A propòsit de la convocatòria de la mobilització del proper dissabte 10 de juny “Crida pel finançament valencià”, cal fer algunes consideracions per tal d’emmarcar bé el significat d’aquesta reivindicació, atès que es tracta d’una reivindicació històrica i minoritzada, però ara més mediàtica, visibilitzada per l’actual govern valencià, enfront de l’anterior connivencia dels governs del Partit Popular amb l’espoli fiscal -simples administradors i alegres lladres amb total impunitat-. Que se’n parle del tema i que es convoquen mobilitzacions, és una bona notícia, i és excusa indefugible per a que les militants de l’esquerra independentista i dels moviments anticapitalistes fem la nostra anàlisi.
En primer lloc, val a dir que l’espoli que pateixen els Països Catalans, i en concret el País Valencià, sostingut al llarg del temps i amb el grau d’intensitat i evidència amb que s’executa, demostra la situació del tot anòmala en termes democràtics i socials de l’estat espanyol. I és per això que sobta que s’insistisca en la via “d’anar a Madrid”, del “poder valencià a Madrid” a pidolar res. Fins i tot el ministre ha manifestat que “vienen ustedes a llorar…”
Res més a prop de la naturalesa colonialista de la situació. I de la mentalitat supremacista d’uns, i la submissió dels altres, que se’n deriva. Perquè al cap i a la fi, reclamar o revindicar un “finançament” o un “tracte” just respon a la imposició i assumpció dels marcs mentals de la política espanyola, que com sabem, són concebuts a partir dels elements que històricament caracteritzen l’estat espanyol: l’imperialisme, el colonialisme i la falta de cultura democràtica.
Caure en aquest parany és jugar amb les normes espanyoles, del tot contràries als interessos de les classes populars valencianes. Acceptar el tauler de joc proposat pel sistema és jugar amb els nostres diners i les nostres vides. Per això, declaracions com les de Mónica Oltra (“tenemos que montar un pollo, y cuánto más grande mejor”) perquè al Principat s’havien anunciat 4.000 milions i els valencians quedaven a la cua; o les diverses i variades declaracions/discussions polítiques i territorials sobre el repartiment del pastís dels PGE (“tu més”, “no, per a mi” “i jo què”, etc de pati d’escola); o indignar-se perquè el PNB aconsegueix no sé un grapat de milions per al cupo a canvi d’un sí. Més del mateix, la història es repeteix. I tot plegat només fa que perpetuar el circ mediàtic i enquistar, legitimar i perllongar, -encara més i precisament!-, l’espoli fiscal que diuen denunciar. Continuem la partida?
L’espoli que patim no només és econòmic o fiscal, sinó nacional, cultural i social. No es pot pretendre cap “tracte just” amb Espanya. Això s’ha demostrat inviable. No té cap recorregut. Per això, a l’eixir el dissabte 10 de juny al carrer, s’ha de tenir molt clar què volem i perquè. I què reivindicarem.
Com a esquerra independentista, ho tenim molt clar: cal autocentrar-nos. No es pot eixir al carrer a legitimar els marcs mentals de dominació ni reclamar cap tipus de finançament -la fal·làcia capitalista per gestionar la misèria- “més o menys” just – no va de graus, ni de pidolar més o menys milions: quants en serien suficients per callar?-. No. No va de finançament això, va de sobirania. No va de pastissos ni de repartir molles de pa, va de socialisme. No va d’anar a Madrid a plorar; va de Països Catalans i va de lluitar.
Perquè, efectivament, si volem “la clau de la caixa”, com resa el lema de la convocatòria, ens cal estripar la baralla. Ens cal una ruptura democràtica amb l’estat espanyol. Ens cal la independència, el socialisme i el feminisme. Perquè volem la clau de la caixa i de les nostres vides. És l’estratègia més sensata, més madura i més justa. I sobretot, és l’única possible. No perdem més temps i posem-nos-hi. Això no és cap joc.
*Marc Pérez és militant d’Endavant OSAN.
