</meta>
</meta>
A plena llum del dia. Entre les 5 i les 7 de la tarda d’un dissabte. Martell o pedra en mà. És indiferent. Allò important no és l’eina utilitzada, sinó la ràbia i la impotència amb la que ho fan. Estan farts de veure com van tapiant cases al barri i ells estan al carrer o atapeïts a casa d’algun familiar que els deixa lloc al menjador per dormir. Cases de 30 metres quadrats per a una desena de persones, en molts dels casos. Mares, dones lluitadores en la quotidianitat, per la supervivència, que no tenen altra sortida que ensorrar aquestes tàpies per tal de donar un sostre a les seves criatures.
Aquesta és la “minoria” o “gent de fora del barri” de la que parla la regidora del Districte de Sant Andreu (Barcelona), Gemma Mumbrú, o l’Associació de Veïns del Bon Pastor. Aquella associació que fa una vintena d’anys donava suport a la ocupació de fins a 29 cases amb el mateix fi, però que avui -amb el PSC i ICV al poder i unes bones subvencions- criminalitza.
Aquesta és la realitat que la Barcelona d’Hereu intenta amagar. És la realitat d’un barri marginat, exclòs, oblidat per l’Ajuntament i que, d’aquí poc, vol acabar d’enderrocar sense miraments. Un barri amb encara 600 Cases Barates i veïnes que el volen tirar endavant.
És la realitat de l’Angustias, una dona jove, veïna de tota la vida del barri, que ha de pujar tota sola les seves criatures. Fins al moment viu a casa dels seus cunyats. Però dissabte va dir prou. Va decidir agafar un martell i, amb la seva criatura més petita -de tan sols uns mesos- en braços, tirar a terra el mur que la separa de l’anhelat dret a un habitatge. Només s’hi va poder estar unes hores, però va resistir amb totes les seves forces. “És la meva única sortida”, ens explicava, “i aguantaré fins que vingui algú del Patronat i m’ofereixi una solució”. Però ni el Patronat, ni l’Ajuntament va aparèixer. A la porta de la que ja era casa seva, en canvi, s’hi van presentar tres furgonetes d’antiavalots de la Guàrdia Urbana (UPAS) per fer-la fora. El cap de la Guàrdia Urbana portava una ordre de desallotjament. “Signa-la”, li deia. Però ella no sap llegir. Des de la finestra de la casa mirava amb tristesa, però també amb serenor, aquell guàrdia urbà que portava en mà la fi del seu somni més immediat.
Al cap de tan sols uns minuts el sostre d’aquella casa, custodiada pels mateixos antiavalots, era enderrocat per una excavadora. El Patronat Municipal de l’Habitatge i l’Ajuntament volien deixar clar qui mana en aquesta ciutat. Volien deixar clar que prevalen els interessos especulatius per davant del dret a un habitatge digne i la igualtat d’oportunitats. Aquest és el seu progrés per al barri. Un barri amb pisos nous on la misèria quedi més amagada, més controlada. Un barri que fa fora, a marxes forçades, a tots aquells i aquelles que no tenen recursos per pagar un lloguer o una hipoteca.
Però sembla que no serà tant fàcil com pretenien. L’Angustias, un cop desallotjada, no va marxar pas cap a casa dels seus cunyats. Només va creuar al carrer. Allà hi havia una altra casa ocupada. Una altra dona lluitadora al capdavant d’una família que necessita un sostre. “Si volen que marxem, ens hauran de fer fora a cops”, deien. “No marxarem encara que portin un paper. Aquesta era la casa dels meus pares, casa meva, i aquí em quedaré”.
No van ser les úniques. Dissabte es van ocupar 22 cases. Totes les cases del barri que estan buides. Totes i cadascuna. I encara en caldrien més per donar cabuda a tots aquells veïns i veïnes que en necessiten. L’Ajuntament les tirarà totes a terra aquesta setmana. No vol que les ocupi ningú. Prefereix que els vuit anys que tardarà en acabar el pla de remodelació i la construcció dels nous pisos aquestes cases ja no existeixin, en lloc de que hi visquin famílies del barri.
Però això ha estat només un avís. En tan sols unes hores s’han ocupat totes les cases buides del barri. Gran part del veïnat s’ha llençat al carrer. Han calgut gairebé una desena de furgons dels antiavalots de la Guàrdia Urbana, una desena de patrulles i alguns reforços dels Mossos d’Esquadra, que han envaït el barri; han calgut dues excavadores i operaris tapiant a corre-cuita les cases, serveis socials que segueixen el joc a l’Ajuntament i mediadors que convencen el veïnat amb falses solucions, per tal de reprimir-ho. Però què passarà quan més veïnes estiguin al carrer, quan vagi passant el temps i aquestes solucions no arribin?
</meta>
</meta>
