Una reflexió sobre l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP
Amb l’objectiu d’adequar l’organització als múltiples canvis que ha viscut en els darrers mesos, el passat diumenge 17 de març la CUP va celebrar a Olot una Assemblea Nacional Extraordinària. Una assemblea que podria semblar poc política i poc ideològica.
Res més lluny de la realitat.
El caràcter polític i ideològic dels debats no escapa a ningú que n’hagi tingut notícia. Bona prova d’això en són els 6 blocs en què es va estructurar: presència de les dones en els diferents nivells organitzatius de la CUP; relació de l’organització amb els diferents agents de la unitat popular i espais de participació per a articular aquest projecte polític; espai de decisió de l’activitat institucional; sistema d’elecció del Secretariat Nacional; criteris de selecció, règim salarial i estructura política i tècnica del personal d’alliberats de la CUP; i ponderació del vot en els òrgans de representació de la CUP.
Però més enllà de les decisions concretes que les més de 500 militants amb dret de vot van prendre (d’un total de 700 persones assistents), pot ser útil una reflexió sobre el context en què l’Assemblea Nacional ha tingut lloc. Un context que ha estat marcat per la urgència dels debats.
I és que la CUP viu en un estat d’urgència permanent des de que Artur Mas va anunciar, el mes de setembre de l’any passat, la convocatòria d’unes eleccions anticipades al Parlament de la Generalitat de Catalunya. D’aquella convocatòria d’eleccions en va resultar una acceleració del temps polític que va conduir a una successió molt intensa d’esdeveniments que han transformat l’organització i la seva relació amb l’esquerra independentista i l’esquerra anticapitalista, els moviments populars i en general amb la societat catalana.
Tot va començar amb la convocatòria d’assemblees obertes arreu del territori, i va continuar amb una Assemblea Nacional extraordinària que va tenir lloc a Molins de Rei en el termini de menys d’un mes des de la seva convocatòria. La decisió de participar a les eleccions va donar peu a més assemblees obertes, i encara a assemblees de coordinació, reunions de grups de treball, trobades amb organitzacions, plataformes i col·lectius diversos i a la constitució de centenars de comitès de campanya arreu del territori.
De resultes de tot aquell procés i com a conseqüència del mateix va néixer i consolidar-se la candidatura de la CUP a les autonòmiques: una CUP-Alternativa d’Esquerres que va rebre el suport i la col·laboració de múltiples organitzacions polítiques de l’esquerra independentista i de l’esquerra anticapitalista, de candidatures municipalistes i de moviments populars de tot tipus. Els resultats de tot aquest procés – tres diputats i més de 126 mil vots a banda – es poden resumir en l’extensió del projecte en zones on fins ara ni l’esquerra independentista ni la unitat popular no havien aconseguit arrelar. I a més podem intuir que el creixement i l’extensió del projecte es troben en un estadi incipient. Si les reformes contra el món municipal imposades per la troika i l’estat espanyol no ho impedeixen, és ben possible que les eleccions municipals de 2015 siguin una nova mostra del creixement del projecte de la unitat popular i del seu arrelament arreu dels Països Catalans.
Tornant als aspectes organitzatius de la qüestió, cal recordar que l’entrada al Parlament de la Ciutadella donà lloc a la creació d’un òrgan de seguiment parlamentari, que tenia el doble objectiu d’evitar la institucionalització dels òrgans polítics de la CUP i facilitar alhora la participació en la presa de decisions sobre l’activitat parlamentària d’aquells agents que havien assumit el programa polític de la CUP-AE. Un òrgan que en el moment de l’assemblea nacional d’Olot només s’havia reunit tres vegades però que ja havia tingut l’oportunitat d’elaborar algunes propostes i de definir alguns posicionaments. Propostes com la Declaració de Sobirania que la CUP-Alternativa d’Esquerres presentà al primer ple del Parlament d’aquesta legislatura o posicionaments com “l’abstenció incrèdula” davant la proposta de resolució del PSC per obrir un diàleg amb l’estat espanyol per a la realització “d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”.
Arribats a aquest punt cal recordar que només han passat cinc mesos des de la convocatòria d’eleccions. Cinc mesos molt intensos en una època extraordinària des dels punts de vista polític, econòmic i social amb una crisi que ho tensiona tot i que fa patir moltíssimes persones, però que, gràcies a la força de la gent, ens deixa albirar alternatives de canvi de fons a diferents nivells. Cinc mesos en què la CUP ha desplegat una intensa activitat a diferents nivells, ha elaborat i decidit posicionaments de gran importància, i ha hagut de debatre i resoldre la concreció organitzativa de tots els aprenentatges d’aquests cinc mesos. Una tasca complexa, en què tants altres projectes transformadors han fracassat abans.
És en aquest context en què la CUP s’està construint. I és en aquest context, amb les tensions i contradiccions pròpies de la construcció d’una organització assembleària que es va fent a sí mateixa, i amb un ritme polític en constant acceleració, que la CUP va celebrar ahir la seva Assemblea Nacional.
En síntesi, l’Assemblea Nacional d’Olot ha ratificat l’ordenació i la concreció dels diferents espais de participació que la CUP ha anat generant durant tot aquest procés, com les assemblees obertes i el grup de treball parlamentari, i n’ha creat alguns de nous, com les Trobades de la Unitat Popular.
La CUP encara la primavera amb un nou Secretariat Nacional de 13 membres, composat per 7 homes i 6 dones, i amb molts reptes al seu davant. Potser els principals consisteixen en articular des de la CUP una veu forta i cohesionada en la lluita per la plena sobirania política i econòmica dels Països Catalans; i ser capaces d’obrir el projecte de la unitat popular, compartint-lo i oferint-lo amb generositat a tots aquells sectors polítics i socials que, cadascú des de la seva tradició política i organitzativa, vulguin seguir-lo construint amb la CUP.
La CUP pot donar per tancada una etapa d’urgència permanent i ha de donar pas a una implementació ordenada i serena d’un model de participació, debat i deliberació política oberta que només pot aportar-li una major força i cohesió. Arreu dels Països Catalans, de baix cap a dalt: seguim i seguirem construint la unitat popular.
*Joan Teran és membre del Secretariat Nacional de la CUP
