Declaració 'de' o 'contra' la sobirania de Catalunya?

Declaració 'de' o 'contra' la sobirania de Catalunya?

Cap nació no mereix la independència fins que no és independent. Cap nació no és digna de ser lliure fins que no és lliure.
James Connolly (1915)

declaracioparlament

El passat 23 de gener, el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Vessar tinta, mala estrugància, diu el refrany. De totes les propostes i esmenes que s’hi van presentar i debatre dins i fora del Parlament, la declaració finalment aprovada, venuda com a «solució de consens» –«consens» entre qui i amb quins objectius?–, n’és la pitjor per als drets nacionals i socials del poble català.

Però anem a pams. La proposta de declaració de CiU i ERC contenia un preàmbul clar, però, a l’apartat declaratiu, hi era força sobrer l’eufemisme –que trobarem repetit a totes les altres– de «dret a decidir», el qual, jurídicament parlant, no només no significa res, sinó que evita mencionar el dret a l’autodeterminació, reconegut al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU (en vigor des de 1976 i ratificat per Espanya el 1977) i al qual hauria d’apel·lar la nació catalana en un veritable procés d’independència. Sobre la relació amb la Unió Europea, el text només parlava dels «principis», sense dir explícitament que, en cas que Catalunya es constituís en estat independent, n’hagués de ser membre. A aquesta proposta van seguir ràpidament les d’ICV i la CUP-AE.

La proposta d’ICV s’obria amb un preàmbul històricament ignorant. Així, per exemple, s’hi afirmava que l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles l’any 1932 representava la «voluntat d’autogovern del poble català». Des de quan una llei de les Corts espanyoles és fonament d’una declaració de sobirania catalana? No cal dir que el text ometia qualsevol referència al Projecte aprovat per la Diputació Provisional de la Generalitat el 14 de juliol i avalat amb el vot afirmatiu del 99% dels 75% dels electors masculins que van votar al referèndum i, doncs, a la brutal tisorada de què va ser objecte a les Corts espanyoles, que van reduir els 52 articles del projecte a 18 i una disposició transitòria (a més de les retallades en les facultats autònomes dels escassos articles no suprimits). Pel que fa a la declaració en si, el punt 2.5 oferia al poder espanyol la base perfecta per bloquejar sine die el procés: «S’impulsaran, de forma conjunta pels grups parlamentaris favorables al dret a decidir, al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals, totes les iniciatives legislatives que puguin ser necessàries per l’exercici d’aquest dret. Al mateix temps es promourà un marc de diàleg i negociació amb l’Estat per acordar els mecanismes i les condicions de la convocatòria d’un referèndum». La proposta d’ICV, a més, acceptava acríticament la pertinença de Catalunya a la UE.

El text de la CUP-AE millorava sensiblement la proposta de CiU-ERC. Malgrat incloure al preàmbul qüestions no estrictament relacionades amb el tema, almenys exposava la qüestió del precedent de la Segona República de manera històricament veraç i, tot i assumir acríticament l’eufemisme del «dret a decidir» a l’apartat resolutiu, la qüestió del referèndum s’hi tractava clarament (punt 7), i no telegràficament i de manera esquemàtica, com a la proposta de CiU-ERC. La proposta de la CUP-AE, a més, considerava la possibilitat de la secessió unilateral d’Espanya, en incloure la desobediència civil com a mecanisme de defensa davant les mesures de resposta del poder espanyol. També preveia la possibilitat d’obrir un procés de diàleg amb la UE sobre els termes en què Catalunya s’hi havia (o no) d’incorporar.

De tot això, què en va quedar? Afanyem-nos a dir-ho: un bunyol que fins i tot contenia faltes d’ortografia, preposicions mal posades i pronoms mal utilitzats. Des del punt de vista polític, aquest nyap pot ser utilitzat com a fre al procés d’independència.

El preàmbul conté manipulacions històriques evidents, com ara que amb «la proclamació de la Segona República espanyola es constituí un govern català el 1931, amb el nom de Generalitat de Catalunya, que es dotà d’un Estatut d’Autonomia», com si el projecte aprovat per la Diputació Provisional de la Generalitat hagués estat l’Estatut definitiu i mai no hagués passat per l’adreçador de les Corts espanyoles. Així mateix, en la línia del discurs de legitimació de la monarquia reinstaurada, els partits redactors de la declaració pretenen que «el règim dictatorial del general Franco» va durar només «fins al 1975», quan, en realitat, és una interpretació historiogràficament consolidada que la dictadura no va morir amb la mort del dictador, que el reconeixement de les llibertats públiques el van imposar les mobilitzacions obreres i populars i que l’elit política franquista no va començar a aplicar cap procés de democratització abans de 1977.

Si el preàmbul és aberrant, l’apartat declaratiu no és millor. En una suposada declaració de sobirania, s’hi esmenta un total de 0 vegades el terme dret a l’autodeterminació, en benefici de l’omnipresent i insignificant «dret a decidir». Tampoc no hi apareix cap compromís de convocar un referèndum, però, en canvi, s’hi anuncia que «es negociarà amb l’Estat espanyol», la qual cosa implica una evident degradació del concepte de sobirania, en la mesura que aquesta resta constreta per la negociació de l’exercici del «dret a decidir» amb l’Estat de què la nació catalana es planteja separar-se. Les formacions que, retòriques a banda, són contràries al referèndum d’autodeterminació han aconseguit, a més de suprimir aquest terme, difuminar el contingut del «dret a decidir», bo i substituint la formulació d’un pregunta amb les opcions sí i no com a respostes possibles per una al·lusió ecumènica a «la pluralitat i el respecte a totes les opcions», la qual cosa fa que el «dret a decidir» s’assembli més a una enquesta de preferències polítiques que no a un referèndum. Si la finalitat d’aquest redactat insignificant era no tancar la porta a una organització federal dels diversos pobles sota l’administració de l’Estat espanyol, caldrà recordar que aquesta qüestió depassa la capacitat de decisió de la nació catalana i que la constitució d’un estat català independent no només no impedeix, sinó que més aviat és una precondició per a endegar un veritable procés de federalització d’Espanya. Finalment, la qüestió de la UE es resol de manera maldestra i eurocèntrica, reduint-la a una apel·lació als «principis fundacionals de la UE» i vinculant-hi hipòcritament els «drets fonamentals dels ciutadans», com si els drets humans fossin una creació de la UE.

Si del procés sobiranista n’ha de sortir una república catalana, no serà precisament gràcies a una declaració de «sobirania» com aquesta. Efectivament, de les formacions signants, ni CiU ni ICV no tenen cap intenció d’exercir el «dret a decidir». ICV va rebutjar la primera declaració perquè, retòrica a banda, no vol que es faci cap veritable referèndum d’autodeterminació, clar i ras. Una part del seu electorat pressiona per sota no només ICV, sinó també la coalició EUiA i, més concretament, el PSUC Viu perquè no signin «declaracions sobiranistes» i defensin una via federalista que tothom excepte ells considera inviable mentre no parteixi d’un marc previ de sobirania catalana. I aquest rebuig més o menys manifest li va anar com anell al dit a CiU per a utilitzar-lo com a excusa per a treure del text un referèndum en què no creu i mantenir les il·lusions d’independència per, en realitat, mantenir-se a si mateixa al govern. Serà la mobilització popular que empenyerà els partits que han parit aquesta declaració a fer allò que no volen fer, o no serà.

I, mentrestant, l’ou com balla.