L’assemblea nacional que la CUP va celebrar el passat 11 de març a Reus havia de debatre un seguit d’aspectes organitzatius i metodològics amb la voluntat d’actualitzar l’organització i la seva forma de funcionament al creixement experimentat en les darreres eleccions municipals.
Malgrat que la premsa va plantejar aquesta assemblea com un nou debat sobre eleccions autonòmiques sí o no, el cert és que aquest debat només va ser present de forma molt tangencial en les deliberacions.
La voluntat de l’organització és tenir entitat i projecció nacional pròpia però també responsabilitat en construir moviment. / La CUP arribarà al País Valencià quan el moviment al País Valencià consideri que té la necessitat de muntar candidatures en aquesta línia. / La CUP ha acordat fer un debat nacional sobre la posició a adoptar davant els moviments per la independència del Principat.
Debats pendents
La motivació del document base era establir mecanismes organitzatius i de creixement que tinguessin en compte dos dels grans debats subjacents en aquesta organització.
Per una banda, la construcció d’un paradigma organitzatiu que sigui eficaç políticament però també a l’hora de mantenir l’esperit del projecte i evitar caure en les dinàmiques dels partits del sistema. En aquest sentit, diversos aspectes com la forma d’expansió, el pes de les territorials, la participació en moviments populars o els termes en què es planteja el debat electoral són plantejats sota el prisma d’aquest debat.
L’altre debat és sobre la relació amb l’esquerra independentista. Inserir la CUP amb totes les seves conseqüències dins les estructures de coordinació de l’esquerra independentista o bé mantenir-se’n al marge orgànicament i restringir les relacions a la presència de militants d’altres organitzacions com a militants de la CUP i a la coordinació d’esforços. L’assumpció de l’objectiu de creació de discurs nacional, així com el mandat per a impulsar una Taula de l’Esquerra Independentista -els dos principals acords de l’assemblea en aquest aspecte- apunten a una voluntat de l’organització de tenir entitat i projecció nacional pròpia, però alhora a la responsabilitat de construir moviment. Altres debats actualment més tangencials dins la CUP, com el possible suport explícit al sindicalisme nacional de la COS, resten de moment en la indefinició.
L’expansió al País Valencià i a les Illes
En l’assemblea de Girona de 2009, una de les principals raons esgrimides pels contraris a concórrer a les autonòmiques de 2010 fou el fet que calia fer un camí alternatiu a l’autonomisme. Aquest camí consistia, entre altres coses, en no empantanegar en aquell moment l’organització en institucions regionals que inevitablement conduïen a lògiques regionals, i optar pel municipalisme com una forma de construcció nacional. En definitiva, que l’extensió d’una organització com la CUP, amb les seves dinàmiques polítiques, arreu dels Països Catalans construïa més els Països Catalans que no pas el treball al parlament autonòmic de la CAC.
Gairebé tres anys després, però, l’avanç de la CUP al País Valencià i a les Illes Balears no ha estat, ni molt menys, acompassat amb els passos agegantats assolits al Principat. Aquest fet, atribuïble a les diferents dinàmiques polítiques existents entre territoris, coincideix amb l’extensió d’un nou discurs sobiranista que relega la construcció dels Països Catalans a etapes molt posteriors a la independència del Principat.
Per Joan Teran, “un dels blaverismes més malaltissos que hi ha és el del Principat contra el País Valencià”. Teran insisteix en que al País Valencià i a les Illes “la base social existeix, i la resta d’organitzacions de l’esquerra independentista sí que tenen ja força resolta la seva articulació nacional”. Preguntat sobre quan la CUP arribarà al País Valencià, Teran és taxatiu: “Quan el moviment popular al País Valencià consideri que té la necessitat de muntar candidatures en aquesta línia”. Teran reconeix que l’actual impuls del blaverisme principatí “ens posa pressa, però que el secret de l’expansió de la CUP sempre ha estat la paciència, i això ens genera una contradicció difícil de gestionar”.
El plantejament final aprovat en l’assemblea és el de treballar sense pressa però sense pausa en l’expansió de la CUP arreu dels Països Catalans, intentant resoldre la contradicció de la que parla Teran.
Assemblea Nacional Catalana
Un dia abans de l’assemblea nacional de la CUP, a Barcelona es reunien prop de 5.000 persones en l’acte constitutiu de l’Assemblea Nacional Catalana. Aquest organisme, sorgit de l’entramat sobiranista i de part de la xarxa de coordinadores locals de les consultes sobre la independència pretén recollir l’esperit de l’Assemblea de Catalunya.
Més enllà d’aquests plantejaments, l’ANC ha estat impulsada per sectors polítics que han fet bona part del seu recorregut dins les coordenades de l’esquerra nacional i que, després del fracàs de l’estratègia d’ERC de dinamitar CiU amb els tripartits, ara opten per portar CiU a posicions independentistes. Aquest canvi estratègic, que en certa manera també corrobora l’actual línia política d’ERC, es veu clarament reflectit en tot el full de ruta, que consisteix bàsicament en forçar des de l’Associació de Municipis per la Independència la convocatòria de referèndums oficials el 2013 i la convocatòria d’un referèndum per part de la Generalitat el 2014.
El paper de l’Associació de Municipis per la Independència, impulsada per l’alcalde de Vic Vila d’Abadal, té un paper clau en tot el projecte, ja que dóna cobertura institucional al moviment. Aquesta associació té un tint clarament convergent, ja que 7 dels 11 alcaldes que conformen la seva executiva són de CiU, tenint així la força necessària per a fer i desfer.
És en la idoneïtat d’aquesta aliança entre l’esquerra nacional i CiU, juntament amb la no assumpció plena del marc nacional de Països Catalans, el que ha generat les crítiques i el recel d’alguns sectors socials amb una llarga trajectòria de lluita independentista. Un d’ells, el periodista Humbert Roma, participà del grup impulsor però llançà també les primeres crítiques a la iniciativa: “Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això [l’esperit de les consultes] no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis”.
Un altre aspecte crític comentat per tots els assistents a l’acte amb qui aquest periòdic ha pogut parlar és el del trencament generacional. Actualment, la presència de persones joves a l’ANC és molt reduïda, fet que limita l’assumpció d’una cultura política alliberada del pes de l’autonomisme i reforça els llocs comuns del consens “societatcivilista”. El tenim pressa ha esdevingut l’eslògan d’una generació que en certa manera tracta de reparar els errors comesos per ells mateixos en 30 anys d’autonomisme.
El debat sobre l’ANC també s’ha traslladat a l’esquerra independentista i, en conseqüència, a la CUP. En alguns nuclis locals, la participació de l’esquerra independentista a l’assemblea local de l’ANC és una realitat que respon tan a les dinàmiques locals com a la concepció que una part de l’esquerra independentista té de l’ANC com a eina eficaç per a estendre les posicions polítiques de l’independentisme. Altres sectors de l’esquerra independentista recelen de la poca profunditat política d’aquest Tot i així, aquest debat no ha obtingut encara resolucions orgàniques explícites per part de les organitzacions independentistes. Una esmena va pretendre introduir de forma clara aquest debat a l’assemblea nacional de la CUP, però va ser desestimada per un resultat ajustat i l’organització va aprovar el mandat de fer un debat nacional sobre la qüestió en els propers mesos.
De moment, però, la postura de consens és l’expressada per Albert Botran, membre del secretariat nacional de la CUP: “És un fenomen positiu, perquè és un fenomen d’organització per la base en la direcció de conquerir el dret a l’autodeterminació. També és cert que la seva gestació ha estat molt influenciada per aquest nou independentisme que no té la sobirania plena -tant a nivell territorial com social o econòmic- incorporada al seu ADN polític. Amb tot, l’ANC té potencialitats indubtablement, malgrat que no creiem que sigui la clau única de la llibertat”.
