Decathlon: retornant a noves (i velles) formes de lluita sindical.

Decathlon és una multinacional francesa de roba i equipament esportiu, que trasllada als seus potencials consumidors una imatge corporativa fresca i amable. La realitat, no obstant, és que hi ha un elevat grau de rotació en la seva plantilla, amb un perfil majoritàriament jove, contractada temporalment, a temps parcial i altament feminitzada,  amb l’expectativa de trobar a Decathlon una feina que s’escaigui més amb el perfil professional que estan estudiant – o han estudiat-. En aquest context, la possibilitat de vertebrar una activitat sindical constant i desafiant al poder empresarial és altament difícil, atès que l’empresa amb aquest context previ, de clara desmobilització, utilitza els mecanismes de cooptació/repressió per tal de desincentivar l’aparició de qualsevol moviment sindical clarament antagonista.

En aquesta situació donada, la Coordinadora Obrera Sindical (COS) ha iniciat un procés de lluita per tal de revertir, i subvertir, aquest marc clarament contrari a una lluita sindical amb pretensió real de canvi sobre unes condicions preexistents extremadament precàries.

És important a l’hora de valorar la fase inicial de la lluita encetada per la COS a Decathlon, la necessitat de la redefinició del marc estratègic de l’actual model d’activitat sindical, un model nou, o no tan nou, amb el que la COS entén que cal desenvolupar  el sindicalisme. Aquesta necessitat de reformular les tradicionals estratègies sindicals, hereves d’una normativa pretesament garantista cap al treballador neix arrel de l’existència d’un sindicalisme majoritari mimat pel poder polític basat en un model sindical creat per assegurar que el conflicte socio-laboral quedi acotat a uns límits molt determinats. No obstant, aquest model ha quedat, irremeiablement, esgotat. El nou procés de contrareforma legislativa que en un proces de menys de dos anys, i amb els dos pilar legislatius que la fonamenten, entre d’altra normativa, com són la Llei 35/2010, de 18 d’abril, sota el govern del PSOE i la Llei 3/2012, de 6 de juliol, sota el mandat del PP, va trinxar en aquest concís període les bases del sindicalisme de concertació basat en la màxima del “mal menor”, bastit durant més de tres dècades, i que ha contribuït a un evident procés desmobilitzador que ara s’ha demostrat com ha desastrós a l’hora d’establir de manera estable un procés de contestació sindical i polític contra aquest període de contrareformes legislatives. Aquestes mesures que, essencialment, han comportat, entre d’altres, abaratir el cost de l’acomiadament i afeblir les causes justificatives del mateix, augmentant el poder de l’empresari per alterar les condicions de treball prèviament existents i degradant el valor de la negociació col·lectiva com a garant d’uns drets laborals mínimament estables, han trencat els eixos dels mínims legals que atorgaven als treballadors una mínima empara i que servien com a peixet per a continuar legitimant processos progressivament regressius i desmobiltzadors, a la vegada que es criminalitzava a l’esquerra sindical per part de les centrals majoritàries acusant-los de tenir posicions maximalistes que els abocaven a una situació de marginalitat.

Des d’aquesta evidencia, la COS proposa des de la seva modèstia, militant i organitzativa, un necessari canvi de les dinàmiques de lluita sindical hegemòniques en les últimes dècades.  La COS, formada per joves militants, moltes d’elles sense experiència sindical prèvia, però amb voluntat d’aprendre dels errors, i, a la vegada, amb la determinació de desenvolupar el concepte que la lluita sindical antagonista és l’eina indispensable per incidir en el canvi de les condicions laborals, entén que cal elevar el conflicte i la lluita sindical a les màximes quotes, empoderant als treballadors i treballadores, ja que, no oblidem, el sindicalisme és en essència una lluita política, i per tant, necessàriament, l’assoliment del nostre poder va en detriment del de l’empresari. La realitat és que els treballadors i treballadores ja no poden, esperant mantenir els seus llocs de treball, confiar amb els convenis col·lectius, permanentment qüestionats, i amb una legislació cada vegada menys garantista, i cal, indefectiblement, elevar el to del conflicte laboral, fer visible l’antagonisme i revertir la correlació de forces, tornant a un model de lluita sindical dels anys 60 i 70, on en un context de cicle mobilitzador sindical alcista, acompanyat d’un marc legislatiu clarament contrari als treballadors -amb totes les excepcions que mereix, amb comparació amb el context actual- es van assolir grans fites, traduïdes en millores salarials i altres garanties laborals. La inacció, la inhibició o el defuig a aquesta realitat,  remeten-se a judicialitzar el conflicte laboral, com fins ara ha estat fent el sindicalisme majoritari, ha intentat suplir l’absència de capacitat de mobilització i ha comportat una flexibilització de l’acomiadament com a corol·lari final d’una progressiva precarització de les nostres condicions laborals.

Decathlon1, amb més d’un centenar de botigues a l’Estat espanyol, no ha dubtat en congelar el sou als seus treballadors, tot i obtenir a l’Estat espanyol un benefici de més de 97 milions d’euros a l’any 2012, augmentant de retruc la jornada a 25 hores més a l’any als seus treballadors i treballadores.

Decathlon es caracteritza per una política de massiva contractació temporal fraudulenta, on amb contractes de duració determinada, es cobreixen llocs de feina indubtablement estructurals, deixant, exclusivament en mans de l’empresa, la durada de la relació laboral, així com la modificació constant d’horaris. La Secció Sindical de la COS constituïda a finals de setembre d’aquest any, amb militants de l’organització de joves de l’esquerra independentista Arran, va iniciar una política d’intensificació del conflicte amb Decathlon, fent un requeriment formal a Decathlon per a que revertís aquesta situació, intentant sempre que el conflicte transcendís l’àmbit acotat de l’empresa, per trobar el recolzament en altres organitzacions de dins i fora de l’esquerra independentista, utilitzant totes les eines legals i sindicals de les quals disposem.

Decathlon,va ignorar la petició de la COS, i, en conseqüència, vam intensificar i elevar el to del conflicte formalitzant el preavís d’una vaga indefinida a partir del 11 d’octubre del 2013, convocant a una concentració prèvia a la cèntrica botiga que l’empresa té al Carrer Canuda el passat 8 d’octubre, tot això acompanyat d’una intensa campanya de difusió via xarxes socials que va comportar que els twitters vinculats a la lluita sindical a Decathlon acabessin esdevenint trendig topic estatal.

Finalment, la secció sindical de la COS va ser cridada a una mediació amb l’empresa Decathlon davant de la Inspecció de Treball i Seguretat Social el passat 10 d’octubre, davant la qual l’empresa va respondre amb absolut menyspreu a unes reivindicacions que, de fet, el que demanen és que Decathlon adeqüi el seu model contractual a la legalitat, que estableix la temporalitat com un règim de contractació de caràcter excepcional i no un recurs habitual, com està sent utilitzat.

La COS, finalment, va optar per desconvocar la vaga indefinida per iniciar un camí de reformulació de les formes de lluita dels últims temps, atès que aquesta lluita es perllongarà molt en el temps i creiem que és indispensable cercar recolzaments, també, de fora de Decathlon i, així, donar-li un caire de vaga social, vinculant-la també al consum i a la denuncia de la falsa i amable imatge corporativa que l’empresa vol traslladar de cara en fora, transcendint la lluita contra la precarietat més enllà del centre de treball de Decathlon i convidant a la resta de col·lectius anticapitalistes, dins i fora de l’esquerra independentista, a emprendre aquesta lluita, ja que constrènyer la lluita sindical exclusivament dins dels recursos materials i sindicals de dins del centre de treball és abocar la lluita al fracàs, atès que es torna previsible, i és un retorn a velles modalitats de lluita vinculades al fordisme superades per un capitalisme canviant i que ha aconseguit precaritzar al col·lectiu dels treballadors i treballadores, sense que s’hagi pogut donar una resposta estable.

La lluita a Decathlon contra la precarietat i, per tant, la lluita contra la precarietat és només un esglaó més en una lluita que transcendeix les sigles i els col·lectius i que pertoca a tota l’esquerra sindical i als col·lectius anticapitalistes de dins i fora de l’esquerra independentista.