[bar group="860×106"]

De Raholes i d’altres bestioles

En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d’indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d’aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d’aquests elements porten anys a primera línia de l’escenari la cosa ja comença a passar de taca d’oli per arribar a ser preocupant. D’aquests animalons n’hi ha a cabassos però no n’hi ha cap que s’equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l’escena pública, ha anat fent saltironets d’aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d’admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d’un camaleó, només així s’entén una truculenta carrera que començà a l’Audiencia Nacional fent de públic com a diputada  d’ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l’entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l’edició en català de l’antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d’esquerres pugui acabi fent de primera espasa d’una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil -que diria un “expert” en economia-  la Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d’una pàtina d’independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar. Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l’ambigüitat, no té cap problema en mossegar als feixistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l’atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d’haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l’any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l’entenc. Que voleu que us digui, defensar l’estat d’Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s’ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l’esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l’hotel pagat, convidada d’honor pels civilitzats i pulcres lobbys sionistes d’arreu (l’AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d’uns mesos.

La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d’eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l’és. Massa que l’és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l’audiència i garanteix l’hegemonia dels poderosos. Una d’aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l’anonimat i que en la nostra són entronitzats a l’Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.


[bar group="860×106"]