A Por el bien del Imperio, l’historiador Josep Fontana explicava com, davant el desgovern de les democràcies a causa de la deslegitimació de l’autoritat que s’estava produint a escala mundial a partir sobretot de la segona meitat dels seixanta, no n’hi havia prou oposant-se a l’agitació de la classe treballadora i dels partits d’esquerra mitjançant la repressió, sinó que calia també “dar la batalla en el campo de las ideas con una contrarevolución cultural”. Una de les idees que aquest programa contrarevolucionari va decidir combatre, amb l’objectiu d’afavorir els valors cristians, va ser el de l’origen de les espècies darwinià, al qual ha oposat el creacionisme, és a dir, una explicació que se sustenta exclusivament en els fets que es narren a la Bíblia i, per tant, on tota creació és obra de Déu. I la veritat és que, vistos els resultats, la seva tasca està sent molt efectiva: segons una enquesta extreta de Gallup, el 2012 hi havia un 46% d’americans que creien que Déu ens creà tal com som, i encara un terç més que hi hagué evolució però tutelada també per Déu, essent només un 15% els que defensaven la teoria evolucionista com la correcta. Observats aquests resultats potser no és doncs sobrer seguir divulgant l’explicació raonada que de l’evolució de les espècies en va fer el naturalista anglès Charles Darwin.
Produïda per l’American Museum of Natural History de Nova York -un dels fruits d’aquest 15% d’americans evolucionistes que segur que no es quedaran de braços creuats- el Museu Marítim de Barcelona acull, fins l’1 de setembre, Darwin. El viatge d’un naturalista. A partir d’alguns objectes -cartes d’anada i vinguda amb persones rellevants en la seva vida, dissecats i fòssils recollits durant el seu viatge per tot el món durant cinc anys, alguns dels quals es poden palpar, i la recreació d’alguns dels espais on va treballar com ara la cabina del vaixell HMS Beagle– i d’algun material audiovisual, l’exposició planteja un viatge per la vida de Darwin. El recorregut abasta des de la seva infantesa, quan observar escarabats era el seu passatemps predilecte, fins la seva mort, moment que s’aprofita per exposar les crítiques i els mals entesos a què ha de fer front el seu pensament -potser el més injust per a la seva teoria ha estat la creació posterior del concepte de darwinisme social, és a dir, la justificació de la desigualtat social per raons pretesament científiques, com si del que exposa en Darwin es pogués deduir aquest argument.
Quan Charles Darwin neix, el 1809, només alguns pensadors audaços com ara Lamarck o Erasmus Darwin, el seu avi, s’atrevien a plantejar el fet de l’evolució de les espècies, però el procés d’aquesta evolució -per esforç constant- no donava una explicació raonada a la transmissió dels nous atributs a les següents generacions. Com que el jove Darwin no es prenia seriosament els estudis que son pare volia que fes, decidí fer-lo seminarista, i entrà en contacte justament amb dos reverends que havien de canviar-li la vida: el botànic Henslow que, en paraules de Darwin, “havia influït en la meva carrera molt més que cap altre”, i el geògraf Sedgwick, a qui acompanyà a treballar sobre estrats rocosos de Gal·les. Els resultats de l’estudi de Sedgwick, que defensaven una evolució lenta i sostinguda en el temps de les formacions rocoses, l’animaren a pensar en la possibilitat que també les espècies naturals haguessin experimentat canvis de llarga durada. Només el treball realitzat primera a bord del Beagle recopilant milers d’exemplars de plantes, animals i fòssils, i més tard a Anglaterra analitzant tot el material, el portaren a exposar que no només les espècies, inclosa la humana, havien anat evolucionant, sinó que aquesta evolució, i aquesta és la principal troballa de Darwin, era producte d’una selecció natural desenvolupada en el temps que premiava la capacitat d’adaptació al medi.