Deia Jakob Böhme (1575-1624), l’espiritualista místic empresonat el 1612 per escriure L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia, que els humans són bons quan decideixen llençar-se contra les roques, com l’heroi que troba al submon de les flames –de les seves pròpies misèries– el tresor més preuat: la comprensió, el sentit del que està vivint, la transformació, la font de la catarsi que l’expulsa de la foscor i el col·loca en la llum –la qual precedirà l’arribada de noves ombres i transformacions (pura dialèctica, per això Karl Marx el cita al cap de 250 anys)–. El savi anuncia els riscos de la covardia: qui no gosa creuar les portes de l’infern és travessat pel fred.
El fred, aquí, són sis anys de processisme estàtic: control burgès de l’estratègia autonomista per evitar la travessia de l’infern –l’infern és l’estat de les coses: 1.700.000 pobres i 20.000 milions d’euros anuals d’espoliació fiscal de l’estat espanyol sobre les classes populars de Catalunya–, és a dir, el comandament de les direccions de CDC (PDECAT) i ERC per perpetuar la transició, amb una CUP nacional-parlamentària (càrrecs parlamentaris, alliberats nacionals i “veus importants d’aquí a l’eternitat”) crònicament passiva, mer apèndix d’una transacció nihilista. El veritable fred són, doncs, les condicions materials de vida de tants homes i dones i famílies catalanes, i la repressió totalitarista que se’ns imposa des de fa ja quatre mesos –o 300 anys, que ja no ve d’aquí–.
En aquests quatre mesos hem assistit al desplegament de les misèries del parlamentarisme burgès, sintetitzades en la incontestable victòria popular l’1 i el 3 d’Octubre i, en conseqüència, en la traïció posterior de les forces independentistes el 10 (reconeguda avui mateix a la ràdio per Carles Puigdemont, com si hagués aterrat de sobte) i el 28 del mateix mes. La gent de la CUP nacional que viu feliçment atrafegada (deixant-s’hi la pell, en sóc conscient) al Parlament saben bé des del 2012 que el procés no ha estat més que el mitjà del regionalisme classista per rebentar el potencial alliberament que l’exercici de l’autodeterminació i l’afirmació de la independència possibilitaven (llum i taquígrafs, reclamava en Roger Sànchez avui mateix). Saben perfectament que tot el que els líders d’ERC i CDC han proclamat en públic durant anys i panys era mentida. Saben perfectament que ni les direccions de CDC ni d’ERC comptaven que l’1 d’Octubre la gent plantaria els cossos als carrers per recuperar una dignitat esclafada. Saben perfectament que el paper de les direccions successives de l’ANC ha consistit a enviar la gent a comprar caramels i collarets de colors quan havíem de mantenir-nos als carrers. Saben perfectament que el president Puigdemont va trair ERC quan els va prometre que tornaria per fer costat als empresonats. I, aquesta gent, haurien de saber que ja són massa anys sense escoltar ningú més que si mateixos, que no han parat d’errar i que han col·laborat a polvoritzar allò que l’1 i el 3 d’Octubre teníem a tocar: ser cara a cara davant de la llibertat. On és l’autocrítica promesa? Enlloc.
El poble menut sabia, sap i sabrà el que els dirigents de la CUP nacional-parlamentària per ventura encara no han descobert (si més no, m’ho sembla): que l’1 d’Octubre implicava l’inici d’un combat a tot o res, sense marxa enrere. La nostra xarxa eren els nostres cossos i els carrers que proclamem que són nostres. Per això la gent humil va baixar als carrers i per això vam guanyar el feixisme com el 1936: en unes poques hores, i aquest cop fins i tot sense armes ni res de semblant. Com demanar a massa persones tan pagades de les seves pròpies bondats coneixement, intel·ligència, reflexivitat o, senzillament, que parin l’orella d’una vegada i que escoltin? Res a fer. Acceptació del marc feixista de relacions socials, acceptació de la convocatòria d’eleccions autonòmiques i acceptació de tot el que calgui i més.
La finalització de la campanya electoral del novembre passat enuncià una ampliació dels paisatges canviants de l’infern, que a les setmanes següents s’explicità fins a límits inconcebibles: exaltacions de l’“estabilitat”, l’“efectivitat”, la “legalitat” i de tota la cantarella nauseabunda de no-fulls de ruta farcits de mesquineses conceptuals i d’eufemismes de baix cost que els parlamentaris d’ERC i JXCat esbombaven –ai, la pau dels cementiris!–. Aquesta argamassa del clavegueram estructural nostrat ha anat prenent cos fins que la realitat ens ha esclatat de nou davant dels nassos. L’Esplai Republicà de Brussel·les esdevé l’enèsim emmascarament processista per no avançar cap a allò que la CUP ha oblidat fa mesos: l’aplicació de la Llei de transitorietat. Deixem-nos de gimnàstiques lingüístiques i retòriques buides. L’única aplicació possible de la República demanava la restitució del president i el govern anteriors a fi d’endegar el desplegament de la cobertura jurídica pròpia que havia d’acompanyar la cristal·lització del mandat popular emanat de l’1 d’Octubre.
Què ha succeït, aleshores? Que ERC primer, CDC-PDECAT després i tot seguit els puigdemontistes se n’han desdit (això sí, quan ja tenien les actes de diputats i després d’omplir-se la boca de belles promeses a la campanya electoral): el sou és el sou, la cadira és sagrada i els negocis demanen atenció. La CUP nacional-parlamentària, com que porta sis anys mirant-se al mirall i felicitant-se d’aquests bells discursos –guarnits ocasionalment amb les cassoletes daurades de David Fernández, mentre la militància de C’s visita la SEAT i n’arrenca vots i triomfs ideològics–, penso que ja no sap ni on és (no vull ofendre ningú). Avui mateix, divendres 2 de març del 2018, la Natàlia Sánchez es plany desconsolada que l’única proposta que la CUP nacional-parlamentària té de candidat a president de la Generalitat autonòmica de Catalunya és la del pusil·lànime Jordi Sànchez (un pres polític més entre els milers de presos polítics abandonats a la seva sort). Cap anàlisi amb relació a d’on venim, on som i on anem: cap ni una. Un cop més el vot combatiu és segrestat per grupets selectes incapaços de difondre continguts, alternatives, programes, tàctiques i estratègies avinents en el moviment popular de revolta. Flaixos i rodes de premsa, i apa, anar malbaratant la més bella ocasió que hem provocat en dècades tot contemplant embadalits com l’estat falangista ens trepitja.
El crim ha consistit a assassinar l’1 d’Octubre: el càstig ha de ser, per tant, minimitzar els instruments que l’han perpetrat –coses de la lluita de classes–, els quals s’encarnen en el Parlamentet autonomista. Desitjaria que aquesta gent companya tan ideològicament derrotada de la CUP nacional-parlamentària es plantessin i no investissin cap president autonomista, ni facilitessin cap altra (alta) traïció al poble menut. Amb sis anys de pixades fora de test –recs, n’hauríem de dir, si no pluges a bots i barrals– n’hi hauria d’haver prou. La República Catalana es practica legislant i aplicant el que es decideix mitjançant el control del territori. Es tracta de posar fi al processisme que ens volen encolomar i de reprendre el camí que els homes i les dones lliures d’aquesta banda dels Països Catalans van aplanar amb les seves mans l’1 d’Octubre. Tornem-hi: Llei de transitorietat i control del territori. I deseu els discursets, les reunions, les rodes de premsa i les jugades mestres allà baix, que n’estem farts i fa fred, molt de fred. Dostoievski en faria una novel·la de terror sociològic.
Un darrer apunt per evitar atordiments futurs: el problema no és convocar o no noves eleccions. Si no hi ha un posicionament clar sobre què estem fent i com i cap on aspirem a arribar, llavors continuarem enclavats en aquest no-res agònic en el pitjor dels contextos possibles, sota la repressió.
