La Solidaritat és la tendresa dels pobles Ernesto Che Guevara
Seria important que tots els qui visitem altres llocs poguéssim explicar què hi veiem, perquè els mitjans de comunicació internacionals, en la seva majoria, estan controlats pels capitalistes i distorsionen les informacions, i la realitat Domitila Chungara
Fa uns dies, mentre em trobava confinat a casa dels pares i cuidava la meva mare malalta de coronavirus, alhora que el meu pare agonitzava en les seves darreres hores a l’hospital, just abans de deixar una vida amb grans dosis de lluita, amor i humilitat, llegia la notícia que el Govern espanyol rebutjava la proposta del Govern de la Generalitat Valenciana ‒i de retruc del Govern del Principat‒ de sol·licitar ajuda sanitària i brigades mèdiques del Govern cubà. Des d’ITACA, conjuntament amb el grup de treball de Sanitat de la CUP, amb el suport de membres del Secretariat, feia dies que intentàvem que la necessària ajuda dels sanitaris cubans fos una possibilitat a casa nostra. Encara més, després de la seva arribada al vell i colonialista continent europeu i de la tan valuosa i brillant col·laboració de lluita contra la pandèmia que han fet a Itàlia i que estan fent també a Andorra aquestes darreres setmanes, alhora que en 36 països més d’arreu del planeta. Unes brigades mèdiques cubanes que, cal recordar-ho, tenen gran experiència en aturar epidèmies, tant a Llatinoamèrica com a l’Àfrica, i en treballar en situacions ben dures amb gran professionalitat i expertesa.
Cuba desperta passions i odis viscerals a la vegada, però en la societat líquida actual, de fakenews i d’agències de desinformació al servei del gran capital i dels grans monopolis, sovint es fa difícil destriar el gra de la palla o conèixer en perspectiva real, humana i verídica què ha representat la solidaritat cubana al llarg dels darrers anys, just després que s’instaurés una revolució que va donar la volta al món. Permeteu-me, doncs, no anar a fonts periodístiques, sinó basar-me en l’experiència més personal, més íntima, lluny dels mitjans de comunicació massius, i tot deixant de banda també els nostres mitjans, aquells que reflecteixen sovint veritats incòmodes, i que donen llum a la veritable història dels pobles immersos en la seva lluita per alliberar-se.
De Xiapes a l’huracà Mitch
Recordo, avui, amb certa enyorança, la primera estada de gairebé un any a la pàtria gran Llatinoamericana durant els anys 1998-99. Amb un company basc, vam recórrer gran part de Centreamèrica des de ciutat de Mèxic fins a Costa Rica… començàvem a conèixer la dura realitat mexicana, especialment la del dels pobles del sud, amb una Xiapes que ressonava com un pol d’atracció de brigadistes i curiosos d’una vella esquerra que es quedava sense referents i d’una nova que n’emergia en el marc d’uns moviments socials que renaixien amb una nova generació que començava a bregar-se en la lluita: la insubmissió, l’antimilitarisme, l’antifeixisme, l’okupació… eren els espais amb els quals es regenerava un moviment complex, que evolucionava no sense contradiccions.
Cuba, per algunes de nosaltres, ressonava com a una esquerra dogmàtica, vertical, ancorada en un passat que no ens pertanyia, amb uns partits comunistes ‒i a casa nostra un PSUC‒ que, després de ser referent per molts dels nostres pares i avis durant els anys 80, havia buidat els carrers per omplir institucions i administrar les engrunes i la misèria de la socialdemocràcia, per, finalment, en la segona part de la dècada dels 90, quedar-se sense força, militància, vots ni, tan sols, coherència.
Comandanta Ramona i Subcomandante Marcos de l’EZLN, Xiapes
Hi havia també una figura mítica, messiànica, de la qual moltes de nosaltres havíem sentit a parlar als nostres pares i avis, mentre érem adolescents, en aquelles sobretaules del menjador de casa, on sovint es parlava de política amb majúscules i es discutia apassionadament sobre la guerra civil, la postguerra i una transició, que havia abandonat anhels de lluita i de transformació social. D’aquest gran personatge de la història i líder de la revolució cubana se’n parlava sovint amb idees contraposades, sempre depenent de si un es confessava més partidari del comunisme llibertari o del centralisme democràtic, per bé que tothom en parlava amb respecte i gairebé totes l’admiraven per la seva lluita de David contra Goliat. Una lluita que es palesava en l’aferrissada resistència que Fidel va mostrar sempre en els discursos i amb la praxi diària contra l’imperialisme nord-americà i que feia que, en aquest punt, l’avi i mon pare, malgrat diferències ideològiques legítimes, s’hi posaven sempre d’acord.
Tornant a Xiapes, aquesta fou un punt de trobada, de canvi de paradigma; d’allò de: per a totes tot i per a nosaltres res; del fet que la revolució és com un cercle i comença en qualsevol punt, però mai s’acaba; fou una lliçó d’indigenisme, de feminisme ‒vestit de comandanta Ramona i de dona tzèltal resistent de més de cinc-cents anys‒, d’assemblearisme comunal, de conèixer personalment al mestre de mestres de Galeano, d’aprendre dels textos de Mariategui ‒aquell líder i cofundador del partit comunista peruà que criticava els partits comunistes europeus, la mateixa URSS i el mateix Marx, per euro-occidentalocèntrics, alhora que parlava d’un socialisme indígena comunitari per als pobles d’Abya Yala, amb les masses de gent humils al capdavant, amb les poblacions indígenes que abanderaven la revolució social.
Al cap d’uns mesos i després de deixar enrere Xiapes, un cop ja a la germana Guatemala, com un estrall que colpeja una pedra dura i la destrossa en mil bocins va aparèixer l’huracà Mitch. I en allà apreníem de la feblesa de tota una societat centreamericana i de com aquest maleït huracà destrossava una terra ja colpejada per cinc-cents anys de colonialisme i per una dècada dels 80 plena de terrorisme d’estat i de dictadures genocides, que finalment van acabar amb processos de pau fallits i a les ordres del dictat d’un capitalisme neoliberal salvatge i inhumà. Cap al final de la dècada dels 90 el capitalisme neoliberal destrossava la pàtria dels Maies, de Farabundo Martí i de Sandino a cops severs com sap donar la dictadura del gran capital, tot practicant un austericidi i un pagament de deute inhumà, imposat pel Banc Mundial i l’FMI.
Morts, desesperació, fam, i una misèria creixent exponencialment era la notícia diària. I mentre les potències occidentals hi feien venir periodistes cercant el morbo barat i la notícia tràgica, hi apareixien les primeres brigades de solidaritat d’un país estranger. Eren els metges cubans. Gent que, malgrat que la incertesa i desesperació del moment, posaven un mínim d’ordre dins d’aquell caos: atenien la gent malalta ‒per un ordre referencial sagrat, tot atenent sempre primer els més febles i greus‒, donaven medicines i aturaven la pandèmia generalitzada de disenteria i colera, que començava a donar-se a molts indrets del país. Tot això, tota aquesta ajuda la donaven de forma totalment desinteressada i gratuïta, mentre molts dels metges del mateix país refusaven donar servei mèdic gratuït en les seves clíniques privades. La solidaritat expressada per aquells professionals de la medicina era tot amor, era tot tendresa, era una lluita constant contra la situació desesperada que s’hi vivia.
Cuba va acudir en ajuda de Centreàmerica després del pas de l’huracà Mitch, l’any 1998
Durant aquells dies i les setmanes posteriors a l’huracà no vam veure metges de cap altre país, ni, tampoc, cooperants de cap ONG ni cap agència governamental de cooperació, només alguns paquets de menjar processat ‒i sovint de mala qualitat‒ que arribaven d’Europa i dels EUA. Però cap professional sanitari que lluités en el terreny com ho estaven fent els i les cubanes.
Un parell de mesos més tard, llegiria, estant ja a Nicaragua ‒un país també molt afectat per l’huracà‒, que Cuba havia enviat un contingent de 2.000 metges als països més afectats, com Hondures, Guatemala i Nicaragua, per un temps indefinit, però, a més, també Cuba oferia 1.000 beques a joves centreamericans que desitgessin estudiar medicina al país caribeny, dintre d’un pla de formació de 5.000 metges a la mateixa illa, en un pla integral de deu anys. A la vegada, Cuba ‒en boca de Fidel‒ perdonava el deute contret per Nicaragua en l’època sandinista de desenes de milions de dòlars, perquè, així, el país de Sandino invertís aquests diners en la reparació de la infraestructura necessària, que havia quedat greument afectada. I això ho feia Cuba en uns moments molt i molt difícils per a la revolució i l’economia cubana, ja que encara estaven en ple període especial, després de la caiguda de l’URSS i del bloc soviètic.
Mentre això passava, les potències europees ‒amb Espanya i Alemanya al capdavant‒ conjuntament amb els EUA es repartien el pastís de la reconstrucció, tot donant préstecs amb interessos abusius, alhora que hi enviaven unes agències de cooperació disfressades d’ONG caritatives, que suposadament donarien ajuda sobre el terreny, però que, en realitat, eren l’avantguarda per preparar la mà d’obra barata i el saqueig per a les multinacionals i les grans empreses europees i nord-americanes a la regió. Unes empreses que farien l’agost i un negoci rodó i es quedaren i robaren els mateixos diners que els països de la metròpoli havien donat per la reconstrucció. Alhora que esdevingueren en els anys següents una font de clientelisme, de saqueig i de corrupció en institucions locals d’àrees rurals de gran valor estratègic i amb molta riquesa en el seu subsòl. Era el colonialisme i l’imperialisme de sempre, que la metròpoli havia practicat des de l’arribada del pirata de Colom, però ara disfressat d’ajuda humanitària.
Anys més tard, el 2004, tornava a la pàtria gran Llatinoamericana, però aquesta vegada ho feia com a brigadista i acompanyant-observador sobre el terreny, per a una organització internacional de drets humans d’acompanyament en zones de conflicte. I anava una miqueta més avall, concretament a Colòmbia, la petita pàtria de Bolívar. Allí coneixeria de primera mà el genocidi sistemàtic del terrorisme d’estat practicat pels alumnes de l’Escola d’assassins de les Amèriques, de Fort Benning, als EUA, on Videla i Pinochet van ser alumnes destacats, però on els paramilitars-militars colombians van aprendre a practicar amb escreix la barbàrie assassina de les pitjors dictadures del planeta.
Dos anys sencers passaria a Colòmbia. I recordo com, mentre protegíem i acompanyàvem ‒com podíem‒ a la frontera amb Panamà, desplaçats indígenes, camperols i afro-colombians de grans operacions militars-paramilitars que els volien assassinar, alguns resistents intentaven organitzar-se i resistir en els seus territoris històrics i ancestrals. Però l’Estat colombià els seguia estigmatitzant i matant, tot acusant-los sense fonament, dia rere dia, de ser la base social de la guerrilla de les FARC; i mentre això succeïa, Cuba feia servir canals diplomàtics i segurs per treure alguns infants i adolescents ‒triats per les comunitats‒ per estudiar becats la carrera de medicina a l’escola llatinoamericana de medicina de l’Havana. Curiosa contradicció quan ets un adolescent i veus com el teu propi Govern t’estigmatitza, et persegueix i intenta assassinar-te, a tu i els teus, mentre un país estranger et salva la vida i et dona estudis gratuïts de medicina.
Vida versus mort, solidaritat front a barbàrie
Quatre dels màxims comandants i membres del Comando Central de la guerrilla del ELN en l’actualitat
Uns anys després de la meva primera arribada al país on va néixer Bolívar, coneixeria, casualment, la Mònica, qui ha estat la meva companya de vida d’aquests darrers 6 anys. Amb ella tindria la sort de conèixer tota una generació d’infants que van néixer i créixer entre campaments de les guerrilles de les FARC i l’ELN i l’exili, en països amics on trobaven la solidaritat dels oprimits, com ara Cuba. Una generació que creixia escoltant ‒de petits, en el bressol de la mare, sovint guerrillera i tres voltes rebel‒ la música i les cançons del cantautor cubà, Silvio Rodríguez. I casualitats d’aquesta vida, amb la Mònica tindria també l’atzar, tantes voltes rebel, de conèixer comandants i membres del secretariat d’ambdues guerrilles, a causa d’una convulsa història familiar i de generacions senceres (que no és res més que la història dels països que lluiten contra la barbàrie, si cal, amb les armes a la mà, tot fent honor al dret legítim de la revolta armada davant de l’opressió i del terrorisme d’estat). I amb la seva història tan propera, aprenia com els cofundadors de les guerrilles llatinoamericanes, durant dècades de lluita, van rebre la solidaritat internacionalista cubana, especialment durant les dècades dels 60, 70 i 80. No en va, el pare de la Monica seria un dels primers becats colombians per a estudiar medicina, durant els primers anys de la dècada dels 60, però que, després de conèixer l’efervescència revolucionària cubana d’aquells anys, canviaria els llibres per fusells i entrenament militar a la Sierra Maestra, per finalment tornar a Colòmbia i fundar conjuntament amb sis companys més, la guerrilla del Ejército de Liberación Nacional (ELN).
Tot tornant a casa nostra i enllaçant aquestes dues pàtries germanes que són Amèrica Llatina i els Països Catalans, recordo amb enyorança l’estimat amic i activista social d’origen colombià, Pablo Molano, i com la seva estimada família ‒de dones i homes valents que van també formar part d’aquesta increïble història rebel colombiana‒ van rebre la solidaritat de Cuba, on el Pablo va viure uns anys de la seva infantesa, exiliat amb la mare.
I és que Cuba no només ha donat solidaritat amb centenars de brigades mèdiques arreu d’Amèrica Llatina i del món, sinó que també, quan els pobles ho han demanat, ha donat una solidaritat sincera perquè aquests canviessin el seu tràgic destí d’opressió i colonialisme. I és així com la solidaritat internacionalista cubana també, durant anys, ha estat un suport sincer als processos de lluita i d’emancipació social i nacional.
En aquest sentit, cal recordar la creació de la Primera Conferència Tricontinental realitzada a l’Havana l’any 1966. De la mà del Che aquesta trobada va fructificar amb la formació de l’OSPAAL (l’Organització de Solidaritat dels Pobles d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina) amb l’objectiu essencial d’oferir, canalitzar i enllaçar en una sola lluita d’esperança i d’agermanament la solidaritat internacionalista entre els pobles d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica. I així, Cuba esdevenia el bressol d’una veritable lluita sincera i honesta per la llibertat dels pobles que lluitaven per deixar enrere el colonialisme i l’imperialisme de la metròpoli.
No en va, el fusell amb què va resistir Allende al cop d’estat genocida de Pinochet ‒dirigit per la CIA i l’imperialisme nord-americà‒ fins al darrer moment, fins al darrer alè de vida, fou un regal personal d’en Fidel i del poble de Cuba, que l’advertia metafòricament amb aquest gest de com la lluita i la resistència fins a les darreres conseqüències era l’única garantia de defensar els drets socials i polítics dels pobles oprimits.
Però Cuba i Fidel no només van regalar fusells durant aquelles dècades dels 70 i 80 a líders revolucionaris, sinó que la solidaritat cubana també regalava botes militars a bisbes acusats de comunistes portaveus de la Teologia de l’Alliberament.
I és que, malauradament, a TV3, la nostra, només veiem bisbes catalans de tarannà Lgtbifòbic i feixistes ‒amb reminiscències franquistes‒ o alguna missa avorrida des de Montserrat, però sovint oblidem un bisbe d’origen i naixement català ‒però llatinoamericà d’adopció‒ com és el nostre estimat Pere Casaldàliga. Fou un dels cofundadors de la Teologia d’Alliberament, teologia que el mateix Fidel deia que havia fet més per la revolució a Llatinoamèrica que tots els marxistes junts del planeta. I el mateix Casaldàliga pràcticament no ha sortit del Brasil des que hi va arribar fa dècades (per por a no poder tornar a entrar al seu nou país), només ho ha fet per anar a Cuba i al mateix Vaticà. A Cuba, hi va anar per conèixer personalment la revolució cubana i el mateix Fidel, amb qui va mantenir sempre una bona amistat; i, al Vaticà, hi va haver d’anar forçat per defensar-se d’un procés d’excomulgació i d’expulsió de l’Església catòlica en ser acusat de comunista, per qui era llavors comissari polític i el més conegut furibund anticomunista que ha tingut el Vaticà, en Joseph Ratzinger (que, com bé sabem, acabaria sent Papa de Roma uns anys més tard). A l’entrevista amb en Ratzinger, en Casaldàliga s’hi va presentar vestit de forma molt humil però amb unes botes militars ben llustrades i llampants. En Ratzinger, sorprès, li va preguntar per què portava aquell calçat en ple estiu italià, i l’estimat Casaldàliga va respondre que a la selva de l’Araguaia anava descalç o amb sandàlies fetes pels indígenes, però per trepitjar asfalt es posava sempre les botes militars que li havia regalat «el seu gran amic Fidel Castro en nom del poble de Cuba». La cara d’estupefacció del llavors comissari polític anticomunista del Vaticà fou de total shock i quasi va caure de la cadira, segons escriuria en una a les memòries una de les altres dues persones presents en aquesta reunió.
Tanmateix, la solidaritat cubana no només ha afavorit històricament els pobles de la pàtria gran llatinoamericana, sinó que també el continent africà està ple d’històries de la gran solidaritat internacionalista cubana. Perquè l’Àfrica ‒bressol de la humanitat i dels nostres avantpassats‒, que de la metròpoli europea només ha rebut colonialisme, esclavisme, saqueig, genocidi i imposició de guerres i dictadures, de Cuba ha rebut una solidaritat extraordinària. I és que si el lector d’aquest article té la sort de visitar principalment Angola, Algèria, Etiòpia o el Sàhara entre altres països i nacions, veurà que molts dels metges i especialistes en medicina d’aquests països del vell continent han estat formats a Cuba, i que tot aquest personal sanitari nomé té paraules d’agraïment i d’admiració cap al Govern cubà.
Brigadisme per la cultura i la salut
Durant els anys 2012 i 2013, vaig tenir la sort de tornar a Llatinoamèrica per un any. Aniria, aquesta vegada, fins al seu sud més extrem per conèixer la lluita i la idiosincràsia del poble rebel maputxe. De camí, però, cap a la terra sagrada de la Patagònia, viuria i conviuria durant tres mesos amb els brigadistes cubans en la frontera entre Bolívia i Argentina. Allí vaig tenir la gran fortuna de poder viure el dia a dia amb les brigades mèdiques cubanes i d’observar de primera mà com havien salvat del col·lapse total un hospital de la zona i, amb suport del govern cubà i l’autogestió de les treballadores, donaven cobertura sanitària a una de les zones més deprimides i pobres del nord d’Argentina, que fa frontera amb Bolívia. Era una brigada mèdica que englobava la «Operación Milagro»: un programa internacional mèdic cubà, amb suport del Govern de Veneçuela, que ha operat de diferents problemes oculars (principalment de cataractes: una malaltia endèmica molt comuna a Llatinoamèrica arran de la climatologia i el fort sol del tròpic) a centenars de milers de persones.
Els metges i les metgesses cubanes retornaven la vista a aquelles persones que s’hi havien quedat cegues o que estaven a punt d’enfonsar-se en la solitud i la foscor d’una ceguesa provocada per una malaltia fàcilment curable. L’alegria d’aquells homes i dones que tornaven a veure després d’una operació quasi impossible d’aconseguir pel sistema sanitari del seu país ‒o d’haver d’esperar-s’hi anys per obtenir-la‒ era d’una joia indescriptible en paraules: ploraven d’agraïment i donaven infinitament les gràcies als cubans. Alhora Cuba, per protegir i enfortir un servei mèdic a la zona molt precari, becava centenars d’estudiants cada any per estudiar medicina, i ho feia amb l’única condició d’un contracte personal signat des de l’honestedat del signatari, on l’estudiant becat es comprometia a seguir donant assistència sanitària a la zona ‒en aquelles poblacions més humils dels seus indrets d’origen‒ que no podien accedir a la cobertura sanitària estatal.
Portada de les cartilles d’escriptura d’aprenentatge del Programa d’Alfabetització Yo, sí puedo
Però no només donaven serveis sanitaris universals i gratuïts als més humils, sinó que Cuba, a la vegada que els retornava a la vida a través dels ulls, els donava també el dret a la paraula digna i rebel per seguir lluitant per una vida millor i promovia també l’alfabetització popular en persones que no havien tingut accés a l’ensenyament de la lectura i escriptura. Aquí vaig tenir la gran sort de ser acceptat com a mestre-brigadista, com un més entre els cubans, dintre del seu procés d’alfabetització popular en el marc del programa, «Yo, sí Puedo»: un programa d’alfabetització que ha ensenyat a llegir i a escriure a centeners de milers de persones arreu del planeta, des dels maoris de Nova Zelanda, fins als pobles aimares i quítxues d’Abia Ayala, passant per Moçambic fins a la població d’ètnia gitana dels barris més humils de Sevilla. Sempre amb el seu idioma i dintre de la globalitat de la seva cultura i de la idiosincràsia d’aquests pobles mil·lenaris. I és que Cuba, recollint el guant i la crida de Chávez en arribar al poder a Veneçuela ‒qui volia erradicar l’analfabetisme a la segona petita pàtria de Bolívar‒ va crear un revolucionari i pedagògic sistema per aprendre a llegir i a escriure en tres mesos, que ha donat el dret a la paraula i a llegir el món de forma crítica a milions de persones. Un programa creat per la pedagoga cubana Leonela Relys, que ha estat una autèntica revolució pedagògica en el camp de l’aprenentatge de la lectoescriptura i que ha aconseguit, per primera vegada en la història, que desenes de països fossin declarats territoris lliures de la xacra de l’analfabetisme, segons la mateixa UNESCO. I és que, com deia José Martí, el líder de la independència cubana, només un poble instruït és un poble lliure.
L’experiència, el bagatge, el coneixement, la cultura, l’humanisme i la dedicació abnegada que vaig aprendre dels cubans, convivint amb ells i elles, i observant dia rere dia el treball constant per donar cobertura sanitària i accés a la cultura i a l’educació a los «nadie de Galeano» és i ha estat una de les millors experiències que m’ha donat la vida.
Mesos més tard, també a Bolívia, però especialment a Veneçuela, seguiria coneixent aquestes increïbles brigades mèdiques i alfabetitzadores cubanes, que multiplicaven la tasca solidària que havia observat de primera mà al nord de l’Argentina.
Fins a la data del mes de març d’enguany, la Unitat Central de Cooperació Mèdica cubana comptabilitzava fins a 28.729 membres de personal sanitari cubà en seixanta països. Tanmateix, segons l’Anuari Estadístic de Salut, entre 2015 i 2018, Cuba va arribar a desplegar més de 50.000 cooperants sanitaris en 68 països diferents. Malauradament però, els canvis de governs i els cops d’estat encoberts a Brasil, Bolívia i Equador han provocat la retirada imminent de milers de membres de les brigades mèdiques en aquests països.
Segons l’Organització Panamericana de la Salut (OPS), la primera brigada de professionals cubans de la Salut que va donar servei mèdic a l’exterior, fou a l’Algèria, l’any 1963. Des de llavors més de 400.000 professionals han servit en 164 països d’Amèrica Llatina i del Carib, de l’Àfrica, d’Orient Mitjà, de l’Àsia i també a Europa (Portugal i, ara, Itàlia i Andorra). Aquests serveis es coneixen popularment com a «missions mèdiques» i inclouen l’enviament de professionals sanitaris a països que ho sol·liciten oficialment al Govern cubà per diferents motius: perquè no compten amb personal suficient en situacions regulars o durant una crisi com l’actual pandèmia de coronavirus; perquè desitgen reforçar especialitats concretes; o perquè necessiten cobrir l’atenció sanitària de zones allunyades o arriscades, a les que els metges locals refusen anar-hi.
El setembre del 2005, Fidel va ordenar la creació d’un Contingent Internacional de Metges Especialitzats en Situacions de Desastres i Greus Epidèmies per oferir assistència als EUA després del pas de l’huracà Katrina per Nova Orleans. El contingent, que inclou metges, infermeres i tècnics de la salut, va agafar el nom de Henry Reeve, un internacionalista nord-americà membre de l’Exèrcit Alliberador cubà durant el segle XIX, en la guerra de la independència contra Espanya. Aquest cos sanitari amb quasi 8.000 professionals de la salut distribuïts en vint-i-dos països, compta amb 28 brigades que han enfrontat, segons el Ministeri de Salut Pública Cubà (MINSAP), els efectes de 16 inundacions, 8 huracans, 8 terratrèmols i 4 epidèmies. Entre el seu historial, les autoritats cubanes i internacionals ressalten especialment el tractament de l’èbola a Libèria, Sierra Leona i Guinea Conakry durant l’any 2014.
Malauradament, amb la seva negativa a rebre una missió mèdica cubana, l’Estat espanyol s’afegeix a una sèrie de països com Equador, Brasil i Bolívia que, per motius polítics, rebutja l’expertesa i el coneixement de grans professionals bregats amb situacions de greu pandèmia com la que estem vivint avui als Països Catalans i al conjunt de l’Estat, alhora que també refusa la solidaritat internacionalista cubana, perquè saben que això significa la derrota moral i política d’un concepte de societat neoliberal, oposada a una altra de socialista. Aquest concepte ‒amb grans encerts i possiblement també alguns errors‒ suposa un gran canvi de paradigma i de model, no només pel que fa a la capacitat d’afrontar una crisi com l’actual, sinó per la possibilitat de reflectir una societat diferent, lluny d’aquest capitalisme depredador en què vivim i que només cerca el benefici i el lucre econòmic i posa el capital per davant de la vida.
Perquè, en definitiva, la solidaritat internacionalista cubana és la màxima expressió de tendresa de tot un poble, en la seva històrica lluita per sobreviure, resistir i vèncer.
*Robert Morral és militant d’ÍTACA (Organització Internacionalista dels PPCC)
