Daniel Bernabé (Madrid, 1980) és un escriptor i periodista madrileny que col·labora, entre altres mitjans, amb La Marea, amb una columna setmanal. Va ser en aquesta revista on va publicar l’article «La trampa de la diversidad. Una crítica del activismo», que és a l’origen del seu recent llibre La trampa de la diversidad. Cómo el neoliberalismo fragmentó la identidad de la clase trabajadora (Akal, 2018), que en només dos mesos ja va per la segona edició, prova que hi havia necessitat que algú li ordenès en format llibre les idees que el llibre presenta. El llibre ha estat objecte de nombroses crítiques i comentaris, ha generat molt de rebombori a les xarxes socials i, enmig del tant soroll, ha engegat un debat ben interessant sobre qüestions com la identitat, el subjecte polític en l’era postmoderna, l’individualisme i el mercat de la diversitat.
Maria Colera Intxausti @bizialairaun**
“S’acaben confonent els estils de vida i la identitat política i al final no se sap ben bé de què estem parlant, si d’ideologia o directament d’un hobby”.
El teu llibre es pot considerar com una impugnació dels efectes del postmodernisme que, per exemple, Jameson defineix com «la lògica cultural del capitalisme tardà». Com defineixes tu tant el postmodernisme com els seus efectes?
Aquests conceptes que són de l’àmbit de la filosofia o de la política a mi, que simplement sóc escriptor, em poden quedar grans. Jo el que he pretès amb el llibre era veure els efectes del postmodernisme en la nostra societat i en la nostra activitat política. I és que el postmodernisme acaba esdevenint una mena d’esperit d’època, de manera que no es tracta tant del que els autors considerats postmodernistes o postestructuralistes van dir en els seus llibres, sinó de com aquests llibres i aquestes teories van ser utilitzades pel neoliberalisme per atacar l’esperit universal del marxisme i per introduir el dubte permanent en l’esquerra, amb l’objectiu d’evitar que es reproduïssin determinades formes reeixides que durant el segle XX havien conduït a revolucions i a preses del poder populars.
A diferència d’altres corrents més descriptives, en les quals primer succeeix el fet material i després es teoritza sobre ell, el postmodernisme va ser gairebé una profecia de futur, una profecia autocomplerta, com si gent amb cert poder hagués vist que aquestes teories fora de l’àmbit acadèmic, trossejades i convenientment introduïdes en l’imaginari popular, podien servir per destrossar la política de l’esquerra.
Després del «gir lingüístic» dels anys setanta, la qüestió semàntica ha pres una importància decisiva i moltíssims conflictes es releguen ara al camp de la representació. Estem davant del fenomen de l’activisme centrat en la paraula. Com creus que opera i què amaga?
Crec que l’activisme centrat en allò semàntic és més una conseqüència que un fet en si mateix. El meu llibre intenta traçar la manera en què ha canviat la nostra relació amb la política en els últims quaranta anys. És un llibre que també parla de feminisme, de moviment obrer… però no és un llibre que tracti específicament d’aquestes qüestions. Són lluites que es donen en la societat i per aquest motiu les abordo, però sense cap pretensió de donar cap guia per fer feminisme, per exemple, ja que seria absurd. Ara, sí crec que aquest llibre pot aportar alguna cosa en el sentit de dir que hi ha algunes coses que fallen, ja que l’esquerra (en el sentit més ampli, englobant des de la socialdemocràcia més tradicional fins als moviments més radicals) ha perdut una enorme capacitat d’incidir en allò estructural a la societat i es va quedant relegada a les qüestions simbòliques.
Als EUA, per exemple, hi ha un greu problema de racisme, amb execucions policials extrajudicials als carrers, però si algun periodista o alguna figura pública pronuncia la paraula «nigger» queda directament expulsat del sistema de mitjans. I això reflecteix una paradoxa realment preocupant, que és que el problema real segueix existint, tot i haver-se guanyat la pugna en l’àmbit de la seva representació simbòlica.
Dius que «Com que la diversitat adopta forma de mercat sota el neoliberalisme, l’especificitat identitària aporta valor» i que es dóna una competi d’opressions. En quin sentit?
L’altre dia vaig llegir un article a propòsit de la «gestació subrogada», en què s’hi presentava una persona favorable a aquesta pràctica com una persona no binària, negra, gitana, jueva i d’«orígens obrers». És a dir, sembla que com més específica sigui una persona més drets té de poder, en aquest cas, explotar una dona pobra i a convertir-la en una productora de nadons. Si aquest article hagués presentat un senyor prototípic mascle ibèric, hagués causat un empipament tremend. I no és casual que se’ns presenti aquesta persona.
Una de les coses que he tractat en el llibre és que, tres identitats fortes que es van donar cita al segle XX —la religiosa, la de classe i la nacional—, a partir dels setanta es van anar esfumant a poc a poc, i, ara, per exemple, les identitats religiosa i nacional estan tornant de la pitjor forma possible, des de l’integrisme islàmic fins als moviments ultradretans europeus que sumen les dues.
Aquest erm va haver de ser cobert per alguna cosa, i aquesta cosa va ser la classe mitjana aspiracional, que no és una classe mitjana real sinó una mena d’identitat cultural col·lectiva a la qual tots hi volem aspirar, a la qual els treballadors ens hi volem sumar, i que les classes dirigents posen per mig, com a pantalla, per ocultar-s’hi darrere. Aquesta classe mitjana aspiracional és, en el fons, molt homogeneïtzadora, de manera que tothom sent la necessitat d’afegir les seves característiques específiques per poder competir en el mercat de la diversitat. S’acaben confonent els estils de vida i la identitat política i al final no se sap ben bé de què estem parlant, si d’ideologia o directament d’un hobby.
Què opines sobre l’indignadisme i el «activisme» basat en el victimisme narcisista individualista?
“Veiem com la classe treballadora […] ha quedat reduïda solament a una identitat més “
Crec que les primeres perjudicades són les persones que sent activistes fan servir aquesta articulació per aconseguir les seves finalitats. Perquè és veritat que, en un primer moment, poden concitar al seu voltant molta atenció que, al final, sembla que és l’única cosa de la que es tracta, i no de fer una activitat política concreta sobre un problema concret, sinó de competir en un mercat de visualitat i de ser el centre d’atenció del debat públic.
Quin és el problema d’això? Que això és solament un símptoma i que quant tot s’acaba portant cap a l’àmbit individual, qualsevol crítica que es faci en el plànol ideològic s’acaba traslladant a la pròpia emocionalitat de la persona. Ara m’estic trobant amb relativament poques crítiques en Twitter, però aquestes poquetes són molt furibundes i, per descomptat, no s’atenen al que el llibre diu, a la lletra impresa. I és que hi ha gent que havia trobat per fi una forma social òptima de poder visualitzar-se en aquest mercat de la diversitat que de sobte se sent atacada, ja no a un nivell polític sinó personal.
En l’article que et comentava abans sobre la gestació subrogada, també es deia que aquesta persona tenia «orígens obrers», i veiem com la classe treballadora, que és una categoria de la producció i que, evidentment, també es manifesta mitjançant una identitat, ha quedat reduïda solament a una identitat, i quelcom que era compartit per totes les identitats socials, el fet de ser classe treballadora, ha quedat reduït a una identitat més. Aquest és el gran problema que trobem, que hem oblidat que la major part de les persones som de classe treballadora, per una qüestió estadística.
De la teva tesi entenc que, amb les polítiques del jo i de la diversitat, el mercat ens brinda tota classe d’opcions relatives a la nostra individualitat, però exclou totalment les decisions que afecten a les nostres condicions materials de vida. Pots desenvolupar aquesta idea?
Margaret Thatcher, en el discurs que va fer quan va prendre les regnes del seu partit en 1975, va fer servir la paraula unequal que en anglès significa «desigual» però també «diferent» i va equiparar tots dos significats, de manera que va transformar el que abans era una desigualtat estructural fomentada per un sistema econòmic en una diferència, en una amable diferencia que cadascun de nosaltres podem llaurar i competir per ser més diferents entre nosaltres. El que resulta molt curiós és com, amb el transcurs d’aquestes últimes dècades, el neoliberalisme ens ha homogeneïtzat moltíssim i al final tots comprem els mateixos llençols al Zara Home, tots mengem les mateixes hamburgueses a mateixos llocs, tots acabem tenint els mateixos gustos, les pel·lícules cada vegada s’assemblen més entre si i la majoria de llibres són pràcticament iguals.
Tot tendeix cap a l’homogeneïtzació i veiem com l’individu que, en l’etapa avançada del capitalisme tardà, fins als setanta, estava buscant algun lloc al qual poder agafar-se per trobar la seva diferència, ara l’està perdent i ha de començar a competir en aquest mercat, exagerant les seves característiques diverses, que en el cas de moltes persones ni tan sols són seves, són imposades des de fora. Els humoristes de Pantomima Full resulten graciosíssims, perquè han donat amb una clau: han agafat tota aquesta mena de lifestyles i els han posat davant del mirall, i, clar, ens resulta ridícul veure’ls reflectits en el mirall.
En aquesta mateixa línia dius que «El neoliberalisme […] no deixarà passar l’oportunitat de fagocitar el moviment de les dones i retornar-lo […] desactivat, però amb un gran potencial competitiu al mercat de la diversitat».
“Ara sembla que l’única guerra que importa és la cultural, mentre que al segle XX la política consistia a fer coses.”
Si ara mateix hi ha un moviment esperançador, aquest és el feminisme, com hem pogut veure en les mobilitzacions del 8M o en les protestes contra el judici de «La Manada». Ho dic perquè com que ara se’m titlla constantment de masclista a les xarxes, necessito deixar-ho clar. I ho dic d’una forma molt sincera.
Però, clar, quin és el problema? Quan tu veus que la revista Time tria com a personatge de l’any la feminista i veus qui ha triat al llarg dels darrers cent anys, hi veus una intencionalitat clarament política. Quan era aliat dels EUA van triar Stalin, durant la guerra de l’Iraq el soldat americà, durant les primaveres àrabs «the protester» i l’any passat, la feminista. Llavors, clar, jo sempre dic «cuida’t dels teus enemics, o de qui et critica, però cuida’t molt més dels teus aduladors».
El 8 de març, per exemple, una revista de tendències va publicar un article titulat «Les samarretes que has de portar el 8M», o sigui, és imprescindible que portis això per ser feminista. Eren unes samarretes amb eslògans feministes, fabricades per Mango, quan al mateix temps tens una notícia que explica com Mango ha acomiadat una dona per estar embarassada, i en un reportatge de la BBC es mostra com Mango utilitza refugiats sirians a Turquia, fins i tot nenes i nens, per fabricar samarretes en condicions d’esclavitud i fent servir productes químics perillosíssims.
La reacció típica de Twitter aquí seria dir-me que «Llavors tu estàs dient que el feminisme té la culpa de l’explotació infantil». No, el que estic dient és que el capitalisme no és imbècil, ha aconseguit desarticular-nos-ho gairebé tot, i també ho intentarà amb el feminisme. Evidentment no deixaran un feminisme de classe, un feminisme combatiu, que combati els fonaments estructurals de l’opressió de les dones. Intentaran convertir-lo en una cosa suau i amable, individual i declarativa. «Sóc feminista en tant que dic que sóc feminista». Doncs, no, mira, això és una activitat política. S’ha de fer més que dir-ho, t’has d’aplegar amb altres persones que pensin semblant a tu i entre totes fer alguna cosa, i que això que facis no es limiti a l’àmbit del declaratiu, sinó que siguin coses concretes.
Has rebut crítiques per part d’algunes militants feministes. Hi ha alguna crítica que consideris fonamentada?
“El neoliberalisme intentarà convertir el feminisme en una cosa suau i amable, individual i declarativa”
Les crítiques que em van fer algunes feministes en un debat que vam tenir sobre el llibre em van semblar totalment raonables. Venien a dir que «ara que per fi, sembla que s’ha aconseguit una forma d’articular el nostre discurs arribes tu, que a més ets un home, i ens poses pegues a l’assumpte, sobretot amb el tema de les opressions i els privilegis, que en el fons sembla que ens funcionava…». Qualsevol crítica em sembla legítima sempre que es faci des de l’àmbit ideològic o polític, i aquesta crítica era perfectament ideològica. Jo podia no hi estar d’acord, però entenia perfectament a què es devia.
El que ja em sembla malament és quan es desacredita el meu llibre sense ni tan sols haver-lo obert, i es diu d’ell que el que ve a dir és que l’única lluita que importa és la dels obrers treballadors blancs cisheterosexuals, i que la resta són ximpleries. És que no és veritat. És radicalment incert. Això no és una crítica política, això és una crítica que respon o bé a la ignorància o bé a la mala fe. I contra això què es fa? Doncs no ho sé.
Planteges que pretendre que «Qualsevol intervenció masculina en assumptes que afecten les dones hagi de ser rebutjada per tractar-se d’una imposició és afirmar que la identitat és el que capacita la possibilitat d’opinar». Què vols dir?
Jo entenc que les dones heu tingut un dèficit de veu enorme, fins fa molt poc temps, i ara les dones tenen més capacitat de veu, però només unes dones determinades. Hi ha més dones als mitjans de comunicació, però solen ser dones d’una classe i d’una ideologia determinades. Això es pot interpretar com una victòria o no? Vosaltres sereu qui ho haureu de decidir, tot i que moltes dones del meu voltat diuen que al final sembla que sempre parlen les mateixes.
En relació amb el mansplaining, és cert que els homes tenim tendència a imposar les nostres opinions i que sempre hem parlat. Quan s’està tractant algun tema feminista sempre procuro quedar en un segon pla, però alhora també se’m pot dir «t’estàs quedant al marge». I, llavors, què és el que he de fer exactament? Callar? Parlar? És que quan hi ha una discussió entre dues persones adultes, en igualtat de condicions, ningú no està intentant imposar la seva opinió a l’altre, sinó que estan debatent. La meva opinió és més rellevant per ser home? Doncs, no. Segur que hi ha coses de les quals jo per ser home no me n’adono i de les quals només us n’adonareu les dones, perquè són coses que jo no pateixo directament… Això no implica que si jo he tingut una idea que pugui ser bona, pel sol fet de ser home de seguida hagi de ser rebutjada, i ràpidament se’t llanci el mem aquest de «Pavo, cállate». Que ho entenc, entenc que les dones estigueu fins als nassos, que els tipus us tallin… Ara, sí que em molesta molt quan això es fa servir de manera tramposa per tallar discussions davant d’opinions que potser no t’agraden, i et diuen «Ja t’estàs imposant». No, jo no t’estic imposant res, estem parlant com a persones.
En tot cas, per tancar, vigilem amb això de dir que només podem parlar en relació d’allò que ens toca. És a dir, que jo perquè sóc de Madrid no puc expressar-me sobre la qüestió catalana. O que vosaltres els catalans no podeu parlar del que està passant a Gaza, perquè no sou d’allà… Perquè ja hem vist com això durant el segle XX ha estat un mal negoci, perquè hi ha hagut grups socials als quals se’ls ha llevat la veu per considerar-los no aptes per fer oposició. Hi ha un revers tenebrós molt important en aquesta actitud.
“Les idees de la revolució no són estrictament occidentals. El que tenen de bo les idees és que si són bones no pertanyen a ningú i poden ser aprofitades per tot el gènere humà”
Canviant una mica de tema, quina consideres que és la funció de la cultura?
La cultura en l’àmbit polític és el substrat on creixen les legitimitats. És a dir, per què respectem una forma d’estat? Per què votem en unes eleccions? Per què es tria un Govern i entenem que té un poder? Per què una bandera representa un grup de persones? Tots aquests són fets culturals. El poder pelat resulta massa esquerp perquè la majoria de les persones l’acceptin o el respectin, de tal forma que es necessiten unes formes culturals per fer-lo acceptable. Crec que en l’àmbit polític és aquesta una de les principals funcions de la cultura, i per això hi ha expressions polítiques que són considerades raonables i de sentit comú i altres, que, tot i estar argumentades i tenir un cos teòric i haver-se demostrat útils en alguns moments de la història, són majoritàriament percebudes com a irrealitzables, absurdes, impossibles. Veiem, per tant, que la cultura també marca allò que resulta acceptable, allò què queda dins de les muralles de la ciutat i allò què en queda fora.
En els últims temps tot aquest fet cultural ha tingut una gran importància, sobretot des de la irrupció de Podemos, el qual constantment utilitza el fet cultural a través del llenguatge, recorrent a neologismes i a paraules que potser anteriorment havien utilitzat altres grups, per apropiar-se-les i utilitzar-les, de manera que sembla que l’única guerra que importa és la cultural, mentre que al segle XX la política consistia a fer coses. Ara sembla que pel fet d’enunciar el que volem fer, això ocorrerà. La cultura ens ha fet oblidar el concepte de l’«autonomia d’allò polític». I allò polític, perquè funcioni, requereix d’un fet cultural com el poder però sobretot d’uns fets materials.
Cada cop que es planteja un d’aquests conflictes culturals o de representació, al final la pregunta que ens hem de fer és, «ja, però quants diners invertirà l’Administració pública en tal o qual cosa?». Perquè fer campanyes està molt bé i segur que són necessàries, però també està molt bé posar solucions molt concretes. Fa cosa d’un any a la Comunitat de Madrid va haver-hi un conflicte laboral greu en el qual es van acomiadar les treballadores del servei d’atenció telefònic a la violència masclista. Com deia, totes les campanyes i tot el que tu vulguis estan molt bé, però si estàs retallant els diners destinats a aquestes qüestions, aquí hi ha un problema.
Què entens per «guerres culturals»? On les situes i quina funció creus que tenen?
“L’esquerra es dedica a batallar en el camp simbòlic, tot deixant en mans de la dreta la capacitat d’ocupar-se de l’economia.”
Crec que les guerres culturals són molt nord-americanes, les hem importat al context europeu i crec que són un molt mal negoci i que són el resultat de la política que es mou únicament en el camp simbòlic, deixant en mans de la dreta la capacitat d’ocupar-se de l’economia, i com que s’accepta que solament hi ha una economia possible, una única manera de gestionar l’economia possible, al final sembla que el que queda és batallar per aquestes qüestions culturals. A l’‘stat espanyol les guerres culturals van arribar amb el Govern de Zapatero. Un Govern de dretes en allò econòmic però que necessitava representar davant dels seus electors que seguia sent d’esquerres.
Et mostres crític amb la transposició acrítica de termes utilitzats en el context dels EUA, com ara privilegi, revisió… Pots desenvolupar aquesta crítica?
Aquesta idea no és la base del llibre, només li dedico dues o tres pàgines i és cert que ha generat molta polèmica. El que jo dic és que, des del moment en què té lloc el procés d’individualització de la política del que parlo en el llibre, es tendeix a portar-ho tot no a l’àmbit col·lectiu i de classe, sinó a l’individual i aspiracional. Amb aspiracional em refereixo a quelcom gairebé declaratiu: som tant el que som com el que diem ser, de manera que no intentem actuar en conseqüència en la nostra vida quotidiana, sinó més aviat crear una narració a través de nosaltres mateixos.
No nego que hi hagi homes que puguin fer una revisió de consciència de si mateixos i dir «ja que he estat educat en una societat patriarcal, tinc gran quantitat de tics masclistes i miraré de corregir-los». Això clar que pot ocórrer. I per suposat que assumeixo que vivim en una societat patriarcal i que els homes som masclistes. El que dic és que en general em sembla inútil intentar que tots els homes canviem mitjançant un procés de revisió. Em sona gairebé a un pecat catòlic i que cadascun ha de mirar-se cap a dins… Tampoc creguis que sé molt bé com es pot solucionar això, però aquesta no ha estat la forma clàssica d’actuar de l’esquerra durant el segle XX. En general, històricament, quan una classe social ha tingut una sèrie d’avantatges sistèmics —terme que trobo més indicat que el de privilegis—, no s’ha deixat arrabassar aquests avantatges sense una lluita que afecti els fonaments estructurals de l’assumpte. Hi ha alguna cosa aquí que falla.
I què opines del concepte d’«apropiació cultural»?
Crec que aquest també és un concepte que ve en gran part dels EUA. De la població afroamericana que veu com les seves resistències culturals, la seva idiosincràsia pròpia, una forma que ells tenen de poder resistir i cohesionar-se com a grup, estaven sent constantment apropiades pel sistema capitalista dominat pels blancs per fer veure que el sistema era simpàtic i que ells eren raonables. Al final el grup es transforma en una espècie de reflex, perquè resulti acceptable per capes de la població que el veien amb recel, però en cap cas s’eliminen els problemes reals.
Portat al nostre àmbit de vegades s’utilitza des d’allò micro, a un nivell exagerat, i aquest és un altre dels grans problemes de l’activisme actual: que, en abandonar completament les condicions estructurals, se centra en el detall, tot perdent la visió global de com funciona el sistema. Com que dins la lògica postmoderna tot és inabastable i resulta massa complex, doncs ens centrem en allò específic.
Es pot considerar apropiació cultural el fet de portar rastes? Doncs no crec que a la gent que viu a Jamaica li importi gaire el que faci un senyor de Conca. El problema és que els elements racistes no són únicament culturals, sinó que el racisme és una expressió cultural d’un fet econòmic. Sobre la base que necessiten tenir determinats grups socials, ètnics, explotats i sobre la base que necessiten fer aquesta explotació més raonable, és que es van inventar que determinades persones són inferiors, i d’aquí en va sorgir el supremacisme.
El teu llibre desprèn certa nostàlgia d’allò que no va poder ser. Quina hauria de ser, llavors, per aquí i ara, la proposta política de l’esquerra per combatre aquest present postmodern?
La nostàlgia és un element enganxifós, que t’engrapa i no et deixa avançar. Mai no es pot tornar on ja has estat, perquè el context mai serà el mateix que tu recordes. En aquest sentit, l’esquerra ara mateix s’està convertint en un grup més de la diversitat i els seus membres exploten les seves característiques identitàries per competir en aquest mercat de la diversitat. És cert que amb la crisi molts joves han descobert el comunisme, però ho han fet d’una forma únicament identitària, i es posen fotos de Lenin i banderes roges als seus perfils de Facebook o Twitter, però a mode d’identitat.
“Un dels grans problemes de l’activisme actual és que ha abandonat completament les condicions estructurals i se centra en el detall, tot perdent la visió global de com funciona el sistema.”
Si l’esquerra vol sobreviure i no vol quedar convertida en un grup més de la diversitat, ha de sortir d’aquí i no ho pot fer de manera nostàlgica. Això no implica que no es puguin extreure conclusions sobre el que es pot fer tant de la Il·lustració, com del socialisme i, en general, de la modernitat. I és que, amb raó, amb arguments, amb consciència i amb tecnologia, a més de amb una visió de classe, el món pot ser transformat. A mi aquesta em segueix semblant una idea raonable. I si a més a més li afegim el que hem après, que les dones no són un grup secundari en la societat, que cal respectar les persones independentment de la seva orientació sexual, que Europa no pot imposar les seves visions a la resta del món, etc., doncs molt millor.
Així doncs, crec que cal fixar-se com el socialisme, més enllà dels seus resultats concrets, va estar present a tot el món: a Àfrica, a Àsia, a Europa, a Amèrica Llatina. Alguna cosa de bona devia tenir perquè persones tan diverses i tan diferents l’acceptessin com una idea pròpia i com una idea adaptable al seu context. Crec que hauríem de recuperar aquestes idees, i és això el que plantejo en el llibre. Intento dir que en aquests moments vivim a l’illa de King Kong, a l’Illa Calavera, una illa que no se sap ben bé on està, i en la qual no hi ha temps. La nostra contemporaneïtat és aquesta illa de King Kong: no sabem on som i ens manca la mesura del temps. Ja no tenim passat. Hi ha quelcom difús que va passar, del qual en rescatem coses nostàlgiques, i ens trobem davant d’un futur en el qual ja no tenim horitzó, ja no volem fer la revolució. En aquest present continu és molt difícil imaginar-nos a nosaltres mateixos, cap a on volem anar i d’on venim. Aquesta seria una altra idea en la qual insisteix el llibre: com recuperar la sortida. El llibre no pretén ser una guia per a res, sinó un cop a la taula: a veure, parem un moment, anem a veure cap a on estem anant. Estem compartint la idea de la fi de la història amb els neoliberals, sense adonar-nos-en.
Per últim, creus que són correctes les acusacions d’etnocentrisme o eurocentrisme que es llancen en relació amb projectes com els de la il·lustració, el socialisme o la modernitat?
Són certes, és veritat, anem construint el fil roig de la història i hi ens anem trobant etapes, moltes de les quals han tingut lloc a occident per una qüestió de desenvolupament històric. Mentre que potser al segle XIV els canvis més interessants es van produir al món àrab, doncs, per desenvolupament històric, a partir del segle XVIII els canvis es comencen a produir a Europa i als EUA, que culturalment segueixen sent Europa.
Això no implica que les idees de la revolució siguin estrictament occidentals. El que tenen de bo les idees és que si són bones no pertanyen a ningú. Una bona idea tant és qui l’hagi expressat que si és realment útil per al gènere humà pot ser aprofitada per qualsevol, independentment de qui l’hagi formulat i, en aquest sentit, tot i que la idea de socialisme sí que la va formular un senyor alemany, quan a Bolívia un seguit de camperols es va aixecar contra el govern, no crec que pensessin que els alemanys els havien imposat res, sinó que havien rebut una bona idea i l’estaven adaptant al seu context com podien.
