El 26 d’octubre del 2019, durant una visita mediàtica al front de batalla del Donbass, l’elegit recentment com a president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va participar en un dur intercanvi de paraules amb Denys Yantar, un veterà del batalló d’Azov, al poble de Zolote, província de Lugansk. El Batalló, que aleshores estava en procés d’incorporació a l’estructura ordinària de defensa territorial, va iniciar la campanya pública “No a la capitulació” amb l’objectiu declarat de sabotejar les incipients iniciatives de pacificació entre el govern ucraïnès i els rebels al Donetsk i Lugansk.
El moment en què Zelenski, apareixent per primera vegada davant la càmera amb uniforme militar, va suplicar a Yantar que deixés les armes es va mostrar a la televisió nacional d’Ucraïna i va provocar una tempesta de comentaris i amenaces a les xarxes socials del país. Yantar havia insinuat anteriorment a Zelenski que s’esperava una rebel·lió si no renunciava a buscar solucions negociades per acabar amb els combats al Donbass, la promesa electoral que li havia assegurat de guanyar les eleccions mesos abans (21 April 2019. Aquest episodi va enterrar simbòlicament els anomenats Acords de Minsk i va provocar un gir de 180 graus en la posició política de Zelenski. Més tard, el batalló d’Azov finalment es va retirar de Zolote i es va concentrar en Mariúpol, però, com els mitjans de comunicació occidentals no van deixar de notar, la guerra al Donbass es va intensificar dramàticament.
Els discursos dels nacionalistes contra el jove president es van fer cada cop més incendiaris. Al seu canal de YouTube, Andriy Biletsky, el líder del Batalló Azov i la seva branca política, el Cos Nacional, va jurar portar milers de militants a Zolote si el president intentava fer retrocedir la primera línia, tal com estava previst. Sofia Fedyna, membre del Partit de la Solidaritat Europea, va amenaçar de mort el president. Es podria dir que l’estat de gràcia de Zelenski s’havia acabat, però de fet mai no havia arribat a existir. El 27 de maig del 2019, just una setmana després de la investidura de Zelenski a la Rada, Dmytro Yarosh, fundador del Sector Dret i comandant de l’Exèrcit de Voluntaris d’Ucraïna, en una entrevista a Obozrevaltel, va reafirmar la tesi de l’anterior president, Petr Poroixenko, que els Acords de Minsk no s’havien de complir sinó per guanyar temps i preparar l’ofensiva final contra el Donbass i Crimea, i que si el president no estava d’acord amb aquest pla i “traïa Ucraïna”, no seria acomiadat sinó assassinat: “[…] perdria la vida. Seria lligat a un arbre a Khrestxatik [l’avinguda principal de Kíiv]”.
E
l ric significat d’aquesta expressió pot passar fàcilment desapercebut per a aquells que no estan familiaritzats amb les especificitats de la tradició del càstig extrajudicial –l’anomenada justícia popular– a Ucraïna i amb la seva politització gradual als darrers anys. És notable, des de l’inici de l’operació de la cobertura mediàtica internacional de la guerra a Ucraïna, com els corresponsals de nombroses televisions i diaris occidentals a les ciutats d’Ucraïna han ignorat en silenci la forma molt visible de càstig públic dels anomenats maroders (“saquejadors”, “lladres”). Llevat que un periodista no surti mai del seu hotel, difícilment deixarà d’enfrontar-se a exemples d’aquesta pràctica, en què les persones enxampades robant són lligades als arbres i als pals amb cinta adhesiva o, més recentment, amb film transparent, amb els pantalons o les faldilles abaixades, les natges batejades amb fuets o pals, i la cara pintada amb pintura verda indeleble. Habitualment, aquest càstig públic, aplicable tant a homes com a dones, gent gran i adolescents, anava dirigit principalment als lladres que aprofitaven l’absència de la policia per saquejar aliments o petits articles de consum. A partir del moment en què es va prohibir l’ús de la llengua russa al país i les tensions contra els habitants del Donbass van augmentar d’intensitat, aquesta forma de càstig públic va començar a dirigir-se contra qualsevol persona sospitosa de, diguem-ne, russofília, o simplement contra qualsevol que fos escoltat per, per exemple, parlant pel mòbil en rus. Si originàriament el càstig era practicat espontàniament pel poble per castigar els delinqüents, a partir del 2014 les milícies nacionalistes van adoptar aquesta forma de càstig com a mitjà de persecució política. La violència dels actes va augmentar, i el sadisme es va normalitzar, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, no és difícil entendre el significat de les paraules amenaçadores del comandant Yarosh contra Zelenski: aquest havia estat elegit en part gràcies al vot de les poblacions russoparlants d’Ucraïna, i ell mateix era russoparlant (com va reconèixer, només va aprendre a parlar ucraïnès dos anys abans de la seva candidatura a la presidència del país); per tant, amenaçar-lo amb lligar-lo a un arbre de l’avinguda principal de Kíiv era una manera acolorida d’identificar-lo com un potencial traïdor a l’ideal nacionalista ucraïnès.
El simbolisme de lligar algú a un arbre o pal com a càstig per un acte de traïció política té una profunditat històrica immensa a l’imaginari dels ucraïnesos i dels russos. Va ser d’aquesta manera que l’any 945 dC, segons la Crònica Primària de Rus, el príncep Ígor de Kíiv, marit d’Olga, la patrona d’Ucraïna, va ser castigat i assassinat pels eslaus drevlians, en revolta contra la recaptació d’impostos per part del Rus de Kíiv. Aquest episodi –com també l’anomenada venjança d’Olga–, pràcticament desconegut a Occident, és, però, una informació tan normativa a Ucraïna com en Portugal la putativa bufetada d’Afonso Henriques, el fundador del regne, a la seva mare, Teresa de Lleó. El càstig públic actual dels maroders a Ucraïna té, doncs, l’efecte d’actualitzar ritualment una complexa història mil·lenària que és fortament contestada per russos i ucraïnesos, i que fa referència a la reivindicació nacionalista dels orígens de Rus, i al mestissatge entre eslaus, víkings i tàrtars.
Una part substancial de les ciutats i pobles ibèrics conserven, a les seves places centrals, instruments de càstig públic medieval: les picotes. De moment no se’ns acudeix utilitzar-los per castigar delinqüents, però, a força de convèncer-nos que la solidaritat amb Ucraïna és un pas essencial en la defensa dels valors tradicionals europeus, no és difícil imaginar que l’ús de la picota serà reactivat. Algun dia.
* Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centro de Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
%20i%20picotes){kind=link}