Entre tots els espectacles esperpèntics a que he hagut d’assistir al llarg de la meva vida (i en van una pila) destaca la recent i sobreactuada onada de pronunciaments de certa esquerra pel cas Villarejo.
Fent pinya amb l’extrema dreta judicial, policial, reial i de Vox/PP/Cs, la dreta nacionalista del PSOE i tota la Brunete mediàtica, molts sectors de Podemos i Comuns han cregut convenient aixecar la veu contra la “sospita conspiracionista” de que serveis de l’estat hagin pogut tenir res a veure amb l’atemptat del 17/A 2017.
Seu del CNI, servei d’espionatge espanyol, implicat en nombrosos casos de guerra bruta.
Els seus arguments són bàsicament la manca de credibilitat de l’ex comissari per ressentit i delinqüent, i la necessitat d’aportat proves molt sòlides quan s’insinua una cosa tan impensable i absurda com que uns aparells de l’estat puguin haver afavorit, permès o fins i tot organitzat la massacre de civils innocents per desactivar el moviment separatista.
Deixem de banda de moment el recurs obscè d’invocar el dolor de les víctimes per desautoritzar la demanda de noves investigacions per part de familiars d’un nen assassinat a la Rambla. I obviem la peculiaritat d’un raonament (la no credibilitat d’un testimoni basada en la seva qualitat ètica) que implicaria la cancel·lació de tots els processos contra la criminalitat organitzada, des dels de màfia als per corrupció (ja que qualsevol persona que faci servir el cervell enlloc de consignes partidistes, sap que en aquestes causes els testimonis solen ser delinqüents convictes amb currículums delictius de primera, que sempre declaren per interès propi – siguin beneficis o venjances -.)
El que sobta en la posició d’aquests defensors del dogma de la innocència estatal, és el desconeixement d’uns pocs elements de cultura general a l’abast de qualsevol lectora de diari o espectadora de sèries d’acció: que quan unes declaracions incriminatòries tenen lloc en el marc d’un judici tenen un pes diferent respecte a les que es poden pronunciar recolzats a la barra d’un bar; que tals declaracions no són un exabrupte aïllat sinó que s’afegeixen a una sèrie d’indicis i fets provats, sigui gràcies a treballs periodístics sigui per comunicacions dels mateixos serveis secrets; que la creació de comissions parlamentàries d’investigació, que en casos d’aquesta gravitat (no només pel nombre de morts si no també per les delicadíssimes implicacions socials associades a l’autoria) hauria de ser rutinària en una democràcia formal, ha estat en canvi rebutjada amb contundència per tots els partits de l’estatus quo sense raons de pes…
Que el Pedro “Xuletón” Sanchez o el seu seguici de lacais, davant la insistència en voler aclarir aspectes d’un atemptat tan estrany com tràgic (pel context, els protagonistes, els mitjans) facin escarafalls com un bisbe de l’opus Dei quan algú li qüestiona la virginitat de Maria, és perfectament coherent i comprensible, ja que es tracta de buròcrates d’un partit que ha estat i és columna del règim del 78 i defensor aferrissat del manteniment de l’ordre monàrquic i de l’estructura de privilegis econòmics en que es fonamenta l’Espanya actual.
Atemptat a la Piazza Fontana de Milà el desembre de 1969, fou obra de grups neofeixistes de la xarxa Gladio, organitzada per l’OTAN, la CIA i els serveis secrets. hi moriren 17 persones.
Que ho faci l’Ada Colau o gent que es defineix d’esquerra és un escàndol. És un escàndol i una gravíssima irresponsabilitat política que persones arribades a les institucions amb promeses de “tornar-les a la ciutadania” hagin convocat fa un any una roda de premsa on definien “intent d’assassinat” una innòcua flamarada en un furgó policial blindat (en el marc d’una manifestació en defensa d’un dret fonamental com la llibertat d’expressió després de la detenció de Pablo Hasel – que continua encarcerat, amb el govern més d’esquerra de la història d’Espanya, com 4 d’aquells joves encara en presó preventiva gràcies a l’acarnissament dels serveis jurídics de l’ajuntament de Barcelona), i que ara exigeixin un respecte absolut, dogmàtic per la presumpció d’innocència (i de qualitat democràtica) dels serveis secrets de regne, o de la guàrdia civil (o que callin hipòcritament, com l’estiu passat després de les denuncies de tortura de dues advocades a l’audiència nacional: es veu que els “germana jo si et crec” i “si en toquen a una ens toquen a totes” no valen si les “germanes tocades” són dones basques vexades sexualment per funcionaris d’una “democràcia plena” com la borbònica).
Amb una esquerra així la responsabilitat de la bomba de Piazza Fontana, que l’any 1969 inaugurà amb 17 víctimes civils la llarga “estratègia de la tensió” amb un reguitzell d’atemptats indiscriminats durat més d’una dècada, encara avui recauria sobre l’anarquista Valpreda o qualsevol altre cap de turc. Si no hagués estat per la tasca obstinada, tenaç, valenta d’associacions, col·lectius, artistes, periodistes i de tot “el poble d’esquerra” s’hauria imposat la versió oficial i mai haurien sortit a la llum les connexions (que també llavors la premsa i els polítics conservadors titllaven d’increïbles, absurdes, insinuacions sense cap base probatòria) entre grups de neofeixistes i alts comandaments dels carrabiners, dels serveis secrets, de l’exèrcit. De l’estat.
Gran part d’aquells crims han quedat impunits, ja que les institucions de l’estat democràtic ( el de la Constitució més bonica del mon – Benigni dixit -) van encobrir, despistar, ocultar autors i mandants, però gràcies a la lluita i a la tasca difosa de contrainformació la veritat política es va acabar imposant i els atemptats de Milà, Bolonya, Italicus, Brescia van rebre la definició pública de “stragi di stato”.
Em pregunto avui què li fa pensar, als Comuns – entre els quals destaca per bel·ligerància blanquejadora de la monàrquica España institucional un escamot d’italians incrustats en universitats catalanes-, que els aparells de l’estat espanyol siguin immunes a temptacions de manipulació o intervenció violenta? En què es basen per considerar que allò que va succeir a la Itàlia democràtica i antifeixista és impensable que passi en el regne d’Espanya?
Félix Sanz Roldán, director del CNI en l’època dels atemptats de Barcelona i Cambrils
Un país on la “jefatura” correspon a una família real que treu la seva legitimitat de la voluntat d’un dictador al qual el primer monarca havia jurat fidelitat. On els serveis secrets han facilitat la fuga d’un rei emèrit a països sense extradició per donar temps a tapar l’enfilall de delictes que havien portat l’emèrit” a acumular una fortuna de centenars o milers de milions. On els cossos policials i l’exèrcit estan farcits d’ideologia i activistes d’ultradreta. On el Poder Judicial és independent del govern, sempre que no sigui de la dreta més rància, però no dels interessos de les castes dominants, econòmics i polítics. On milers de denuncies per tortura a Guàrdia Civil i policies no han estat ni son investigades. On hi ha hagut terrorisme d’estat, provat en judicis que van acabar en condemnes mai complertes d’alguns responsables intermedis. On encara els maquis antifranquistes són considerats delinqüents. On per atacar el moviment anarquista es va organitzar l’atemptat a la Scala. On es venen armes a dictadures genocides. On la Guàrdia Civil mata 14 immigrants disparant-li bales de goma i no passa absolutament res. On es jutgen i condemnen rapers, twitters, per denunciar els abusos dels poderosos. On s’apallissen centenars de persones que simplement estaven votant. On es fan pactes secrets amb la dictadura marroquina per violar drets humans de milers d’immigrants subsaharians. On hi ha CIES. On la banca o els Florentino Perez són el receptors de recursos públics escatimats o extorquits a les classes treballadores. On es fan “operacions Cataluña” per manipular i confondre l’opinió pública. On hi ha els conglomerats mediàtics més dretans d’Europa. On s’han refugiat i han viscut i prosperat centenars de nazis després de la II guerra mundial. On el delicte d’odi no s’aplica als agressors de persones pertanyents a minories socials fràgils o fragilitzades, si no als crítics d’uns cossos de mercenari que tenen 150.000 efectius i disposen del monopoli de les armes.
Considerar d’entrada “al di sopra di ogni sospetto” aquest estat, amb la seva història i currículum, ho pot fer només algú molt ignorant, molt ingenu o amb molta mala fe.
O molt i molt cínic. Tant cínic com per utilitzar durant anys fets insignificants com un grafit anònim per bastir campanyes de denigració contra l’independentisme i callar sistemàticament davant l’autoritarisme, la repressió d’opcions polítiques no violentes i “l’omertà” dels poders públics. El cinisme que ara inspira les acusacions de “partidistes” contra qui exigeix investigacions imparcials i amb “llum i taquígrafs”, sobre un dels atacs més mortífers patits per la societat catalana en les últimes dècades.
El cinisme de que estan fent gala avui tants personatges de la “nova política” mai ha estat – se sap – un valor emancipador i alliberador, si no una característica que els assimila – juntament amb el conformisme, la demagògia i una certa idea d’ordre – a la dreta més banal.
Vergonya companyes, vergonya!
Nota:
Vull aprofitar per fer esment d’un altre actor institucional que també compleix amb la llei del silenci tan útil per encobrir qualsevol possible mancança, error o complicitat del serveis secrets de l’estat espanyol: els cossos consolars i diplomàtics dels països que van patir la mort de ciutadans en l’atac del 17A. En el cas d’Itàlia van ser dos joves, que passaven uns dies a Barcelona. Algú hauria de recordar a la representació oficial de la República italiana a Barcelona i Madrid que – segons els ampul·losos enunciats institucionals – no estan al servei de cap burocràtica raó d’estat, si no dels seus ciutadans que, en cas d’haver estat víctimes d’errors o actuacions criminals de serveis de l’estat espanyol, tenen dret a reconeixement i reparació (i garantia de no repetició, que sempre se’ns oblida).
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència” hi ha pres part en nombroses experiència i iniciatives de comunicació popular.
