Dejà-vú o el dia de la Marmota
Corria una xafogosa vesprada de juliol a la ciutat de València. A la seu del PSPV-PSOE, al núm. 4 del cèntric carrer de Blanqueries- al costat de les torres de Serrans- estaven de celebració. El president de la Generalitat dimitia i abandonava el càrrec; en el seu lloc deixava un candidat jove, inexpert i sense carisma. Ningú no va atrevir-se a discutir que això era bo per l’oposició, tant a ca el PSPV com a les seus dels altres partits; això reforçava el seu lideratge intern, el PP estava molt més a prop de caure. Hi va acudir més gent que mai a felicitar-los, va córrer el cava: parle, és clar, del 24 de juliol de 2002.
Aquell any Aznar cridà Zaplana a ser ministre a Madrid i deixà un president titella- José Luis Olivas, actual vicepresident de Bankia- i un llavors desconegut Francisco Camps com a candidat per a les eleccions de l’any següent. Els partits de l’oposició s’ho van veure fet contra aquell mesell amb aspecte de retoret. Un retoret que ha guanyat tres eleccions seguides augmentant la seua majoria cada cop, i que aconseguí consolidar un estil de lideratge diferent a Zaplana en les formes però igual en el fons: grans esdeveniments, destrossa del territori i contractes per als amiguets.
De la complexitat del cas Gürtel, Francisco Camps sols s’emportarà- si resulta declarat culpable- el paquet més minso: una multa de fins a 40.000 € per suborn passiu impropi; això significa que no es considera provat que a canvi de rebre els vestits ell atorgàs beneficis als caps de la trama. Els contractes en si i el finançament il·legal del PP es dilucidaran en un segon judici, on s’hi barallen quantitats que es xifren en milions d’euros, i on apareixen exconsellers com Vicente Rambla i l’exsecretari general Ricardo Costa, per als quals es poden arribar a demanar importants penes de presó.
El PP afrontarà els dos judicis, el del suborn impropi i el del finançament il·legal amb el Consell de la Generalitat lliure d’imputats: la direcció del PP va tardar poques hores en nomenar Alberto Fabra nou president de la Generalitat in pectore i president de la federació valenciana del partit a condició que mantingués l’equip de consellers de Camps com a mínim fins a les eleccions estatals.
Alberto Fabra, alcalde fins ara de Castelló, ha demostrat, tot i el seu perfil baix com a orador i com a gestor, una gran habilitat política que li ha permès mantenir a ratlla l’oposició sumant sectors de l’associacionisme de la ciutat al seu projecte polític. En la seua primera jornada com a líder del PP va atendre els mitjans de manera oberta- a diferència de Francisco Camps- i va prometre lluitar per la recepció de TV3, publicar els contractes de la Generalitat i rebre les víctimes de l’accident del metro del 3 de juliol. Gestos que apunten a un perfil de lideratge centrat en la gestió, contraposat a l’estil regional-victimista propi de Camps. Tanmateix, haurà de buscar suports entre les bases del partit a les comarques de València i Alacant, atès el poc pes poblacional relatiu del seu feu de Castelló. Sembla que la seua aposta és per una enténte amb el zaplanisme alacantí i amb l’entorn del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, en detriment del bloc opusdeísta de Juan Cotino fins ara hegemònic.
El repte, finalment, el té l’oposició, que ha centrat els darrers 2 anys en la crítica als casos de corrupció, i què ha d’enfrontar-se a un Consell renovat que sembla que se centrarà en la gestió econòmica de la crisi, és a dir: en les retallades. La crisi econòmica, l’endeutament i el dèficit fiscal (de 8.000 ME l’any, un 50% del pressupost anual de la Generalitat!) amenacen l’estat de benestar valencià mentre l’oposició dedica els seus dies a parlar de nomenaments i tres vestits. Heus ací el drama valencià, que està en el govern i la gestió que tots li coneixem però més si cap en la radical inexistència d’una alternativa. Tenim 3 anys per saber si enfrontem a un nou dia de la Marmota.
