El 14 de juny de 1941, 728 presoners polítics polonesos provinents del presidi de Tarnów, arribaven a unes antigues casernes militars situades al poble d’Oswiecim; s’inaugurava, d’aquesta manera, el Konzentrationslager Auschwitz, i amb ell una de les pàgines més tètriques de la història de la humanitat. Aquest 27 de gener se n’ha celebrat el setantè aniversari del seu alliberament per les tropes de l’Exèrcit Roig; un aniversari que novament ha posat l’accent en la barbàrie de la mort planificada, industrial, que consumí 10.000.000 de vides, en la inhumana lògica de la destrucció premeditada de dos pobles, el jueu i el gitano, i en la desaparició física de tots aquells que s’oposaven al feixisme (comunistes, socialistes, intel·lectuals) o que, simplement, no servien en la nova societat ària (homosexuals, Testimonis de Jehovà, discapacitats). Ben fet. Es passa per damunt, també, minimitzant-la, l’extraordinària aportació del poble soviètic en la derrota del feixisme, i s’obvien alguns elements més que discutibles sobre la passivitat dels governs occidentals davant les evidències sobre l’existència dels camps de concentració.
Els camps de concentració com a fenomen de la lògica del capital
Auschwitz era quelcom més que una fàbrica de mort. Suposà, també, la plena adaptació del fenomen concentracionari a la lògica del capital i de l’economia de guerra: els presoners seleccionats a l’arribada dels trens (entre el 10% i el 25% de combois formats de 2000 a 3000 persones) eren enviats a treballar. En la dessecació dels pantans pròxims, en la gestió i ampliació del propi camp, en el complex industrial que la IG Farbenindustrie instal·là a Monowice, a 8 kilòmetres d’Oswiecim i que acabà conformant-se com un altre camp de concentració (Auschwitz III o KL Monowitz), així com en les mines, fundicions, explotacions agropecuàries i plantes industrials de tota l’Alta Silèsia.
Barracó de presoneres jueves. Fotografia: EFE.
Els camps de concentració permeteren al capital alemany utilitzar mà d’obra esclava (pagaven 4 marcs per presoner a les SS) i acumular fabulosos beneficis els quals, després de la guerra, ningú reclamà com a il·legítims i que constituïren una peça més en l’acumulació primària de capital que permeté la reconstrucció econòmica d’Alemanya Federal. L’empresa química Degesch, per exemple, segona subministradora en volum del gas utilitzat a les cambres (el Zyklon B) facturà 300.000 marcs entre 1941 i 1944 per la venda d’aquest producte. L’Exèrcit Roig trobà 7000 kilos de cabells humans preparats per a ser enviats a Alemanya, utilitzats per a fabricar feltre. Els propis ossos dels humans cremats eren reduïts a pols i utilitzats en l’elaboració de superfosfats.
Del coneixement a la inacció
El 20 gener de 1942 els alts jerarques nazis van decidir implementar la Solució Final; mans a l’obra, ràpidament començaren a funcionar els camps d’extermini: Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek… Auschwitz també va ser elegit per a traslladar milers de jueus per al seu assassinat. La passivitat occidental, però, no es devia al desconeixement.
En el mateix 1942 Jan Karski, agent del govern polonès a l’exili, es va infiltrar per dues vegades al Gueto de Varsòvia i, vestit amb l’uniforme de les tropes auxiliars ucraïneses, va poder introduir-se en el camp de concentració de Belzec. Els informes que elaborà per al govern polonès, el britànic i l’estatunidenc, en els quals descrivia la sistemàtica política d’aniquilació nazi, no suposaren un canvi en les prioritats i objectius militars dels aliats, els únics que disposaven dels avions capaços de bombardejar objectius situats a gran distància, com demostraven diàriament atacant la població civil alemanya i destruint Hamburg, Bremen, Berlin, o Praga.
Tampoc ocasionà cap trasbals el testimoni del SS Kurt Gerstein, qui després de visitar en agost de 1942 els camps de Belzec i Treblinka contactà amb la delegació diplomàtica sueca i amb la resistència holandesa (que fluïren la informació cap a la resta dels aliats), així com als representants del Vaticà en Alemanya, per a explicar amb ets i uts la barbàrie feixista. Cap camp de concentració va ser bombardejat pels aliats, malgrat conèixer el seu emplaçament i els assassinats massius que s’hi cometien. Els trens amb deportats podien travessar Europa de nord a sud; de París, de Salònica, de Milà, de Budapest, fins a Auschwitz. Milers de kilòmetres de via de tren travessats diàriament pels combois de la mort. Cap ni una d’aquestes vies va ser inutilitzada.
El cine i la televisió
La cultura popular del segle XX, a través de la televisió i el cine, ha lloat el sacrifici dels combatents ianquis que desembarcaren a França o lluitaren al Pacífic. Aquest relat de la II Guerra Mundial, dominat per la potent indústria cinematogràfica dels EEUU, ha silenciat el període resistent comprès entre 1939 i 1945, ha infravalorat la decisiva victòria soviètica del gener de 1943 a Stalingrad, i, en la part que ens toca, ha negat el paper dels republicans en la resistència a França, en l’alliberament d’una gran quantitat de ciutats (entre elles París), o la seua presència com a presoners en el camps de concentració: 9000 hi foren enviats pels nazis, la majoria a l’austríac de Mauthausen i als seus annexos.
L’exèrcit soviètic allibera el camp. Fotografia: AP.
En la construcció de la memòria col·lectiva de la II Guerra Mundial semblen més significatius el bombardeig sobre Pearl Harbour que la derrota nazi a Stalingrad, el desembarc de Normandia que la presa de Berlin. Hollywood, l’espectacle i les taquilles manen, però sobretot l’escenificació d’una realitat convertida en faula, tocant en sordina el relat històric verídic i ajustat al veritable protagonisme que tingueren uns i altres. Els 20.000.000 de soviètics morts entre 1939 i 1945 clamen encara en silenci a Occident.
Arran d’aquest article, Ona Mediterrània va fer una extensa entrevista a l’autor.
