[bar group="860×106"]

Del 18 de juliol al 1r de maig autònom: la recuperació d’una jornada de lluita

Amb la instauració de la dictadura feixista, els drets a organització, reunió, manifestació i expressió van quedar suspesos durant gairebé quaranta anys. Malgrat que aquesta mesura afectava a tothom, és clar que un dels principals, si no el principal col·lectiu social a qui es volia tenir lligat de mans i peus era la classe treballadora. Ara, les organitzacions polítiques i sindicals que havien estat els instruments d’intervenció política emprats per millorar les seves condicions de vida quedaven suspeses i, només passats un bon grapat d’anys, ja ben entrada la dècada dels cinquanta, la necessitat de superar aquella opressiva situació va esperonar cada cop més gent a superar el règim de terror franquista i començar a organitzar-se per a enderrocar-lo.

Per tal de provar de fer oblidar el passat de combat obrer i construir un nou imaginari en què les classes han desaparegut per art de màgia i el conjunt de persones que cooperen en la producció constitueixen un tot orgànic, el règim franquista va arribar a substituir l’1 de maig, el dia del Treball, pel 18 de juliol, data que rememorava l’aixecament feixista i que volia commemorar la Festa de la Exaltació del Treball. Més endavant, el 1955, el papa Pius va voler acostar-se a aquesta data de significació universal tot incorporant-lo al calendari religiós i rebatejant-lo com a commemoració de Sant Josep Obrer o Artesà. A partir d’aquell moment, també a l’Estat espanyol es tornà a celebrar l’1 de maig, però ara com una obligació i sota el control de la Falange i l’Església.

Els primers intents de recuperació de l’1 de maig per part de la classe treballadora catalana vindran de la mà de l’increment de la conflictivitat capital/treball a partir dels anys seixanta. A Barcelona i a Sagunt, per exemple, el 1965 van provar de sortir al carrer, en va. Així que la majoria de vegades no es tractava de grans mobilitzacions que no només eren prohibides i molt allunyades de la capacitat de què gaudien les organitzacions obreres del moment, sinó actes senzills, entre companys i companyes, sovint fora ciutat, que servien més enfortir els llaços solidaris entre aquells que ja havien fet el pas d’organitzar-se i lluitar contra el franquisme. En Miquel López Crespí, des de Mallorca, ho recorda de la següent manera: “Els comunistes “celebràvem” els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals”. I, ja el 1971, “anàrem -com si fóssim un grup d’excursionistes- al bosc de Bellver”, un grup de persones que no arribava a la vintena.

Aquest testimoni és prou representatiu del que al conjunt del país es podia fer a partir de mitjans dels seixanta en la reivindicació d’un 1r de maig autònom. Les dimensions podien variar, perquè és cert que Mallorca i el conjunt de les Illes, per nombre d’habitants i estructura productiva va tenir menys moviment obrer que d’altres zones del país, però el caràcter era molt similar a tot arreu. He volgut, però, recollir un altre episodi que permet visibilitzar l’activitat callada i ocultada de les dones. L’escenari va ser Lleida, on el 1967 ja s’havia provat de fer una concentració a la plaça de Sant Joan, on una quarantena de persones, la majoria d’ells procedents de CCOO, cantaren L’emigrant just abans de la contundent intervenció de la policia, que va detenir 4 persones. Dos anys després, el 1969, un grup de militants de CCOO i del PSUC proven de manifestar-se de nou pel centre de la ciutat. Aquest cop, els detinguts foren 7 i 3 persones foren finalment empresonades acusades de resistència a l’autoritat: la Catalina Maestre i l’Antonio Chacón, que tenien un parell d’infants, i l’Agustín Álvarez, la dona del qual estava prenyada. Aquella mateixa nit, les “dones democràtiques”, esposes de militants de CCOO i del PSUC, es van tancar a l’església de la Sang en protesta de l’actuació governamental. Però la protesta no va sorgir efecte i tots 3 van ser empresonats diversos mesos durant en els quals les companyes van fer-se càrrec de les criatures de la Catalina i l’Antonio i de la dona prenyada de l’Agustín, un gest de solidaritat que no rebrà el reconeixement social que es mereix.

A mesura que es veia arribar la fi del franquisme, les mobilitzacions a fàbriques i tallers en demanda de millores a la feina però també de llibertat, i d’amnistia, i de tantes altres coses, es multiplicaven. I també els intents de commemorar el 1r de maig. De totes maneres, la mort d’en Francisco Franco no va ser suficient i l’intent de celebració de l’1 de maig del 1976 a Barcelona va acabar amb corregudes amunt i avall de La Rambla tal com va cantar la terrassenca Teresa Rebull, malauradament morta fa quinze dies. El 1977 va ser més massiu, però encara era il·legal i les CCOO, el sindicat amb major poder de convocatòria, no va voler tensar la corda i fa celebrar una festa al Càmping La Tortuga Ligera de Gavà. A Barcelona, grups de gent convocats per la CNT, la USO, la CSUT i el SOC van provar sense èxit de manifestar-se per l’Eixample i La Rambla. Va ser finalment el 1978 el primer any en què es va poder celebrar el 1r de maig de forma legal. Barcelona i València van acollir dues grans manifestacions unitàries amb desenes de milers de persones de la qual només la CNT de Barcelona se’n va excloure, celebrant un acte al cap de futbol de la Guineueta. La classe treballadora havia aconseguit guanyar el 1r de maig. Ara li tocava seguir lluitant per assolir la resta de drets, per la supressió de tota explotació.


[bar group="860×106"]