De 300 a 10.000 manifestacions anuals: les xifres de la protesta als Països Catalans

De 300 a 10.000 manifestacions anuals: les xifres de la protesta als Països Catalans

Un any després d’arribar al poder, el govern de Mariano Rajoy anunciava un increment de les inversions en material antiavalots i en equipaments de protecció i defensa de la Policia Nacional espanyola de 1.780%, és a dir, es passava dels 173.670 euros pressupostats per a l’any 2012 als 3,26 milions d’euros per al 2013. Encara més, la revisió d’aquest apartat de despeses incloïa una previsió d’inversió de més de 10 milions d’euros en els tres anys següents.

Les xifres, escandaloses en temps de màxima austeritat pressupostària, foren recollides d’immediat per la premsa i foren objecte de dures crítiques per part dels moviments socials i de l’esquerra anticapitalista. Ja en aquell moment es van relacionar amb la gran conflictivitat social del primer any de legislatura de Rajoy, establert a la Moncloa des del desembre de 2011. Als Països Catalans, l’any 2011 va ser també el de la majoria absoluta de Francisco Camps a les eleccions autonòmiques i el del retorn del PP a les Illes de la mà de José Ramón Bauza. I l’hegemonia neoliberal la completava un Principat governat per Artur Mas des del desembre del 2010.

Amb aquest panorama neoliberal d’austeritat i de retallades, el descontent i la protesta van assolir uns nivells que segurament no s’havien vist des dels anys 70 als Països Catalans: és va passar a de 4.431 manifestacions comunicades el 2011 a 10.362 el 2012; les xifres, però, són encara més impressionants si les comparem amb les 357 manifestacions comunicades el 2007, l’any que esclatà la bombolla financera.

manisppcc0513-1_OK copy

Les dades del Ministeri espanyol

El Ministeri de l’Interior espanyol publica anualment una memòria amb un apartat referit a “L’exercici dels drets fonamentals”. En ell, s’hi recullen les manifestacions celebrades cada any (suposem que no diferencia entre manifestacions i concentracions), desglossades geogràficament i també segons convocants, motivacions i per mesos. El Ministeri s’encarrega de recopilar la informació de les respectives delegacions del Govern, que són les entitats a qui la ciutadania ha de comunicar les protestes. En el cas del Principat, la informació és recollida per l’administració autonòmica i transmesa al Ministeri.

Atenent a la classificació per motivació, podem comprovar com l’anàlisi d’aquestes estadístiques requereix un grau d’interpretació elevat: per exemple, hi ha un únic apartat per a qüestions relacionades amb la immigració, cosa que implica que tant les manifestacions en defensa dels drets dels immigrants, com les de caràcter racista i xenòfob estan al mateix sac; o, sota l’etiqueta de “temes nacionalistes” s’atribueixen 477 manifestacions a les comarques d’Alacant el 2012 i només 12 a les de València, cosa que pot voler dir que les respectives delegacions de Govern tenen diferents criteris per classificar, o també que els manifestants comuniquen la protesta amb una motivació camuflada.

A banda de la poca precisió pel que fa a la classificació política de les protestes, s’ha de tindre en compte una altra qüestió: la sèrie estadística del Ministeri recull, fins el 2009, la xifra de manifestacions comunicades i les que no ho han estat. A partir del 2010, però, només s’hi recullen les manifestacions comunicades, de manera que una part important de la protesta queda ocultada. És així especialment per al cas del Principat, on hi ha una major tradició de no comunicar les manifestacions, cosa menys freqüent al PV o a les Illes. D’aquesta manera, per exemple, de 3.681 protestes al Principat el 2009, 2.165 eren no comunicades, mentre que el mateix any al PV, de 1.395 manifestacions, només 228 no s’havien informat a l’administració. La diferència entre manifestacions comunicades i no comunicades al Principat també es pot comprovar en l’informe La gestió de l’ordre públic a Catalunya, que el Departament d’Interior va elaborar amb motiu del debat parlamentari sobre les bales de goma, el maig de 2013. Tot i que no sabem fins quin punt són estadísticament compatibles pel que fa a la metodologia usada, segons l’informe presentat pel conseller Josep M. Espadaler, el nombre de manifestacions l’any 2011 arribà a les 7.452, de les quals només 2.022 van ser comunicades. Això ens pot donar una idea de la proporció entre ambdues dades.

En tot cas, retornant a les dades del Ministeri, en total, el 2009 hi va haver un 44% de manifestacions no comunicades als Països Catalans. Cosa que ens permet deduir que el nombre de manifestacions del 2010 ençà és sensiblement superior al que indiquen les xifres.

Una altra dada ocultada, en aquest cas des del mateix 2009, és la xifra de participants en les protestes, que les sèries anteriors sí que recullen. Per bé que és una xifra sempre vinculada a interessos partidistes, és significatiu que s’ometa tot just quan comencen a notar-se els efectes de la crisi i de les retallades.

És de suposar que darrere de l’omissió d’aquestes dades hi ha una voluntat d’ocultar l’abast de la protesta, però, fins i tot així, les sèries estadístiques del Ministeri de l’Interior espanyol dibuixen una realitat inequívoca en el sentit de l’explosió de la conflictivitat social.

El 2012, l’any de l’emprenyament als Països Catalans

Si deixem de banda el nombre de manifestacions no comunicades, podem observar un increment constant de la protesta des del 2008 fins el 2012. El 2008 va ser un punt d’inflexió, multiplicant-se per quatre el número de manifestacions respecte a l’any anterior, i això malgrat que les dades d’aquest any són incompletes, ja que manquen les de les comarques de Barcelona; però si ens fixem només en les del País Valencià, el canvi és inapel·lable: es passa de 237 a 1.301 manifestacions comunicades.

Tanmateix, allò més significatiu és que les xifres de manifestacions recollides pel Ministeri d’Interior marquen un pic el 2012, amb 10.362 comunicades a les tres comunitats autònomes catalanes. Si desglossem per regions, trobem que 2.705 foren al Principat, 3.974 al País Valencià i 3.683 a les Illes Balears i Pitiüses.

Sens dubte, allò que cal destacar és el gran increment de manifestacions a les Illes, on es passa de 362 l’any anterior a 3.683. Per trobar alguna explicació d’aquest increment espectacular, és interessant veure l’evolució mes a mes, on podem comprovar que, a partir del maig i juny, les xifres es disparen fins assolir un pic a l’agost, amb 776 manifestacions comunicades; això és, més de 25 manifestacions per dia.

manisI-ppcc2013_OK

Segons el Ministeri espanyol, la major part de les protestes insulars responen a la motivació “Sanitat” (un total de 1.951). Ara bé, es pot observar com cronològicament corresponen a l’inici de les protestes més generals contra les retallades i contra les polítiques anticatalanes del Govern de Bauzà, i en especial a les protestes de Manacor (15 de maig), al tancament d’estudiants a la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats (22 de maig) o a les protestes per la visita de Bauzà a Bunyola (28 de maig). Previ a aquests importants esdeveniments, cal recordar la campanya en defensa del català i la gran manifestació que es va celebrar a Palma l’abril del 2012. Aquests esdeveniments van obrir un cicle de protestes que es va mantenir al llarg de tot l’estiu i que va coincidir també amb importants mobilitzacions en defensa de la sanitat pública, amb una aturada indefinida del sector convocada per al 10 de juliol i, sobretot, amb les protestes pel pàrquing de pagament de l’Hospital Son Espases.

Al País Valencià el nombre de manifestacions gairebé es duplica entre els 2011 i el 2012. En aquest cas, les motivacions principals de les protestes segons el Ministeri de l’Interior són “Temes laborals”, “Contra mesures polítiques, legislatives” i “temes nacionalistes”. Com a esdeveniments més important de l’any, hem de recordar la Primavera Valenciana, que esclatà el febrer i que durant vàries setmanes va mobilitzar diàriament milers d’estudiants. També aquest any s’anuncià l’ERO a RTVV que pretenia acomiadar més de mil treballadors i que iniciaria un cicle de mobilitzacions que no pogué evitar el tancament de l’ens un any després. El 2012 fou també l’any de la irrupció de la intifalla.

Pel que fa al Principat, la fita més important fou la gran diada de l’Onze de Setembre, que ens serveix per recordar, també, que l’any 2012 no només destacà en nombre de manifestacions, sinó que segurament aquestes foren de les més multitudinàries des de la fi del franquisme. Així, per exemple, les xifres d’assistència de la Diada fluctuen entre 1,5 milions segons la Guàrdia Urbana i el Departament d’Interior, uns 2 milions segons els organitzadors de l’acte, i les 600.000 de la Delegació del Govern espanyol.

Però més enllà d’aquestes fites, cal no oblidar que aquest any foren constants les mobilitzacions de determinats sectors laborals, com els interins d’ensenyament o els treballadors de la sanitat pública; i que encara estava fort el moviment del 15M, que va celebrar l’aniversari amb grans manifestacions, alhora que arrossegava importants seqüeles repressives, com ara les derivades de les protestes davant del Parlament de Catalunya.

Per últim, l’any 2012 fou escenari de dues vagues generals a l’Estat espanyol: el 29 de març i el 14 de novembre. Ambdues vagues tingueren un bon seguiment als Països Catalans, però, sobretot, foren motiu de grans mobilitzacions a les principals ciutats catalanes. Les manifestacions no només tingueren una nombrosa assistència, sinó que també experimentaren un elevat grau d’enfrontament amb els cossos policials i d’accions contra bens mobles i immobles representatius del sistema capitalista. És així com l’informe del Departament d’Interior assegurava que: “A Catalunya, els episodis de violència urbana tenen com a màxim exponent els fets succeïts el 29 de març del 2012, amb motiu de la vaga general, constituint un punt d’inflexió precisament per la seva intensitat”. A València, per contra, fou la vaga del novembre la que visqué major contundència per part dels manifestants.

2012: un canvi de cicle que no ho va ser

A l’editorial de L’ACCENT en què fèiem balanç del 2012 (edició impresa, núm. 240), el qualificàvem de canvi de cicle: “[en] anys anteriors ens preguntàvem que calia perquè la població, immersa en un procés de creixent precarització, despertara i s’unirà a les protestes; isquera al carrer i reivindicarà els seus drets; denunciara la corrupció i en deslegitimara els culpables; obrira, en definitiva, els ulls i perdera la por. I tot això sembla ser que ha començat a passar el 2012”. I estàvem convençuts, com molta altra gent, que això només podia anar a més “perquè, d’una banda, la crisi encara no ha tocat fons, i, de l’altra, les polítiques neoliberals més contundents encara estan per arribar, de la mà del famós rescat que plana sobre nosaltres però encara no s’atreveix a aterrar”.

Tot indicava que el malestar aniria en augment i, de fet, fins i tot el Departament d’Interior principatí així ho preveia: “La perspectiva pels propers anys apunta a la intensificació de la ingerència dels col·lectius revolucionaris en els moviments socials que podria augmentar la capacitat de fractura social i el grau d’incidència en la seguretat pública, generant situacions de violència al carrer similars als succeïts a Itàlia o Grècia en els darrers temps”. Però la realitat no fou aquesta.

Les xifres de la protesta del 2012 no es repetiren l’any següent, per bé que continuaren sent altes. En aquest cas, però, les dades del Ministeri són incompletes, ja que no inclouen xifres del Principat. Ara bé, usant les dades de l’informe La gestió de l’ordre públic a Catalunya, on s’hi parla d’una mitjana d’11 manifestacions diàries al Principat durant els primers mesos de l’any, podem extrapolar una xifra per a tot l’any al voltant de 4.004 manifestacions, cosa que sumaria un total de 9.033 per a tots els Països Catalans. Això marcaria un descens lleu respecte l’any anterior; però, amb totes les reserves que requereixen ambdues fonts, sembla clar que l’increment progressiu dels anys anteriors desapareix el 2013.

manisppcc-2_OK

I això no vol dir que no hi haguera grans mobilitzacions. A les Illes, per exemple, l’any 2013 és l’any de la històrica vaga de docents; al País Valencià, el tancament de RTVV va convocar milers de persones al carrer; al conjunt dels Països Catalans, el sector de l’ensenyament es va mobilitzar constantment contra les reformes del ministre Wert; i al Principat, el procés sobiranista premé l’accelerador i realitzà una nova exhibició de força amb motiu de la Diada.

Però malgrat tot, una certa apatia va envair la societat i l’Estat ja no va tornar a sentir-se amenaçat com ho va estar el 2012. L’escassa resposta d’avant l’aprovació de l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda popularment com Llei mordassa, el novembre del 2013, sembla indicar la fi d’un cicle d’agitació social. L’enduriment de les lleis i les més de 300 detencions polítiques que es van produir durant aquests anys als Països Catalans poden explicar una part de la història de com l’Estat tornà a agafar les regnes de la situació.

L’altra part, la de què vam fer malament -o vam deixar de fer- per no aconseguir que el 2012 marcara un vertader punt d’inflexió, és la que ens pertoca ara aclarir. I en aquest sentit, conèixer les dades és només un primer pas.

Fonts:

Hemeroteca de L’ACCENT

La Gestió de l’Ordre Públic a Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, 27 de maig de 2013

Anuaris estadístics del Ministeri de l’Interior espanyol (http://www.interior.gob.es/web/archivos-y-documentacion/documentacion-y-publicaciones/anuarios-y-estadisticas)