Des de fa anys, des de la CGT hem estat apostant per una confrontació frontal a les mesures que des de la UE, l’Estat i els diferents governs autonòmics duen a terme per resoldre els problemes de liquiditat del sistema financer, col·lapse dels sectors immobiliari i automobilístic, etc. Des de fa temps, junt amb moltes altres organitzacions socials i sindicals que ens pretenem anticapitalistes, la CGT hem estat argumentant que estem patint una ofensiva del capital cap el món del treball i de les majories populars sense precedents en les darreres dècades. En els darrers dos anys aquests arguments s’han anat tornant en campanyes al carrer, amb més o menys èxit segons el moment, on el concepte de vaga general ha anat guanyant força, creixent com els núvols de tempesta d’estiu.
El 29 de setembre passat va ser la primera experiència de vaga general d’ençà l’inici d’aquest procés de confluència dels sindicalismes alternatius i moviments socials i polítics anticapitalistes. Les mobilitzacions que vam ser capaços/es de promoure alternatives a les convocatòries oficials de CCOO i UGT (junt amb la CSC, USOC i d’altres) van sorprendre a tothom, no només per la seva contundència sinó també pel volum de persones que hi van participar. Amb tot, tothom sabíem que la vaga del 29 de setembre arribava a destemps i era una operació de maquillatge de la passivitat còmplice dels grans sindicats CCOO i UGT. I nosaltres no havíem tingut la capacitat o la valentia de generar una proposta de lluita diferent. El silenci que va seguir al carrer i als centres de treball al 29-S n’és l’evidència.
Quan el desembre la patronal, el Govern espanyol i els sindicats majoritaris van escenificar la negociació per a la reforma de les pensions, des del sindicalisme “alternatiu” ja intuíem quin seria el resultat final. Més enllà del grau de certesa que teníem, era evident que ni UGT ni CCOO promourien mesures de força mentre s’encaminaven a un pacte entre bambolines. Pacte que, com hem vist, no només certifica noves retallades amb una profunda reforma de la Seguretat Social, sinó que estableix les bases per l’estabilitat social davant futures regressions en els drets socials, com ara la flexibilització dels convenis col·lectius. La situació, doncs, no era fàcil pel conjunt del sindicalisme alternatiu. La vaga general que tant havíem estat predicant es feia ara més necessària i urgent i, alhora, era cada cop més evident que o la convocàvem sols o no es faria. Des del meu punt de vista, per a la CGT hi havia encara un factor afegit. Des del 29-S s’havia vist que només la CGT podia promoure una convocatòria de vaga al marge de CCOO i UGT; però també s’havia fet evident que la CGT no podíem promoure en solitari aquesta vaga. Calien, doncs, companys i companyes de camí. Calia, també, atrevir-se a saltar del trampolí i confiar que la piscina fos prou plena. Es tractava, en definitiva, d’experimentar amb opcions que mai, en els darrers anys, havíem gosat provar.
La vaga general del 27 de gener al Principat ha estat la resposta necessària. La crida de la CGT la van recollir les altres organitzacions sindicals convocants: CNT, COS i Solidaritat Obrera. D’altres, que prefereixo no esmentar, van preferir mirar envers CCOO i UGT i seguir els mitjans de comunicació oficials que intentaven silenciar-la. La novetat, però, del moviment per la vaga és que aquest no va néixer del no res. Per tot el país, entorn de plataformes, assemblees i coordinadores hi havia preparada una campanya social de defensa de les pensions públiques. I aquesta campanya social, amb mobilitzacions de diferent tipus arreu i una publicació unitària, ha estat una pota de la vaga de Catalunya. El disseny de la vaga s’ha fet, bàsicament, en clau d’aquesta mobilització: per prendre el carrer, per alliberar durant un dia a la gent que treballem i facilitar que poguéssim afegir-nos al carrer a la lluita d’aturats/des, precaris/es, jubilats/des, etc.
A més d’una vaga de dignitat, la del 27-G ha estat una crida a la lluita d’un sindicalisme que és conscient d’una realitat laboral cada cop més desregularitzada, fora dels contractes i de la feina estable. I en aquesta crida calia, era imprescindible, confluir amb els moviments socials per alterar, ni que fos mínimament, la vida quotidiana i remarcar les alternatives al conformisme, a la submissió i el pactisme. La vaga del 27-G ha estat també una vaga d’aquell sindicalisme que prioritza les conviccions i els interessos de classe davant d’obtenir rèdits en les eleccions sindicals d’aquests propers mesos. Malgrat que en coneixíem els riscos i que sabíem que el seguiment en els centres de treball seria molt baix, les organitzacions convocants ens vam atrevir a fer el pas i experimentar amb la protesta.
Ara, el resultat ja el coneixem. Sabem que del nostre país, les majors protestes han estat a Catalunya. Sabem que hem pogut evidenciar la lluita per les pensions al carrer. També hem vist com l’aturada ha estat realment petita, però ha existit en molts llocs: fàbriques, transports, a diferents administracions públiques…, on treballadors i treballadores han desafiat la por a ser assenyalats i s’han afegit a la lluita. Cadascú ha fet el què ha pogut. I l’esquerra independentista ha estat una companya de viatge imprescindible per fer que la lluita es fes notar al carrer com, finalment, ho ha fet. Ara només cal saber-la continuar.
Ermengol Gassiot Ballbé és afiliat a la CGT