La llista Falciani és un d’aquells temes d’actualitat que van i vénen. Noms que sonen, i que no sorprenen gens ni mica el públic. I darrera d’aquests noms d’esportistes i de banquers, d’altres de menys coneguts. Biografies a l’ombra del gran públic, però perfectament encarrilades en els solcs de la història més recent. Biografies sorprenents com la d’un dels noms que apareix en aquesta llista: Dídac Fábregas.
De la lluita antifranquista als despatxos de l’estat borbònic reformat, un camí transitat per molts. El clixé: fills de famílies benestants, vencedores, que juguen a fer de revolucionaris en la seva joventut però una vegada finalitzada l’aventura retornen al destí que reservat per a ells. El fill de l’alcalde franquista de Vilanova o el nebot del president de La Caixa. És a dir, Josep Piqué o Narcís Serra. Però també personatges sorgits de la lluita obrera.
Dídac Fábregas. Militant del Front Obrer de Catalunya. Fundador de les Plataformes de Comissions Obreres. Impulsor de quaderns com ¿Qué Hacer?. Organitzador de Círculos de Formación de Cuadros. Màxim dirigent de la desconeguda -però en altres temps important- Organització d’Esquerra Comunista.
Dídac Fábregas. Treballador del metall de Ripollet. Pájaro Loco o Ripu pels companys de militància. Jerónimo Hernández com a pseudònim per a llibres escrits en clandestinitat.
Amb el desballestament de les organitzacions de l’esquerra radical, entre 1977 i 1980, Dídac Fábregas, com molts altres, troba aixopluc a les files del PSC. Un socialisme que acapararà grans porcions de poder que omplirà amb tota una generació de quadres, molts dels quals havien transitat per l’esquerra radical. Entre el buidatge de les organitzacions populars i la presa de tots els ministeris no van passar ni cinc anys.
Fábregas es queda a les portes del parlament de Catalunya el 1980. Accedeix al comitè federal del PSOE el 1982. Va a Castilla-la-Manxa a ocupar una direcció general de la recent estrenada autonomia i figurarà durant dos anys com a director general de desenvolupament autonòmic del govern espanyol. En aquests primers vuitanta, Fábregas passarà de ser obrer metal·lúrgic en atur a ser funcionari i advocat.
Enrere va quedant el passat i una part dels companys. Aquella part que no s’integra a la reforma política. José Antonio Díaz esdevindrà un dels principals dirigents obrers en la vaga de l’Editorial Bruguera -orígen de coop57-. Carlos Lucio, que havia compartit militància amb Fábregas a Ripollet als anys 70, morirà al País Basc en un enfrontament amb la Guàrdia Civil el 1980.
La seva carrera política s’atura ràpidament. Embolicat en les lluites internes dins el PSC i esquitxat per un assumpte de tràfic d’influències, acaba fora del partit. I és aquí on Fábregas inicia una fulgurant carrera empresarial. Funda una consultora i esdevé representant a l’estat de RWE, una multinacional alemanya que després estarà sota sospita d’haver aconseguit contractes de la Generalitat fraudulentament. I d’aquí als negocis conjunts amb el júnior, el fill gran de Jordi Pujol. Immobiliàries a Catalunya i immobiliàries a Sud-amèrica.
Pocs relats periodístics de fons hi ha sobre la seva persona. Però sí algunes pinzellades eloqüents. Santi Vinyals, a La Lamentable, dóna detalls de les seves extravagàncies de nou ric. Viatjar a les Canàries a fer una paella, per exemple.
Mentrestant, no ha abandonat el seu gust per l’assaig polític, que ja va cultivar els anys 70. El canvi, però, és radical. De parlar de com la lluita política i econòmica impacta en la consciència de classe, a fer llibres de temàtica “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Els seus darrers títols: “La democracia en la España del siglo XX” i “El Estado subvencionador contra el Estado del bienestar”. I “Por un nuevo pacto social y político”, editat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol.
Ara el seu nom apareix a la llista Falciani. Exdiputat del PSC, l’han presentat erròniament alguns mitjans. Molt més que això. Símbol, un més, de com la reforma va triturar les organitzacions populars. Prova d’una època d’enriquiments sobtats i d’arribismes autojustificats per l’amnèsia generacional. Un cinisme avalat pels aires de revolució conservadora i moderna alhora. Un camí que faria confluir, ja als noranta, l’antiga socialdemocràcia i l’antiga democràcia cristiana, amb el món empresarial més faltat d’escrúpols. Una història encara parcialment per escriure.
