>> Entrevista a Maribel Domènech, portaveu de Salvem el Cabanyal.
Parlem amb aquesta catedràtica de Belles Arts perquè ens parle sobre la situació que pateix aquest barri des de fa anys i ens explique com s’han viscut les últimes notícies.
El Cabanyal és un barri de València amenaçat per l’Ajuntament de la ciutat d’enderrocament per fer-hi una gran operació urbanística.
Comencem pel principi, què és el PEPRI?
L’any 98 ens vam assabentar que hi ha havia un projecte per al barri, el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior, que suposava la prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez travessant el Cabanyal i partint-lo per la meitat. Nosaltres valorem molt el barri que tenim, però no solament nosaltres: el 1993 l’Ajuntament i la Generalitat, en mans del PP i del PSOE respectivament, demanaren uns estudis tècnics per posar en ordre la ciutat de València i veure quins espais mereixien ser considerats Bé d’Interès Cultural (BIC) i es va determinar que el Cabanyal ho era. Cinc anys després Rita Barberà va decidir fer aquest projecte travessant el barri i trencant la unitat i la cohesió del conjunt històric. Aleshores els veïns ens reunírem i rebutjàrem este Pla que a banda de partir el barri desplaçava a 1651 famílies
Què té el Cabanyal per ser declarat Bé d’Interès Cultural?
En realitat és tot un conjunt històric protegit, des de Serreria fins a Dr. Lluch i des del Port fins la Malvarrosa. Després aquest conjunt determina una zona BIC, és tracta doncs d’una doble protecció.
El primer que varen protegir fou la trama urbana, que té una consideració a nivell arquitectònic i de racionalitat excepcional, totes les cases estan ubicades paral·lelament a la vora de la mar, el que fa que es filtren tots els vents i s’aprofite el sòl. A més també hi ha un estil de modernisme popular que es va donar a principis del segle XX, amb una tipologia de construcció feta de forma molt singular. No respon a un estil concret, sinó que es poden trobar en una mateixa casa diferents estils.
També destaca la seua història, és un barri passejat per molts personatges vinculats a l’art i la cultura, com puguen ser Sorolla, José Benlliure, Max Aub, Agustí Centelles, que va nàixer ací,… un bressol d’artistes que al llarg dels segles han fet d’este poble pesquer un espai únic que que qualsevol ciutat del món estaria orgullosa de mantindre sencer per al gaudiment dels seus habitants.
Fa aproximadament un any el director tècnic de Cabanyal 2010 va dir que el Pla del Cabanyal era innecessari i deficitari. Què és exactament aquesta entitat i per què aquestes declaracions?
Cabanyal 2010 és l’empresa que va crear l’Ajuntament per gestionar l’execució del projecte. Aquest home va fer unes manifestacions com a arquitecte, no per la seua posició política, i simplement va constatar que estava obsolet. Però és així ja des de la seua concepció, ja en el 98 quan es va llançar la proposta (que no es va aprovar fins el 2001) era un projecte desmesurat propiciat pel boom immobiliari, un pla purament especulatiu per conquerir la platja. Per això, Cabanyal 2010 és una empresa mixta amb onze constructores privades. Un fet que nosaltres vam denunciar a Europa i se’ns donà la raó, per això es va desmantellar, coincidint amb la crisi econòmica.
A principis de gener va arribar una Ordre del Ministeri de Cultura, derivada del Tribunal Suprem, que paralitzava el Pla per considerar-lo un espoli del patrimoni històric. Com heu rebut aquesta notícia?
Ara estem en una situació que s’ha paralitzat el PEPRI, l’ordre ministerial és clara. Els informes tècnics, i d’això no es parla mai als mitjans de comunicació, s’han fet consultant a institucions públiques i qualificades per a dictar si hi havia espoliació o no del patrimoni històric, com són l’Acadèmia de la Història, les acadèmies de Belles Arts, les Universitats, l’Institut Ceràmic González Martí… o també l’Institut Ceràmic de Castelló que va fer un estudi favorable a nosaltres dient que érem un museu a l’aire lliure, perquè són centenaris els taulells que trobem si passegem pel barri. Hi ha molts informes que manifesten que el Cabanyal s’ha de mantindre en peu. Hi ha qui diu que és una mínima part el que es destrueix, això és fals, però a més el més greu és el fet del trencar per la meitat la unitat del conjunt, perquè deixa de ser el que era.
L’hem rebut amb molta satisfacció i ens agrada perquè ha sigut molt tècnic, no una qüestió política com volen fer creure des de l’Ajuntament, com si fora un atemptat contra l’autonomia. No és de veres, és un procediment judicial, una decisió del Tribunal Suprem que obliga al Ministeri a pronunciar-se sobre este tema. D’altra banda ara s’obri solament una via al Constitucional.
Però als pocs dies la Generalitat Valenciana va aprovar un decret-llei que pretenia tornar a posar en marxa la prolongació, no?
Sí, però el decret-llei és una forma de voler eludir el resultat del Suprem, és una burla a la ciutadania, tota aquesta estratègia en nom de l’autodeterminació i de ser més valencians que ningú és una cortina de fum. Jo sóc molt valenciana, estime molt València, la seua identitat cultural i precisament perquè valore on visc defense el Cabanyal.
I els veïns, com han encaixat aquestes decisions?
Estem dividits perquè patim un assetjament greu per part de l’Ajuntament. Ara hi ha zones molt degradades, precisament en la zona que vol prendre l’Ajuntament. En realitat no hi ha hagut expropiacions, solament hi hagut compres a particulars, de forma individual, de persona en persona. I com s’han comprat s’ha anat enderrocant o llogant les cases a col·lectius desfavorits, alguns d’ells delinqüència, gent del món de la droga, generant així una hostilitat en el barri insuportable. Tot això és el que divideix al barri. És una estratègia de degradació i de manipulació, perquè ara venen el projecte com una forma de salvar el Cabanyal. Aleshores és un poc una lluita de “David contra Goliat”. Moltes voltes se’ns ha acusat de violents o de no viure al barri, això no és cert, tots vivim ací, però pensem que és patrimoni de tots els valencians. Afectats ens hem de sentir tots.
Quants enderrocs s´han produït des que va començar tot aquest procés? Heu pensat què es podria fer amb els edificis afectats?
Sí que s’han produït, però encara queda molt més en peu. Ho han fet per donar la sensació de que el projecte avançava, quan no és cert, però tot això genera una ambient de degradació que impacta a la gent.
Hi ha cases amb molt de valor que es podrien reconstruir, com ha passat amb la casa de Blasco Ibáñez. Un altre edifici emblemàtics destruït és la Casa de la Palmera, estimada per tots, amb un estil de barreja entre modernisme i neoclassicisme. Era un punt de referència, ara solament queda la palmera al solar. També s’ha enderrocat el Forn de l’Estrela i les Torres-Miramar, amb molt de valor. Per a nosaltres cada casa que s’ha enderrocat ha sigut una ferida que s’ha fet al barri, totes tenen valor: els alicatats, les façanes, els interiors,…
Hauríem d’intentar reconstruir el possible, però pense que tots els solars que han quedat es poden aprofitar per cobrir moltes necessitats del barri, necessitem nous espais socials, com un institut, escoles, poliesportius, centres per majors i joves,… A més estem a la vora de la platja i tenim les dos Universitats al costat, estem a un lloc privilegiat. Amb voluntat és un lloc molt fàcil de revitalitzar en dos o tres anys. La nostra alternativa és la rehabilitació sense destrucció. Hi ha valors arquitectònics i humans a conservar, no solament són els edificis, hi una forma de vida horitzontal molt diferent a la de la resta de València.
Una de les activitats més conegudes és el “Cabanyal Portes Obertes”, en què consisteix?
Fou idea d’un grup d’artistes que decidirem organitzar exposicions de tot tipus arreu del barri: en cases, comerços, etc. Així vam generar un passeig per visitar les cases i les mostres d’art. La participació fou espectacular, va tindre molta repercussió i ja portem onze edicions. Pense que la resistència ha sigut possible tants anys perquè hem sigut molt creatius i imaginatius.
Existeixen ara mateix vies de diàleg amb l’Ajuntament per buscar una solució al problema?
No n’hi ha hagut mai. Hem escrit moltes cartes a l’alcaldessa demanant una reunió. Inclús després de l’ordre vam anar personalment a entregar una carta per iniciar un diàleg per veure de quina manera es pot rehabilitar del barri, però no hem tingut resposta. L’any 2003 ja vam fer una vaga de 25 dies per a que ens rebera l’alcaldessa, però no ho va fer. Prefereix que morim de fam que parlar amb nosaltres.
Quines actuacions teniu previstes a partir d’ara?
Nosaltres sempre hem fet servir la mobilització ciutadana per lluitar contra el que no creguem just i per això hem convocat la manifestació del dia 31. Ara el Pla està paralitzat i el decret-llei de la Generalitat no canvia res. La línia a seguir és continuar la resistència, no vendre ni una casa més. Si intenten enderrocar posarem les denuncies oportunes i defensarem les cases abraçant-les amb els nostres propis cossos.
