De l’internacionalisme a la caritat: qui domina el discurs de la solidaritat?

“Ser internacionalista és saldar el nostre propi deute amb la humanitat. Qui no sigui capaç de lluitar per altres, no serà mai prou capaç de lluitar per si mateix.”

Fidel Castro

No són pocs els mitjans de comunicació, del règim i no, que parlen de la “pitjor crisi migratòria” viscuda a Europa des de la II Guerra Mundial. Les xifres de desplaçades ja superen fins i tot les de la guerra dels Balcans, i tothom s’aventura a parlar de “crisi humanitària” i de la quantitat de persones que podria acollir cada Estat, al mateix temps que per alguna estranya raó es sorprenen de la manca de reacció de la Unió Europea i els seus estats membre davant aquesta nova crisi.

Resumidament, així és com de sobte la qüestió dels refugiats ha esdevingut tan viral com qualsevol vídeo de moda a Internet, i del conflicte polític hem passat als drets humans o l’ajuda humanitària, assumint plenament el discurs de la caritat. Les propostes són intel·ligentment presentades, i es mouen entre la xenofòbia més pura dels grups feixistes que rebutgen l’entrada de refugiades als seus estats i, com a contrapart, aquelles que proposen oferir cases i llocs d’acollida. Els països nòrdics tornen a ser estranys referents com si estigueren al marge de les estructures que precisament provoquen els desplaçaments de persones i fins i tot l’Àngela Merkel pareix tindre un rostre humà davant els neonazis que es mobilitzen al seu país.

Així és com es presenta un discurs al més pur estil Jordi Évole, on totes les postures que queden fora de dos discursos aparentment enfrontats ni tan sols existeixen. O amb el referèndum grec, o contra la democràcia. O amb el feixisme, o amb l’ajuda als refugiats. Els debats giren entorn de les actituds inhumanes dels governs que transformen persones en xifres despersonalitzades i fan càlculs macabres, com si darrere d’aquestes no hi haguera vides. La socialdemocràcia i les ONG tornen a hegemonitzar el discurs i a buidar-lo de contingut polític, com si la qüestió dels refugiats s’hagués de mesurar en termes de si aquests caben o deixen de cabre a casa nostra exclusivament.

Entre tant, ningú no parla d’imperialisme, ni que l’única via per acabar amb la necessitat de milers de persones de buscar refugi a occident és deixar d’envair i sacsejar les seues terres. Ningú no parla tampoc de què qualsevol estat que s’integre a l’OTAN i a la Unió Europea, i conseqüentment qualsevol partit que es posicione en aquesta línia, és responsable directe de la barbàrie. Tampoc no es diu que la millor forma de combatre-la és véncer aquestes estructures des del nostre terreny, que independentment de la necessitat que els Països Catalans siguen un poble d’acollida i de la urgència de solidaritzar-nos amb les refugiades, el que ens cal és aguditzar la lluita de classes a tot arreu, mobilitzar-nos contra l’imperialisme, recuperar els carrers, i que aquesta serà la millor forma de donar suport a qualsevol poble.

Moltes són les que comparen les refugiades polítiques de la guerra i la postguerra a l’Estat espanyol amb les refugiades a Síria, i és veritat que el dramatisme de les imatges és com a mínim comparable. La diferència abismal, doncs, radica en la consciència i l’internacionalisme que impulsaven llavors a les classes populars d’arreu a donar la seua vida per la causa més humana que pot existir, la plena llibertat de la classe treballadora. Val dir també que cap estat capitalista d’Europa va regalar res a les refugiades del cop d’Estat feixista l’any 36. Ans al contrari, la majoria d’elles passaren a formar part del conjunt de les masses d’explotades, en molts casos amb pitjors condicions de treball.

Siguem conscients doncs que, darrere de qualsevol discurs hi ha la construcció d’una realitat i que assumint el de l’ajuda al refugiat, el de la caritat, el d’oferir casa nostra als pobres que vénen de fora, deixarem enrere el de l’internacionalisme. Que siga doncs la força de l’antiimperialisme la que guie la nostra solidaritat i que aquesta es veja reflectida per què no en l’acollida, però sobretot en la mobilització, la participació, el boicot, la desobediència, la consciència i la lluita.

Borja G. Moya és militant d’Arran a l’Alacantí