[bar group="860×106"]

De Stanford a Salt (Part 1)

“Durant dècades, la doxa regnant ens ha dit que la violència (de certes espècies protegides) és el resultat de la frustració. És el medi extern -la societat, en definitiva- que ha de respondre de la violència, les primeres víctimes psicosocials de la qual serien els mateixos que la perpetuen. Per això, tot element anti o parasocial és a priori digne de commiseració, una víctima de la desigualtat i els prejudicis, algú amb dret a passar comptes. La noció que la violència no és natural sinó adquirida ha dominat l’imaginari sociològic nord-americà durant la major part del segle XX, i ha infectat el progressisme català amb la irresponsabilitat i la indefensió social que en deriven” (“Salt com a símptoma”, Ara, 20-1-11).

Us presento Joan Ramon Resina. Viu en una dimensió paral·lela en la qual la idea que “les primeres víctimes psicosocials” de la violència són “els mateixos que la perpetren” va de boca en boca a la consulta del metge, a les tavernes i, sobretot, als mitjans de comunicació, on l’Estat redueix els cossos policials i la població penitenciària. En aquest món oníric Resina no hi viu sol. L’acompanya un estol d’opinòlegs reaccionaris que d’aquesta manera amplifiquen la veu del patró disfressada d'”incorrecció política”. Tots se senten profetes ignorats en un context hostil de progressisme desfermat. Però jo només els veig a ells. Joan Ramon Resina viu a la Meca, que està als Estats Units com és sabut. Aquests profetes pelegrinen a la Meca-Washington com els comunistes pelegrinaven a Moscou. Té plaça a la Universitat de Stanford, la qual cosa no li impedeix de veure-hi clar en els fets de Salt, perquè el seu menyspreu olímpic de la realitat li permet d’emprar un repertori de tòpics tant genèrics que valdrien per Salt tant com per Novosibirsk. Tant cofoi està de tenir una esterilla a la Meca-Washington que es permet  d’afirmar que aquestes idees tant tolerants sobre la violència (que per a Resina és la delinqüència, car ni l’Estat ni el capital cometen mai cap violència a part de cobrar impostos) són moneda comú en l’imaginari nord-americà majoritari. Com si, pel fet de no viure a Stanford, no haguéssim vist Charles Bronson. “No hi hagué provocació policial i la fugida del jove accidentat no parla precisament a favor de la seva innocència”. L’horitzó mental de Resina és tant reduït que no pot comprendre que encara que “el jove accidentat” fos l’assassí en sèrie més indesitjable i l’operatiu policial hagués estat de l’escrupolositat més completa, això no ens diria gran cosa sobre els disturbis posteriors. El que els aldarulls de Salt demostren és que hi ha un sector important de la població que veu la policia com un enemic. Jo no tinc plaça a Stanford ni he estat mai a Salt, n’he tingut prou a conèixer les Rambles i les actituds dels Mossos d’Esquadra vers els “moros” per imaginar explicacions possibles. Però tot això té a veure amb la realitat i a Resina, com a tots els demagogs, el que li interessa són les grans idees. “La inèrcia amb què aquesta tesi s’imposa malgrat l’evidència en contra demostra que no s’ha tancat el cicle romàntic obert per Jean-Jacques Rousseau”. Es refereix a la tesi que la violència la genera un ordre social injust. Independentment del que Rousseau digués efectivament, han passat 233 anys des de la seva mort. En aquest temps s’ha aplicat la pena de mort sistemàticament a la majoria de països del món i la població penitenciària ha crescut enormement. En què consisteix el cicle romàntic, aleshores? A quines evidències es refereix? (continuarà).


[bar group="860×106"]