar el contrari, les forces d’àmbit nacional basc (PNB, esquerra abertzale, EA i Aralar), una vegada més, han superat àmpliament els partits nacionalistes espanyols (PSE, PP i UPyD). 600.000 vots -635.000 amb Ezker Batua- front a 482.000. No obstant això, per art de la Llei de partits, Patxi López (PSE) i Antonio Basagoiti (PP) tenen la clau de govern i la possibilitat de fer fora del mateix a l’PNB per primera vegada des de 1979. Aquesta possibilitat va ser saludada amb alegria a Madrid, però a Euskal Herria les veus que han denunciat la tupinada electoral s’han multiplicat al sumar sectors (PNB i el seu entorn) directament perjudicats per una llei que fins ara els havia beneficiat i contra la que no havien mogut un dit. En aquest sentit, aquest canvi artificial de les majories ha accentuat al màxim la deslegitimació del Parlament i la necessitat de buscar un altre marc institucional, centra de manera irremeiable gran part del debat polític. És en aquest context on cal analitzar la situació de cada força política.
El PNB a l’oposició
El PNB va tenir uns bons resultats l’1-M, probablement a costa de la seva escissió i soci de govern durant deu anys, EA. Tanmateix, els seus 30 parlamentaris no li permeten conformar una majoria suficient i és probable que per primera vegada passi a l’oposició, el que per si mateix ja suposa una fita en la política basca. La formació d’Iñigo Urkullu, el domini de les institucions de la CAV ha estat gairebé absolut, ha expressat obertament la seva contrarietat i qualificat de “trampa” el que ha passat. Tanmateix, en comptes de denunciar la il·legalització que ha donat la majoria a PP i PSE, s’ha centrat en el fet d’haver tret 80.000 vots i cinc escons més que el PSE, argumentant que per això hauria de liderar el proper govern. Un argument feble, ja que el mateix PNB governa a Araba sent tercer. El que passa és que aquest partit ha acceptat els resultats derivats de la Llei de partits fins ara i, per exemple, governa en moltes localitats en les quals l’esquerra abertzale va obtenir majories aclaparadora. Ara, quan li ha tocat a ell, el PNB es mostra captiu de la seva trajectòria. Les ofertes de coalició que ha fet arribar primer al PSE i després el PP no són sinó reflex de la frustració per perdre el que considerava el “seu” govern.
PSE i PP: dues cares de la moneda
Els resultats del PSE, encara que sembli el contrari, no han estat bons. Encoratjat pels números de 2008 (Eleccions Generals), aspirava a guanyar o quedar molt a prop del PNB, per tal que aquest partit no pogués rebutjar un pacte de govern amb Patxi López de lehendakari. Tanmateix, les seves expectatives no s’han complert; López ha quedat lluny d’Ibarretxe i si vol ser lehendakari necessita els vots d’un PP que, si el deixen, no deixarà passar l’ocasió de fixar el rumb del govern i marcar de prop al PSE. Aquest escenari no agrada al PSOE, menys encara amb un Zapatero en hores baixes i sense suports a Madrid, però després de prometre “el canvi” amb tanta insistència no es pot permetre no accedir a Ajuria Enea, menys encara després del fracàs de Galiza.
El PP és el revers de la moneda, ja que va poder amagar la pèrdua de vots (65.000 menys) i escons (-2) amb el paper clau que el joc de majories li ha atorgat.
L’esquerra abertzale, quarta força
L’esquerra abertzale, per la seva banda, ha concorregut a les urnes en les pitjors condicions possibles, ja que al vet judicial cal sumar la detenció i empresonament de diversos dels seus candidats -Amparo Lasheras, parlamentària electa per Àlaba, ha romàs empresonada fins al passat 26 de març-, la prohibició dels seus actes, detenció i identificacions de desenes de militants -135 només en la jornada electoral-, impossibilitat de participar en els espais electorals… En aquesta extrema situació, ha aconseguit que unes 100.000 persones dipositaran un vot que sabien que seria anul lat, i l’hauria situat com a quarta força, amb set parlamentaris. Unes xifres -calcades a les últimes celebrades en semblants condicions, les Eleccions Generals de 2004, encara que en aquelles hi va haver un 15% més de participació- que serveixen per constatar la sòlida base amb què compta l’esquerra abertzale, i que conclouen que a Hego Euskal Herria hi ha unes 120.000 persones, comptant Nafarroa, que en qualsevol conjuntura, siguin quins siguin els comicis i tot i sabent que els seus vots aniran directament a la paperera -lògicament la xifra seria més alta si els vots fossin legals,- voten el que proposa l’esquerra abertzale. Tanmateix, aquest exercici ( “heroic” segons va definir Arnaldo Otegi) d’autoafirmació i desobediència civil, no impedeix l’esquerra abertzale valorar que no és una situació que pugui mantenir indefinidament, perquè aquest corrent polític té vocació d’estar a les institucions i d’assolir majories socials per dur Euskal Herria cap a la independència i el socialisme. És per això que ha expressat la necessitat d’obrir un debat en el si dels sectors populars i independentistes per consensuar una “estratègia eficaç” que porti aquest país a un altre escenari polític.
Aralar entra al joc
No s’ha presentat Aralar com una de les vencedores de la competició electoral. Afavorida per l’oberta tasca al seu favor que mitjans i institucions van fer durant la campanya -com a contrapunt a l’esquerra abertzale- ha passat d’un a quatre escons i doblat els seus vots fins als 62.000. Aquest ascens, del qual públicament s’han alegrat personatges com Alfredo Pérez Rubalcaba o Cándido Conde Pumpido, s’ha utilitzat per presentar a aquesta formació com l’alternativa “bona” de l’esquerra abertzale, el raonable front a l’opció dels “violents”, un joc al qual els dirigents d’Aralar s’han prestat. Per a això, s’argumenta que el seu ascens es deu a les persones que en aquesta ocasió no han votat amb les paperetes de l’esquerra abertzale.
Tanmateix, una anàlisi més rigorosa conclou que la majoria dels 30.000 nous votants d’Aralar provenen del seu soci en les eleccions municipals de 2007, Ezker Batua, que ha estat castigat pels seus anys de govern amb el PNB. Es tracta d’un sector, urbà i progressista, que ha preferit la novetat d’Aralar, front a una opció, EB, molt cremada després de la seva estada en el poder i l’abandonament de desenes de càrrecs del sector crític en els darrers mesos.
Juntament amb EB, l’altre perdedor dels comicis ha estat EA, que ha passat de 7 escons a 1. Llastrat per la polarització Ibarretxe – López i els conflictes interns, el seu Congrés extraordinari de juny haurà de servir perquè aquest partit es decanti, d’una vegada per totes, entre una aposta decididament independentista o tornar a la pleta del PNB, del qual va sortir fa 23 anys.
Finalment la irrupció de UPyD a la Cambra -un parlamentari a Araba- només es pot considerar una conseqüència de l’ anòmala distribució d’escons entre els tres territoris de la CAV, com abans va succeir amb Unitat Alabesa.
En definitiva, les eleccions de l’1 de març han deixat un escenari nou i, a primera vista, desfavorable als interessos de les forces abertzales, però que presenta també importants oportunitats perquè d’aquí a uns anys sigui valorat com un dels darrers capítols en la lluita per la independència d’Euskal Herria.
*Iker és redactor de Gara
