David Prats: «Ha sigut la crisi la que ha dit que l’emperador va nu»

Les conseqüències polítiques de la crisi de la Covid-19 als Països Catalans

Com veus la situació actual en termes generals?

En primer lloc, cal dir que el moment en què estem de la crisi, així com les seues dimensions, fa que tot el que puguem analitzar en estos moments puga canviar bastant en les pròximes setmanes. En qualsevol cas, pel que tenim ara, podem dir que s’han posat damunt la taula moltes de les conseqüències del capitalisme i de les polítiques neoliberals. I si bé totes eixes conseqüències s’estaven denunciant des de molts moviments socials i polítics des de feia temps, la capacitat del capitalisme per crear dinàmiques i marcs mentals que l’autojustifiquen, feia que totes les alternatives quedaren en certa manera aïllades. La crisi ha sigut la que ha dit que l’emperador va nu. I és que la quantitat de polítiques socials i econòmiques a qüestionar-se són incomptables.

Comencem per com els països occidentals han tendit històricament a obviar les catàstrofes humanitàries que ocorren fora de les seues fronteres, i, quan ens han arribat, el sistema es planteja la dicotomia entre salvar vides o salvar al capital. I opta pel capital en moltes decisions preses, cosa que demostra la barbàrie que és el capitalisme i la necessitat de construir un sistema que pose la vida al centre, com estem dient des de fa temps els feminismes. És molt significatiu que, per fer front a la crisi, s’hagen hagut de prendre decisions com posar els serveis sanitaris privats a disposició pública, que el governador de Nova York haja demanat la nacionalització d’empreses que fan equipament mèdic, que Luis de Guindos defense una renda mínima vital o que s’hagen de fixar els preus des dels estats per evitar l’especulació.

També s’han posat damunt la taula algunes de les conseqüències del model econòmic que ens han imposat, amb la deslocalització dels sectors primari i secundari, i s’ha primat el turisme. Fet que ha suposat, per una banda, una pèrdua de sobiranies ‒que denunciàvem de feia temps‒ i la dificultat que es puga disposar d’equipament sanitari; per altra banda, la classe treballadora s’ha precaritzat encara més en veure com, en moments de crisi, el turisme és un dels sectors que més es ressenteix.

David Prats és regidor de la CUP Pedreguer i militant de l’EI

Podríem parlar també de relacions internacionals. De com la Unió Europea demostra l’egoisme sobre el qual se sustenta, incapaç de mostrar solidaritat entre els seus estats; de com els Estats Units i altres van en la mateixa línia, mentre un país empobrit i bloquejat com Cuba envia metges a països rics europeus i demostra la solidaritat de la revolució. O de com es visualitza que «sectors essencials» són sectors, en general, precaritzats, invisibilitzats, feminitzats, relacionats amb les cures i poc valorats socialment i econòmicament. Podríem fer esment a moltes més coses, però en definitiva esta crisi ha plantejat una esmena a la totalitat del sistema. I si bé de seguida s’ha vist quin tipus de polítiques han dificultat o impedit fer front a la crisi, ara s’inicia una lluita pel relat en l’àmbit internacional i a l’Estat espanyol, per tal de modular els marcs mentals col·lectius i no perdre així el poder els qui l’ostenten.

Com analitzes l’actuació de les diferents administracions (estats, administracions autonòmiques, regionals i locals) davant aquesta crisi?

Com deia, ha anat tot molt ràpid i encara desconec l’actuació de la majoria de les administracions sota les quals es troba el nostre país, però respecte a les que hem rebut informació suficient, cal parlar sobretot de l’Estat espanyol, que és qui està prenent les principals decisions i qui ha recentralitzat les competències que tenien les autonomies.

Hi ha qüestions de la crisi que ara mateix no es poden valorar, ja que es desconeixen molts aspectes del virus i es poden prendre moltes decisions a cegues en eixe sentit. Entenc també les possibles errades humanes que es puguen produir ‒que vagen desbordats‒ i, fins i tot, entenc també que coste disposar de material sanitari a causa de la situació mundial que hi ha de necessitats del mateix material, tot i que sobre això últim, com deia abans, ja feia anys que estàvem denunciant les conseqüències de les deslocalitzacions. És a dir, hi ha moltes qüestions denunciables que ara mateix no les podem solucionar i que ja podrem plantejar amb calma quan passe el moment més crític actual, en què s’ha de prioritzar salvar vides.

Però, precisament pel fet que s’haja de prioritzar salvar vides, el que no té excusa ‒que no podem permetre de cap de les maneres i que cal denunciar des de ja‒ són aquelles decisions preses conscientment i amb tota la informació a la mà que posen en risc la vida de la classe treballadora o que impossibiliten viure dignament. Principalment són dues decisions les que anaven en contra de la comunitat científica: una va ser la decisió de fer tornar a treballar des del 13 d’abril a sectors no essencials, sense poder garantir-los mínimament la seguretat. Entre el capital i la vida, l’Estat espanyol va triar el capital. L’altra decisió va ser en relació a l’inici del principal brot detectat, a Madrid, quan es va decidir no confinar-lo. I van afirmar que «el virus no entén de fronteres» i van atacar els que ho deien. Ho feren tant polítics com alguns mitjans, que ho vincularen al conflicte unionisme-independentisme (això sí, sembla que el virus sí que entenia de fronteres si es tractava de Portugal i l’Estat francés). En eixa decisió en contra el criteri dels científics, l’Estat va preferir uniformitzar l’Estat espanyol (en la malaltia) a la salut de les persones. Entre Espanya i la vida, l’Estat va triar Espanya. També la Unió Europea ha mostrat que no és una institució al servei de les persones, sinó al servei dels grans capitals, com deia abans.

Per altra banda estan les autonomies i els municipis, que pense que seran les que eixiran més indemnes políticament de la crisi de cara a la gent. Si el Govern espanyol està rebent el desgast polític de la gestió de la crisi, el fet que autonomies i municipis es limiten a «posar diners per a fer coses», els està beneficiant en l’àmbit mediàtic i pot ajudar a apuntalar eixos governs. Caldria veure quina hauria sigut la seua actuació si l’Estat no haguera centralitzat competències i n’hagueren tingut més responsabilitat en la gestió. En qualsevol cas, a les autonomies, la crítica els arribarà posteriorment, quan puguem tindre millors anàlisis i valorem l’impacte que han tingut les privatitzacions i la gestió de la sanitat que han fet fins ara. En l’àmbit dels municipis, podem veure un patró semblant en tots ells d’actuació assistencialista, tot comprant algunes mascaretes o gastant en ajudes algunes partides, com per exemple les de les festes majors que ja no es faran. Cal dir que, en ser l’últim esglaó en la gestió de la crisi i amb tots els canvis continus, resulta complicat planificar en estos moments estratègies per fer front a curt termini a la crisi des dels municipis.

I el paper i els moviments dels partits polítics en les institucions burgeses? I des de fora (si n’hi ha)?

Venim d’uns anys en què la majoria de partits amb presència institucional han gestionat alguna autonomia. I en eixa gestió han privatitzat la sanitat o bé no han capgirat la situació. De tot això, ja en passarem comptes només passen els dies de més crisi. En qualsevol cas, a pesar que el paper de cada partit podria tindre la seua anàlisi específica, pense que podríem englobar-los en diferents grups. Per una banda, la dreta i extrema dreta espanyola que no només ha defensat el capital abans que la vida ‒fet habitual en ells‒ sinó que han mostrat novament la seua tradició colpista, disposada a tot per a tindre el poder i l’ús dels morts per mentir i manipular a través de les institucions i de tots els mitjans i tertulians al seu servei. Tenim altres partits que, si bé amb una actitud diferent, també s’han situat al costat del capital. Altres que si bé s’han posicionat ara a favor de la vida, quan han governat no ho han fet… Només les opcions anticapitalistes són les que s’han mantingut coherents en defensa de la vida, abans i ara. Hi ha molt de soroll mediàtic interessat que dificulta a les classes populars escoltar i entendre posicionaments que no se situen al costat ni del Govern espanyol ni de la dreta espanyola, i està havent-hi i hi haurà una lluita per la construcció del relat que veurem com es desenvolupa. Però no només és important allò que ha defensat cada partit en estos moments, sinó el rèdit polític que s’ha intentat treure. Perquè no només hem vist estos dies el vergonyós paper de la dreta espanyola, també a altres penjant-se medalles a costa de la crisi, fet que em sembla igual de greu.

Com afectarà això les dinàmiques de la política institucional? I, més en general, la situació política dels Països Catalans?

És molt prompte per poder fer afirmacions en eixe sentit amb un mínim fonament. La lluita pel relat que deia pot acabar eixint per l’esquerra o per la dreta. Abans comentava que s’ha posat de manifest tota una sèrie de contradiccions del sistema, que podrien fer pensar en un canvi cap a l’esquerra, però no podem oblidar qui té la paella pel mànec, i no és l’esquerra.

L’abast de la crisi i la quantitat d’elements que s’hi interrelacionen és tan gran, que és molt difícil predir com afectarà les dinàmiques institucionals dels Països Catalans. En qualsevol cas, pense que la centralització de competències per part del Govern espanyol per gestionar la crisi ha situat en ell el focus del debat i de desgast polític, i farà que els possibles canvis de dinàmiques institucionals als Països Catalans vinguen més per l’acció-reacció contra les polítiques espanyoles, que per pugnes a dins de les institucions autonòmiques o municipals.

Per altra banda, s’ha posat de manifest que les alternatives polítiques haurien de vindre més des de fora de les institucions i des de baix. No per un concepte idealista d’eixes alternatives, sinó perquè s’ha comprovat, durant la crisi, que han d’estar centrades en la proximitat i les persones. I això caldria plasmar-ho també en propostes polítiques.

Estàs d’acord en el fet que ens trobem davant una ofensiva centralitzadora i de retallades de llibertats i de serveis i drets socials per part dels estats i, alhora, davant d’una ofensiva de retallades de condicions laborals de les empreses i de la patronal?

Sí, la centralització i la retallada de llibertats és un fet que ja s’ha produït. En eixe sentit, no em preocupen tant les decisions concretes preses estos dies (que ens podrien dir que són temporals), com la normalització d’elles. Estan intentant normalitzar la presència de militars als carrers per a, suposadament, fer tasques que haurien de fer treballadores civils. Pretenen fer creure la necessitat d’eixos militars, quan el que es necessita és dotar de recursos els serveis sanitaris, de neteja, etc. Estan rentant la cara cada dia en les compareixences a militars, Guàrdia Civil i policia, tot donant-los hores de TV per a contar anècdotes i mostrar una suposada cara amable. El tancament de fronteres i els controls no sabem fins quan poden durar, ni si en nom d’una suposada prevenció es poden mantenir en el temps… Això i la centralització pot donar ales a la justificació d’alguns plantejaments de l’extrema dreta.

D’ací el que deia abans del perill de poder tindre una eixida a la crisi per la dreta. I també, com dius, és una ofensiva de retallades en les condicions laborals. A banda de les grans empreses amb beneficis que igualment apliquen ERTO, de les que apliquen ERTO i obliguen a treballar igualment, i dels acomiadaments provocats durant i directament per l’estat d’alarma, el previsible atur que es pot allargar durant mesos serà aprofitat per la patronal, que amb l’augment d’aturades retallarà les condicions laborals de la classe treballadora, en haver persones necessitades i disposades a acceptar condicions inferiors. Retalls que ens venen com a «deguts a la situació de crisi», però que després mai no tornen quan acaba la crisi.

Sobre els serveis i drets socials, serà molt difícil justificar retallades en l’àmbit sanitari, de cures i tots els més vinculats a la crisi. Pense que ací pot haver-hi una millora, que difícilment s’atreviran a tirar enrere. Però, depén de com es desenvolupe eixa construcció del relat i de com fem front a eixa situació veurem si eixes possibles conquestes en l’àmbit sanitari i de cures es fan a costa de retalls en altres drets socials o no.

Quines respostes creieu que es podrien o caldria donar des de les forces polítiques de l’esquerra transformadora dels Països Catalans?

Novament, una crisi agafa l’esquerra transformadora debilitada en l’àmbit organitzatiu, el que limita la capacitat de resposta que puguem donar. En qualsevol cas, si una cosa tenim és molta teoria feta en tots els àmbits, així com nombrosos col·lectius que treballen dia a dia en propostes concretes. Ara mateix, la prioritat és salvar vides i que les persones puguen fer front a la situació de confinament. Però cal que estiguem ja preparant-nos per l’embat del capitalisme. Com dic, la teoria sobre les respostes que cal donar està majoritàriament feta. El que cal, sobretot, és posar-se a treballar per donar-les força i construir propostes polítiques des de la proximitat, el municipalisme, els ajuntaments, els llocs de treball, etc.

Als Països Catalans, aquesta crisi i els canvis polítics, com creus que poden afectar les possibilitats d’articular alternatives, d’acumular i unir lluites i moviments populars des d’una perspectiva de contrapoder, de construir unitat popular?

Tot i que la necessitat d’alternatives ja hi era, ara s’ha conscienciat una gran majoria social i això hauria de facilitar dur-les a terme. Però és evident que la construcció d’eixes alternatives no apareixerà de forma automàtica per les crisis i les contradiccions del capitalisme. Dependrà de la nostra capacitat d’organització i d’adequar les estratègies, i de ser constants en eixa tasca de canviar-ho tot. La idea més important que ens ha de quedar és que cal posar-nos les piles i activar-nos. No sabem el temps que durarà la situació de crisi, ni l’abast de les conseqüències ni si els mitjans ens ho faran oblidar prompte, però el que està clar és que ara és el moment.

Quines propostes de futur per a després de la crisi creus que es podrien fer des de l’esquerra independentista? Quines perspectives o quin paper veus que pot jugar aquest moviment en els temps pròxims?

Com a perspectiva ‒en el que és immediat‒ com a moviment i per desgràcia, poc. Els darrers anys, s’han imposat les postures liquidacionistes i regionalistes d’una part de l’EI, amb l’acceptació, per activa o passiva, de l’altra part. Això ha provocat ‒entre altres coses‒ que al sud l’EI, com a moviment, pràcticament desaparega i que, en l’àmbit nacional, el que hi haja pivote en la seua majoria al voltant d’una institució autonòmica com és el Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i també en altra d’aliena, com és el Parlament espanyol). On s’hi han dedicat més esforços? A enfortir el moviment arreu dels Països Catalans o al Parlament espanyol? La resposta està clara. Per tant, com a propostes: a curt i mitjà termini, activar-nos com a militants, construir i enfortir les alternatives locals, tot creant també candidatures municipalistes arreu dels Països Catalans i involucrant-nos en la lluita sindical. I, a mitjà i llarg termini, reconstrucció del moviment, alhora que seguim enfortint eixes alternatives.