Les idees d’independència i autodeterminació es contraposen amb la d’una Espanya que només representa autoritarisme i repressió. Les ja no tan joves decebudes amb l’encaix estatal d’aquell vell 15-M, les joves nascudes de la normalització dels efectes de la crisi i que previsiblement s’enfrontaran a una de nova, i la generació d’una transició que observa atònita com es recuperen els vells discursos de la por i el feixisme, poden actuar conjuntament sota una mateixa estratègia política. Que al lloc on amb més violència patim la recentralització espanyolista i el feixisme aquesta estratègia puga vèncer la de la polsereta rojigualda i assumir discursos racistes i d’odi, és cosa nostra.
Com ens enfrontem a uns resultats electorals que donen al País Valencià una estadística on una de cada cinc persones ha votat un partit feixista? En primer lloc, i sense deixar d’atendre la gravetat dels fets, desmitifiquem l’anàlisi. Si bé és cert que el feixisme canalitza vots d’un percentatge elevat de l’electorat, no ho és menys que aquest vot representa majoritàriament una orientació que ja acumulaven PP i Ciutadans abans de la seua desfeta. Una vegada instrumentalitzat, l’estat capitalista i els seus mitjans afins han trobat més eficient per als seus interessos que allò que representava Ciutadans (liberalistes econòmics i ultres al carrer) opere en dos partits, un dels quals clarament feixista i amb capacitat per a dretanitzar tot el discurs mediàtic.
En segon lloc, reivindiquem que el País Valencià requereix un encaix territorial que li oferisca la possibilitat de ser, de construir-se. Obviar que a la frontera sud el Baix Segura i els Vinalopós no tenen una proposta de comarca i de País articulable fora dels paràmetres de la dreta espanyolista no fa desaparèixer el problema del feixisme. Urgeix una proposta política per a la classe treballadora (nadiua i migrada) des de l’horta a Almoradí o Catral al teixit industrial que encara resisteix a Crevillent o Elda. Tampoc pareix que funcione en termes electorals la quantitat de concessions (lingüístiques, nacionals, polítiques…) que ha dut a terme Compromís amb la seua coalició errejoniana. Cal parar la vista en municipis com Carcaixent o Algemesí per tal d’adonar-se que el valencianisme polític requereix que alguna proposta el reencaixe al lloc d’on mai hauria d’haver eixit, els Països Catalans com a marc nacional i projecte polític comú.
Si l’arribada al govern (no al poder) de l’esquerra institucional no planteja cap programa polític de transformació que intervinga per revertir la situació de misèria i precarietat en que vivim instalada la classe treballadora, el desgast serà doble: debilitar els moviments populars als carrers i aplanar el terreny per a l’arribada del feixisme i la dreta en futures eleccions. Un feixisme que troba precisament en les dificultats per a sobreviure de la classe treballadora, en la pobresa i en una mal anomenada “classe mitjana” proletaritzada el cultiu perfecte per a instal·lar la seua cultura d’odi i por i els seus postulats patriòtics i social-xovinistes. Per això cal denunciar-los com al que són, una expressió violenta i servil del capitalisme i el patriarcat. I per això també cal defensar un programa polític de mínims que atenga a les necessitats socials de treballadores i treballadors valencians. Accés a l’habitatge, estabilitat laboral, salaris dignes, serveis públics gratuïts o nacionalització de sectors estratègics. En definitiva, plena sobirania per a decidir com i de què viure front a un feixisme que plena de banderes i buida de sobirania la vida de les persones.
I en tercer lloc, posar damunt la taula la necessitat de construir un cordó sanitari al feixisme. Un debat molt complex i multidisciplinar, que necessita de la convergència de diferents mesures de comunicació, institucionals i també segurament legislatives, i que sobrepassa la voluntat d’aquest article. Però segur que totes les mesures anteriors necessiten d’un element central tornar el tauler de joc de la política als carrers. Perquè és ací on l’avenç del feixisme pot fer perillar les nostres vides i perquè la classe treballadora sovint no veiem reflectit a les urnes allò que sí que fem als carrers, és a dir, tot allò de revolucionari o si més no transformadors que hi ha en la nostra praxi. Com s’explica en vots la revolta popular en les formes de lluita que s’expressa a bona part de Catalunya? I cada desnonament aturat i els actes de desobediència al Cabanyal? I cada vaga general feminista dels darrers 8 de març? I cada mobilització antifeixista a València o Alacant? I cada lluita als nostres centres de treball? És que no hem fet trinxera en cadascuna d’aquestes formes d’organització i lluita amb gent que no vota, o que no ho fa com nosaltres? Els qui no apel·lem al vot, sinó a la lluita pels nostres drets, entenem que el que identifica un subjecte polític no és la seua orientació de vot sino la seua pertinença a una classe social, la seua condició d’assalariada, aturada, migrada o treballadora a casa.
Per tant ens fa falta eixir dels esquemes mentals del capitalisme i la seua falsa democràcia. Necessitem, com segurament no ho necessitàvem des de feia dècades, que l’espai de la unitat antifeixista vehicule la mobilització popular al País Valencià. Barrem-los el pas a cada cantonada, a cada acte polític, a cada intent de boicot, a cada discurs racista. Organitzem-nos i construïm el moviment antifeixista perquè molt més que una alternativa política és una necessitat per a la nostra seguretat personal i col·lectiva, un mecanisme per a no retrocedir en l’exercici dels nostres drets fonamentals.
La dretanització dels discursos mediàtics i la seua canalització a través d’amplies capes de les classes populars odien per igual la bandera tricolor i l’estelada. Amb una diferència fonamental. És la segona la que actualment sacseja des de la perspectiva de l’autodeterminació tots els fonaments de la solidesa de l’Estat i permet construir un projecte de País en clau aglutinadora i nítidament d’esquerres. Per una no tan senzilla raó que alguns ja han entés: només la lluita popular i la confrontació amb l’Estat poden fer arribar eixa República que expressa una nació popular com a subjecte.
És l’hora doncs de no renunciar i que valencians i valencianes també triem autodeterminació en el seu sentit més ample. L’autodeterminació al País Valencià i el seu encaix al projecte polític dels Països Catalans venç d’un sol colp els dos fonaments de l’espanyolisme (entés com a marc cultural que sustenta el capitalisme i el patriarcat) a la nostra terra: el provincianisme Alacantí que cerca aliances a Múrcia i parla del llevant espanyol, i el regionalisme valencià que reactiva les noves formes del vell blaverisme que ens pretén disputar des del 9 d’octubre fins a l’escola en valencià.
*Borja Garcia és militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí
){kind=link}