Corren temps difícils per a propostes reposades, de llarg abast, d’arrelament lent però sòlid. Si picar pedra mai no ha estat un discurs fàcil de vendre -ni una praxis fàcil de fer-, podríem dir que, ara, encara ho és menys. I amb un 2015 frenètic ple de conteses electorals -totes les possibles als Països Catalans sota dominació espanyola-, encara menys.
Fa un temps que les xarxes socials, i en especial twitter, van fer famosa una frase: #tenimpressa. Va sorgir en el context del sobiranisme principatí, definint una urgència per aconseguir la independència del Principat. És irònic, com a mínim, que el gruix del sobiranisme -social i polític- que ara diu que té pressa, sigui el mateix que acusava l’Esquerra Independentista de llunàtica, il·lusa o infantil per demanar la independència -dels Països Catalans-… des de fa 40 anys, tota sola, quan no era mainstream, que se’n diu.
Aquest mateix gruix del catalanisme obvia, tot sovint ben conscientment, el conflicte de classe i gènere que rau dins l’Estat espanyol i l’opressió cap als Països Catalans -i, per tant, el Principat-, on l’oligarquia principatina hi juga un paper clau. No debades, ha estat la garant de l’ordre i constitució espanyola des de fa més de 40 anys, aplicant mà de ferro sempre que els ha calgut. Alguns tenen pressa per reestructurar el seu corral i seguir-hi manant amb les polítiques de sempre.
Darrerament, han aparegut també d’altres propostes que ‘tenen pressa’. Candidatures suposadament municipalistes i particulars que, sota una manera de fórmula màgica, també tenen pressa per aconseguir el govern municipal. Tot sovint, aquestes candidatures les impulsen persones i sectors organitzats que havien criticat d’arrel la lluita institucional. Gent que acusava les CUP -i per tant, l’EI- de, com a mínim, reformistes per voler tenir un dels peus dins de les institucions.
Aquesta gent confon, i ben activament, govern amb poder; guanyar una alcaldia amb guanyar una ciutat. I s’anul·la i s’obvia de facto el conflicte de classe -i gènere- que rau en tota institució de l’Estat: que no és neutra. De cop i volta, l’ajuntament passa a ser un terreny neutral, on tot el que cal és la bona voluntat de qui el gestiona per fer de tal o tal altra ciutat, un lloc millor. I per aconseguir-ho, tot s’hi val, en alguns casos, ajuntant-se fins i tot amb els anteriors gestors de polítiques municipals criminals. Ja se sap, tenim pressa per arribar -tornar- a l’alcaldia.
Com deia, però, és difícil oposar-se al #tenimpressa. Ho és pel moment polític. Però també hi és pel moment tecnològic. La urgència i sobrecàrrega d’informacions, la immediatesa, la prevalència d’allò nou -sense entrar a discutir que nou no vol dir ni bo ni millor, d’entrada-, la qualitat efímera del que ens rodeja -des de l’obsolescència programada fins als contractes precaris temporals, qui en té-, està configurant també l’arena política. I en aquesta arena, les xarxes socials juguen un paper clau. Com a tal, i recordant allò que les condicions materials de vida són les que marquen la consciència social, la política que fem s’està veient clarament impregnada i encasellada per aquesta velocitat voraç i fagocitadora del #tenimpressa. La reflexió i l’aposta per treballs que es consoliden poc a poc, molt menys vistosos i de poca recompensa immediata, queden fora de joc.
I és aquí on, tothom, qui més qui menys, acabem caient al parany. Davant del #tenimpressa, tothom entra a jugar-hi a corre-cuita. I això esdevé un problema quan es va en detriment de l’objectiu estratègic polític. Allò més immediat, allò que dóna més resultat immediats, és l’arena electoral. I quan menys marcada estigui políticament, millor. Perquè #tenimpressa. Si podem fer una “candidatura unitària transversal casa gran aquí hi cap tothom”, millor, perquè així segur que arribem a la independència abans de berenar. Si podem fer una “candidatura amb totes les esquerres d’aquí i d’allà les que ho són una mica menys però mira també sumen perquè els coneixen més i ens donaran més vots encara que ho fessin fatal quan van governar”, millor, perquè fer fora el Trias -o l’alcalde de dretes de torn- val qualsevol sacrifici.
Entremig, l’Esquerra Independentista es debat en la participació o no en conteses electorals concretes en funció de les forces i trajectòries a cada lloc, a través de la CUP o de plataformes més àmplies, que han anat agafant diversos noms. Sigui com sigui, però, el que segons el meu parer no han de fer l’Esquerra Independentista ni la CUP, element més fàcilment influenciable per aquestes dinàmiques donat el terreny de joc, és seguir aquesta voràgine immediatista, que a cada bugada hi perd un llençol de contingut polític.
La tasca de l’Esquerra Independentista ha de ser recuperar l’eix central del conflicte,no el fet de centrar-se en la seva vessant legal. És a dir, confrontar la triple opressió allà on es dóna en la seva vessant material, aquella que configura un conflicte de classe i de gènere inserit dins el model d’opressió nacional dels Països Catalans. En aquest dibuix del conflicte, al nostre territori, els estats espanyol i francès són les traduccions legals del sistema patriarco-capitalista, en són l’empara, la cobertura, un terreny on també s’hi donen aquestes situacions, en alguns llocs matisades o moderades, però no allà on en tenen la gènesi. I no oblidem que aquests estats, facin el que facin, legislaran per tal que l’opressió nacional, de classe i de gènere es perpetuï en totes les esferes de la nostra societat, tan a nivell productiu, com reproductiu, cultural o mediàtic: és la seva raó de ser.
Però no podem confondre la traducció legal, jurídica, d’una opressió material, amb aquesta opressió material, i els espais, llocs i situacions on té lloc, on es materialitza. És en aquests llocs o espais on es materialitza, on hem de centrar els esforços, on cal posar l’eix sobre el que pivoti la nostra lluita. Hem d’evitar centrar els esforços en la lluita legal, institucional, ja que correm el risc d’una institucionalització dels moviments i la lluita, amb tots els perills que això comporta.
Així, la lluita en defensa del català a les escoles d’arreu dels Països Catalans i fent front a les agressions que pateix la nostra llengua, en múltiples vessants i àmbits, ha de ser un de les prioritats que creuï la nació de nord a sud i d’est a oest. El regionalisme, el blaverisme i altres intents de desmembrar i espanyolitzar els Països Catalans, han de ser combatuts sense pal·liatius.
Especialment, cal centrar-se en l’opressió de classe i gènere sobre el que se sustenta aquest sistema que ens espolia i assassina silenciosament a diari. Als centres de treball, és a dir, als centres d’explotació, hem de fer una realitat la lluita laboral i sindical. Una lluita que ha de ser arrelada al territori, treballant socialment amb agents locals que ens permetin recuperar la força perduda en el pas de fordisme al postfordisme i la conseqüent pèrdua de pràctiques sindicals massives.
En l’opressió de gènere, cal posar de relleu les múltiples violències i opressions quotidianes que pateixen les dones treballadores, tan en l’economia productiva com reproductiva, i reforçar els espais que s’estan creant des del feminisme combatiu. L’acció directa, la lluita des del carrer, pot i ha de permetre recuperar drets i espais d’empoderament popular feminista.
Són mals moments, segurament, aquest 2015, per cridar a la lluita i reforçar el discurs extra-institucional. Però segurament seran pitjors moments, el 2016, el 2017, el 2018, etc., si hem errat en el centre de lluita, si les presses han set males companyies a l’hora de triar sobre quin eix pivotar la lluita. Al cap i a la fi, mai és tard per començar a bastir espais de lluita i contrapoder que no es deuen a cap calendari electoral, sinó, precisament, a la capacitat de marcar agenda pròpia -encaminant-se cap a allò que se’n diu contrapoder-.
Salvant les distàncies en la praxis i arenes de lluita, no puc deixar de pensar en la trajectòria de les companyes de la PAHC de Sabadell i del Bages, aconseguint més edificis i moltíssimes més victòries que conteses electorals s’han succeït des que van néixer. En la COS, quan des de la humilitat de qui es reconeix com a petit va a buscar altres companyes de lluita als barris i aconseguix victòries a través d’aquest sindicalisme de territori sense passar per eleccions a comitès d’empresa. O en les companyes que van decidir tirar endavant una proposta tan innovadora i trencadora com la Vaga de Totes, ara que han aconseguit fer-la realitat i materialitzar-la, duent-la més enllà de la primera jornada de lluita i estenent-la arreu del territori, sense llistes electorals.
Aquests tres casos, ben diferents entre si, tenen un eix en comú: la praxis. Com deia aquell, el moviment es demostra caminant. I manllevo d’un company unes paraules que considero del tot encertades: la Unitat Popular no és un col·lectiu, és una praxis.
La Unitat Popular és una lluita, que no hem d’esperar que es presenti a les eleccions. La Unitat Popular és la lluita diària on votem cada dia utilitzant els mitjans i les eines que considerem més adients per confrontar l’opressió nacional, de classe i de gènere. Les eleccions són un dels termòmetres per calibrar l’acumulació de forces, però ni l’únic, ni l’eix on centrar la lluita. No confonguem la traducció legal, l’aparador, amb el producte que hi amaga.
#tenimpressa per retornar el conflicte al carrer.
*Roger Sànchez és militant d’Endavant OSAN
