Aquest proper 2009 es compliran 200 anys del naixement de Charles Darwin, i 150 de la publicació de la seva obra cabdal, l’“Origen de les espècies”.
Charles Darwin va néixer a el 12 de febrer de 1809 a Shrewsbury, Anglaterra, en una família benestant, producte exemplar del capitalisme victorià. Net del metge i naturalista Edmund Darwin, estudià medicina a Edimburg i teologia a Cambridge, i començà a interessar-se per la història natural. Però fou el seu viatge amb el vaixell HMS Beagle el que marcaria definitivament el seu futur, i el de la ciència.
El viatge del Beagle, que començà el 27 de desembre de 1831 i duraria 5 anys, donà a Darwin l’oportunitat d’estudiar de primera mà una gran quantitat de dades i informació que li permetrien, al seu retorn, establir la base de la teoria que revolucionaria la història natural.
Darwin havia estudiat les teories de Lyell sobre l’evolució geològica, que explicava els canvis del passat en la superfície de la terra per l’acció gradual de forces que en el moment actual segueixen actuant, en oposició a visions catastrofistes, que explicarien els canvis com a resultat de grans salts. També fou fortament influït per l’obra de Malthus, i en concret, la seva concepció de la vida com un combat per la supervivència dels més forts, molt popular entre els cercles whigs anglesos, de la qual n’emergiria la idea de la selecció natural.
Els seus viatges amb el Beagle, per tot l’hemisferi sud, des de l’Argentina a Sud Àfrica, passant per Austràlia i les illes Galapagos, li permeteren constatar l’encert de l’evolució geològica de Lyell, però també comprovà que les observacions de fòssils i espècies que trobà desmentien les afirmacions del mateix autor contra l’evolució de les espècies.
Al seu retorn, Darwin, si bé publicà detallats treballs de les seves observacions, guanyant una bona reputació científica, fou extremadament prudent alhora de fer pública la teoria de l’evolució de les espècies, conscient de l’enorme rebuig que suscitaria entre els ambients religiosos. Al llarg de més de 20 anys anà acumulant dades i proves, examinant tots els aspectes de la història natural, per a consolidar la seva teoria, i no fou fins que Alfred Russel Wallace li escrigué explicant-li les seves idees, fruit dels seus treballs a l’Amazònia, que l’havien dut a establir de forma independent teories molt semblants sobre la selecció natural, que Darwin s’apressà a publicar el seu treball.
Darwin i Wallace presentaren per primera vegada la teoria de l’evolució mitjançant la selecció natural de forma conjunta, el juliol 1859, a la Linnean Society. El llibre de Darwin “L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural” es publicà el novembre del mateix any, i en poc temps s’exhaurí tota la primera edició.
Fins aleshores només Lammarck havia intentat una explicació de l’evolució de les espècies, però la seva teoria que els canvis es produïen en cada generació per adaptar-se a l’entorn, i aquests eren transmesos als descendents, no resultà gaire satisfactòria. En canvi, la teoria de Darwin de la selecció natural donava una explicació molt més sòlida de la manera com les diferents especies apareixen i se succeeixen, i obtingué de seguida un enorme ressò. Tot i així, mancava per explicar com es produïen els canvis, cosa que Darwin no aconseguiria explicar, i no seria fins als treballs de Mendel i el naixement de la genètica, anys més tard, que es començaria a comprendre millor el procés, que s’aniria aprofundint amb el descobriment dels cromosomes, i de l’estructura de l’ADN ja el segle XX permetria donar una explicació definitiva de com es produeix l’herència i els canvis ja sigui amb les mutacions o la deriva genètica.
L’obra de Darwin, al mateix temps que fou rebuda amb gran acceptació per la majoria de la comunitat científica, suscità una virulenta reacció religiosa. No deixava en gaire bon lloc les interpretacions creacionistes, especialment pel que fa a l’origen de l’home, i fou atacat durament.
Per altra banda, i encara que Darwin centrà la seva teoria exclusivament en l’evolució biològica, després d’ell hi va haver una tendència a intentar generalitzar la teoria de l’evolució, i en especial, la selecció natural, a altres camps. El biòleg alemany Ernst Haeckel extrapolà l’evolució biològica; més enllà del que permetia la ciència del moment, intuí que el procés evolutiu no quedava restringit a la biologia, l’evolució -deia- va «de l’àtom a l’home». Les versions socials del darwinisme no trigaren a arribar, aplicant selectivament alguns dels seus postulats a diferents visions de la societat o la història, necessàriament simplificades. Des de l’afirmació que alguns pobles més forts s’imposaven sobre altres per ser més aptes, fins a la justificació de l’individualisme. Aquesta concepció fou utilitzada pels sectors liberals més radicals, que la consideraren una confirmació de les seves pròpies teories del laissez-faire, i l’empraren com una justificació de l’explotació de l’home per l’home i de la dominació colonial dels pobles. L’excusa tradicional per a dominació de classe o per a l’opressió d’altres pobles a partir d’un poble o una elit dominant escollida per un Déu, que no s’adaptava bé a les necessitats ideològiques del capitalisme, se substituïa així per un discurs amb una aparença científica que en la seva pitjor degradació portaria a la justificació racista de l’imperialisme. Per molt que no tingués gaire a veure amb allò que Darwin defensava.
Més enllà d’això, però, l’enorme mèrit de Darwin fou ser capaç d’entendre que els escassos milers d’anys de l’espècie humana només són un fragment insignificant en relació amb el llarg període en que s’ha desenvolupat l’evolució dels éssers vius, des d’uns primers organismes unicel·lulars fins a les complexes espècies actuals.