>> Una cronologia del viacrucis estatutari
3 de novembre de 2003 . Zapatero fa una declaració que els partidaris del federalisme i de l’Espanya plural haurien de recordar: “Recolzaré la reforma de l’Estatut que aprovi el Parlament català”. Ho va fer en l’acte central del PSC de la campanya de les autonòmiques que farien president a Pasqual Maragall. El 9 de febrer de 2004 es constitueix la ponència encarregada de redactar l’estatut. La no inclusió del PP no impedirà que es vulgui mantenir l’estatut dins els termes de la Constitució espanyola. Ja governava el tripartit. Amb la victòria electoral del PSOE el 14 de març de 2004, Zapatero comença a fer bandera de l’Espanya plural i de les reformes de diversos estatuts d’autonomia. El 12 de novembre de 2004, Miravet és escenari del pacte de la base de la reforma, que exclou el dret a l’autodeterminació i els Països Catalans.
El dia que Maragall parla del 3%, el 24 de febrer de 2005 , Mas li respon que ha de retirar l’acusació per no posar en perill l’estatut. Maragall accepta. El 5 de setembre de 2005 , el Consell Consultiu de la Generalitat, amatent a protegir el marc jurídico-polític que nega drets als catalans que ha de defensar, detecta 19 inconstitucionalitats en l’estatut. Finalment, el 30 de setembre de 2005, el Parlament l’aprova tot seguint les seves indicacions.
Poc després després de l’entrada de l’estatut al Congrés espanyol, el 21 de gener de 2006 , Mas i Zapatero acorden la segona gran retallada després de l’autoimposada pels partits autonomistes catalans. Segons Maragall, Mas acceptà l’acord a canvi d’avançar les autonòmiques i assegurar que Maragall no seria el candidat del PSC. És l’avantsala de les mobilitzacions de l‘11 de febrer i del 18 de febrer de 2006 a Barcelona, que alerten contra el procés estatutari: la primera reclama el dret a l’autodeterminació de la nació completa, i la segona, massiva, reclama respecte a un més ambigu dret de decidir.
El 21 de març la Comisión Constitucional del Congreso aprova el projecte d’Estatut. Alfonso Guerra, assegura que li han passat el ribot. Una setmana i mitja més tard, el 30 de març, el ple del Congrés espanyol aprova l’Estatut i l’envia a Referèndum. Es consuma la tercera gran retallada quan el senat espanyol l’aprova el 10 de maig.
Després que el Congrés espanyol dels diputats aprovi el 18 d’abril de 2006, amb els vots a favor de PP i PSOE, la reforma de l’estatut valencià, el 18 de juny l’Estatut s’aprova per Referèndum amb el 73,9% dels vots, un “no” del 20,7% i una abstenció del 51,6%. La majoria no ha votat l’estatut de la vergonya. Comença ara el via crucis dels recursos: un del PP, cinc de comunitats autònomes i un de Múgica Herzog. El 22 de novembre del mateix any PP i PSOE pacten la reforma de l’estatut balear.
L’1 de desembre de 2007, de nou, una massa de gent emprenyada pren el carrer en contra del desgavell de les rodalies i la gestió de RENFE. Novament, és una manifestació independentista malgrat la convocatòria ambigua i el suport de partits i sindicats autonomistes.
El tercer aniversari de l’entrada en vigor de l’estatut, el 9 d’agost de 2009 , només s’han acordat 12 traspassos menors: rodalies, inspecció de treball, i l’Hospital Clínic entre d’altres. El 26 de novembre de 2009 els 12 diaris amb seu al Principat publiquen l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya” insisteixen amb la via constitucional i alerten contra una eventual retallada.
En un nou intent constitucionalista, el 29 d’abril de 2010 , els partits CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA insten el Tribunal Constitucional espanyol a declarar-se incompetent i a renovar els seus càrrecs amb l’esperança d’una sentència final benèvola. El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional anuncia un acord sobre la sentència de l’Estatut que obre una nova era a la política catalunyesa.
