[bar group="860×106"]

De manual

Últimament tot es cosa de manuals, i no em refereixo als electrodomèstics ni als cotxes ni a l’últim enginy tecnològic. Parlo de manuals que ningú no ha vist mai, però dels que tothom en parla. Com si els tingués a la tauleta del llit al costat del despertador i sobre el calaix dels mitjons: poc menys que un llibre de capçalera. D’una banda tenim el ja típic manual d’ETA que mai no ha estat trobat en cap registre, en cap zulo, en cap ordinador, però del qual emana gran part de la ficció que esdevé realitat a comissaries i tribunals, i en el qual es diria que tot militant d’ETA esta obligat a denunciar tortures independentment del tracte rebut a mans de la policia de torn que l’hagi detingut. Per tant, automàticament, tota persona que denunciï tortures esdevé d’una banda militant d’ETA, ja que el sil·logisme implica pertinença a qui en denuncia, i alhora implica un càrrec més al denunciant: cada vegada més el denunciant passa a denunciat per injúries a les forces de seguretat. Un peix que es mossega la cua i que tanca el cercle dibuixat per Interior, seguit per mitjans de comunicació i assimilat per milions de persones com quelcom real. Si les defenses dels presumptes militants d’ETA que no han denunciat tortures (que també n’hi ha hagut) esgrimissin que no han denunciat tortures per tal de demostrar la seva innocència, potser no només no es lliurarien de la condemna sinó que els enviarien de fet al manicomi amb un embut al cap i una camisa de força.

Del que no en sentim gaire a parlar als mitjans, ni en boca de ministres i consellers, és del manual del torturador, o del manual del portaveu policial, de fet un mateix manual amb capítols diferenciats per a cada situació. En pocs dies hem assistit a diverses situacions amb un denominador comú, la tortura, resoltes a cop de manual. Primer la condemna europea -si una altra- al regne d’Espanya per no investigar tortures a un ciutadà basc. Capítol numero 1: no investigar.D’altra banda el judici a l’Audiència de Guipúscoa a 15 guàrdies civils pel cas de tortura a Portu i Sarasola, un cas on s’ha evidenciat la inexistència del primer manual (el d’ETA), i posar sobre la taula el darrer (policial), que en els capítols 2 i 3 parla de la mentida i l’encobriment entre companys respectivament quan els mètodes de tortura queden al descobert. En el capítol 4 s’insta a l’advocat defensor dels presumptes torturadors a demanar imputacions per fals testimoni als compareixents de la defensa (testimonis, infermeres, director de l’hospital). Més endavant, en el capítol 5 del manual es proposa que un destacament de policies de paisà impedeixin a familiars dels torturats entrar a la sala de vistes. En la mateixa setmana però, no ha estat l’únic cas que ha arribat a judici, a Madrid, cinc altres policies espanyols a judici per tortures. La víctima no ha pogut anar a declarar per culpa de l’angoixa que li suposa reviure aquell infern. El jutge, no obstant, segueix el manual (apartat vuitè del capítol 6, entre les pàgines 34 i 38 segons si l’editor és autonòmic o ministerial), i prossegueix amb el judici sense la part denunciant.

Finalment i per tancar el cercle, veiem com tot i el clima de denúncia de la tortura per jutjats, manifestacions i premsa digna, la tortura segueix present als manuals, doncs 15 joves han estat detinguts en els darrers dies, i com no, torturats. Un d’ells ha hagut de ser hospitalitzat conseqüència dels cops rebuts als genitals. Els capítols més consultats acostumen a ser els 8, 9 i 10, on s’exposa de manera clara i detallada les pressions psicològiques i les físiques, amb les diverses modalitats i escoles a escollir, la bossa, la nevera, la manta, els elèctrodes, la barra, “potro”, violacions,… ja sigui en la versió Argentina, Guantànamo, Afganesa o les locals d’Intxaurrondo o les Corts. De recomanada lectura és també el passatge dedicat als defensors del poble a qui, en el tercer paràgraf de la pàgina 42, s’insta a no incloure cap referència a les males pràctiques malgrat rebre 200 propostes d’intervenció.I finalment recordar que en l’última pàgina del manual es deixa molt clar que si malgrat la improbable credibilitat del torturat, de la improbable investigació fiscal, la improbable imputació i improbable condemna judicial, sempre hi ha una instància superior a la que recórrer o un consell de ministres al que demanar indult. I encara més: un director general al qual demanar un ascens pels serveis prestats.

Ells se saben el manual de memòria, doncs encara que no l’hagin llegit mai, tenen per segur la seva existència i aplicació. Igual que un codi vermell a la pel·lícula Alguns homes bons.

*Marc Garcia és membre del Casal Independentista de Sants


[bar group="860×106"]