Radiografia del canvi a alguns dels històrics bastions de la socialdemocràcia.
Des que a la primavera de 2010 el PSOE de Zapatero va renunciar a les polítiques de lleuger tint socialdemòcrata i va lliurar, ara ja definitivament de forma explícita, la sobirania de l’estat a allò que s’ha convingut a anomenar “mercats”, que la derrota electoral del PSOE s’ha anat perfilant com l’horitzó més previsible. Una derrota que, si fem cas a les enquestes i a la tendència de les darreres eleccions, pot ser la més severa des de la restauració borbònica.
Les classes treballadores urbanes que veien en el PSOE la garantia a les pensions, la sanitat i l’educació gratuïta, i que juntament amb les classes mitjanes progressistes constituïen el gruix electoral d’aquest partit tant als Països Catalans com arreu de l’estat, resten perplexes davant l’abandonament sobtat i a la carrera de la defensa de l’estat del benestar. Només cal fer un cop d’ull a les enquestes, tant les electorals com les d’opinió, per detectar aquesta tendència. Probablement sigui el resultat inevitable de l’evolució electoral de l’esquerra parlamentària dels Països Catalans: primer la crisi del comunisme oficial va portar centenars de milers d’electors a refugiar el seu vot en la socialdemocràcia -de forma permanent o intermitent- per a defensar almenys l’estat del benestar, tot renunciant a una transformació social en positiu. Finalment, en el moment en que aquesta socialdemocràcia abandona la defensa ferma dels serveis públics, no hi ha cap altre agent polític amb capacitat per capitalitzar electoralment els decebuts. I davant aquesta dispersió apareix nítid un bloc compacte representat pel PP.
La conquesta d’alcaldies històriques del PSOE
En aquestes darreres eleccions municipals, el PP ha aconseguit guanyar ciutats on havia governat el PSOE des de principis dels anys 80. Quatre d’elles són representatives d’aquest canvi d’època. Badalona i Elx, ciutats obreres que pateixen especialment la crisi i amb bosses importants de pobresa, marginalitat i conflicte social. Castelldefels i Gandia, ciutats de serveis i turisme, paradigma del “desarrollisme” mediterrani i de l’economia especulativa. Dos ambients socials diferenciats però on els populars estan fent forat, elecció rere elecció, en l’electorat. Deixant de banda les casuístiques de la política local, el que és cert és que elecció rere elecció, mentre el PSOE ha fluctuat amb alts i baixos, el PP ha seguit una via ascendent. Des de 1991 fins a 2011, el PP ha triplicat la seva base electoral en aquestes quatre ciutats, i també en moltes altres de les conurbacions del nostre país.
La construcció d’una hegemonia social
És un procés continuat de conquesta d’una hegemonia social, consolidada ja al País Valencià i també a les Illes Balears, i que a la vista dels darrers resultats electorals també amenaça en penetrar parcialment en certes zones del Principat. Aquesta batalla el PP la focalitza contra el PSOE, en ser aquest el seu principal rival electoral, però va més enllà de l’electoralisme i esdevé una batalla contra la ètica, els fonaments ideològics i la història de l’esquerra i els moviments nacionals. Allò que Sarkozy identificà -per a combatre- com els valors “seixanta-vuitistes”, a l’estat espanyol ja tenia el seu equivalent en l’“Antiespanya” franquista.
Les versions més estridents d’aquesta postura antiprogressista les podem trobar en les actuacions d’ajuntaments com Castelldefels o Palma de Mallorca, on una de les primeres accions dels nous governants ha estat destruir els carrils-bici que s’havien construït en l’anterior legislatura. O en la nova alcaldessa d’Elx, Mercedes Alonso, que va fer retirar el nom de la Pasionaria d’uns jardins d’Elx, o el nou alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, que va fer suprimir del cartell de la Diada el mot “nacional”. Però més enllà de l’estirabot, el discurs del PP connecta amb els valors d’aquells sectors socials que van viure un procés d’enriquiment, entre real i aparent, amb l’economia especulativa dels darrers 15 anys. “Comprar y vender, nunca fabricar”, alliçonava el nou alcalde de Gandia, Arturo Torró, a un dels seus fills en plena entrevista de ràdio pocs dies abans de les eleccions; tota una declaració de valors.
El discurs antifiscal i antiburocràtic ha estat un eficaç mètode per a captar amplis sectors de treballadors autònoms, embriagats primer per un sentiment de prosperitat i indignats posteriorment en ser a primera línia de foc de la crisi. I les polítiques privatitzadores a escala municipal s’inicien gairebé sempre per una de les portes que va obrir la socialdemocràcia, la gestió privada de les escoles-bressol. El mateix Torró va exemplificar també la concepció cultural d’aquestes classes socials amb la contractació de Julio Iglesias i Tom Jones, i la celebració, després de molts anys, de corrides de toros a Gandia. Contraposar un suposat “gust popular” a la cultura pejorativament titllada d’intel·lectual és una tendència que traspuen moltes de les actuacions del PP, juntament amb un desprestigi dels mestres i l’escola en general, exemplificats en les actuacions de Font de Mora i de Rus titllant el professorat valencià de “gilipolles”.
I després de les eleccions, què? Al Principat, l’afonament del PSOE pot ser tan històric que ja hi ha gent que es planteja en quants col·legis electorals del cinturó barceloní, el PP superarà a Rubalcaba en vots. Un plantejament impensable ni tan sols en plena època de majoria absoluta aznariana. Aquest escenari representa l’afebliment d’una postura nacional intermitja, el qüestionament des dels ressorts reals del poder de certs consensos establerts des de fa prop de mig segle, la possibilitat que s’articulin sectors socials importants obertament espanyolistes. La dreta espanyolista té ara una oportunitat immillorable per a esdevenir un actor polític determinant al Principat. Això probablement introdueixi un element de conflictivitat política directa que fins ara al Principat era aliè a molts sectors que es movien entorn del sobiranisme o de certs moviments socials vinculats a l’esquerra institucional.
Aquesta previsible victòria del PP, d’altra banda, pot ajudar a postergar els primers símptomes de descomposició del seu poder absolut al País Valencià. Amb tot, sembla evident que el creixement dels populars ja ha tocat sostre. El que no sembla que hagi tocat fons és l’ensorrada del PSOE, a qui a l’erosió electoral cal sumar-li la pèrdua de lideratge en l’oposició, amb l’aparició de nous actors que alhora són encara incapaços de prendre-li el paper central.
En tot cas, una de les conseqüències més importants del fracàs de l’esquerra parlamentària és la identificació de la política no institucionalitzada com a útil per importants sectors de la població.
