De la bomba del Liceu a la Barcelona de les bombes
>> La ressenya de la quinzena: La bomba al Liceu
En Carles Balagué és un assagista i crític de cinema que, entre d’altres, ha escrit els llibres François Truffaut (1988), Las mejores películas de cine negro (2004) o Películas clave del cine musical (2009). Però, i aquesta és una característica poc habitual entre el gremi dels crítics de qualsevol disciplina, en Balagué sembla que no en té prou analitzant la feina dels altres i, ja des de mitjans dels setanta, el seu interès pel cinema l’ha dut a provar-se darrera de la càmera.
El seu primer llargmetratge, Denver, el presenta el 1980 i, a aquest projecte el segueixen sis treballs més. El 2002, però, és potser l’any en què en Balagué, trencant amb la seva anterior producció de pel·lícules de ficció, es dóna a conèixer a un públic més ampli amb el documental La casita blanca, la ciutat oculta. A aquest primer documental el segueixen dues incursions més al gènere amb De Madrid a la Lluna (2006) i Arropiero, el vagabund de la mort (2008). Amb La bomba del Liceu, sembla que en Balagué vol tancar, de moment, l’atenció que la darrera dècada a dedicat al documental. I ho fa, probablement, amb el més rodó dels seus quatre intents.
L’escenari escollit en aquesta ocasió és la Barcelona de finals del segle XIX a la que hi arribem resseguint un dels esdeveniments que van marcar el final de segle a casa nostra: les dues bombes Orsini que el 7 de novembre del 1893 va llançar des del cinquè pis a la platea l’anarquista Santiago Salvador i que van provocar la mort de 20 persones. L’interessant del documental és el fet que malgrat que aquest fet puntual, prou atractiu per ell mateix, hi és tractat de forma exhaustiva, és, alhora, un pretext per explicar-nos el període històric en què s’inscriu l’atemptat, imprescindible per tal de poder comprendre’l. Per a acomplir aital propòsit en Balagué disposa d’una sèrie d’especialistes en temàtiques diverses que van creant un mosaic del que n’emergeix un fil explicatiu. Així, s’alternen les aparicions del crític operístic Roger Alié amb les de l’escriptor Antoni Dalmau (el seu darrer treball és un estudi rigorós de la figura d’en Joan Rull i dels inicis del moviment llibertari) o les del periodista i escriptor Lluís Permanyer amb les del mestre apuntador del Gran Teatre del Liceu Jaume Tribó passant per la doctora en història contemporània Dolors Marín entre d’altres.
La bomba del Liceu, ja ho hem dit, és un treball molt correcte, però potser caldria esperar una mica més d’un documental pensat per a la gran pantalla. Observar un darrera l’altre els diferents narradors de la història d’una Barcelona escenari de la lluita de classes més intensa del període amb els únics entreactes d’imatges evocadores de la bellesa del Liceu amb fons musical de fragments operístics que la realcen ens sembla massa vist. Potser un dels aspectes que caldria subratllar és l’atreviment d’entrar a una classe d’història de l’institut que es troba a la plaça on va ser executat al garrot vil l’autor de l’atemptat, per a reflexionar al voltant de la pena de mort i de l’ús de la violència revolucionària. El debat al què es llancen els joves del Raval explica potser com ningú i d’una forma ben crua, tant aquella Barcelona com la d’avui.
