Del 9 endavant

Fa un any, milers de valencians i valencianes eixírem al carrer per protestar contra les retallades socials i nacionals. Ha passat un any, i també han passat unes eleccions locals i autonòmiques i -unes quantes- amenaces de col·lapse general del sistema financer. Però si fa no fa, tot continua igual: enguany, de nou, eixirem al carrer per defensar les reduïdes prestacions socials de què gaudim i per defensar la nostra identitat, i en concret la llengua, que més que mai està en punt de mira de l’espanyolisme. I, més o menys, hi serem els mateixos.

Ha passat un any i malgrat les catastròfiques xifres macroeconòmiques, el poble continua desmobilitzat. En tot aquest temps, l’esquerra independentista i, en conjunt, els moviments socials no han sigut capaços de despertar i canalitzar el malestar popular. Només el fenomen dels indignats sembla haver trencat les fronteres d’una esquerra anticapitalista incapaç de difondre el seu discurs a la societat d’una manera efectiva i generalitzada. Les acampades i les mobilitzacions paral·leles van alterar durant un temps la pau social a què tant ben acostumada està la nostra classe dominant. Però quasi sis mesos després i amb unes noves eleccions a tir de pedra, no està clar que aquest moviment puga repetir l’èxit d’aquell 15 de maig. De fet, l’última onada repressiva que han patit no ha pogut despertar les mostres de solidaritat que es visqueren a la primavera d’enguany.

En tot cas, passe el que passe amb els indignats, pareix indiscutible que no han canviat substancialment els paràmetres en què es mou la nostra societat: l’esquerra institucional continua incapaç de bastir un projecte potent i vertaderament d’esquerres, el món laboral continua segrestat pels dos grans sindicats còmplices de les reformes laborals i de les descomunals xifres d’atur i els moviments socials, malgrat el protagonisme creixent, no han pogut esdevenir una seriosa amenaça a les polítiques neoliberals.

D’altra banda, l’escalada repressiva d’aquests dies -les detencions dels indignats que bloquejaren l’entrada a un Parlament que havia d’apropar retallades socials; o a recent detenció d’un músic lleidatà acusat d’apologia del terrorisme pel contingut de les seues lletres- deixa ben clar quin és el camí pel qual han apostat els poders de l’Estat: les retallades són tan inqüestionables, com necessària és la repressió per impedir que se qüestionen. Aquesta equació la veurem repetida cada cop amb major intensitat. I per fer-hi front, caldrà una major organització tant si es tracta d’indignats com dels moviments socials tradicionals.

Però, potser encara cal que toquem un fons més fons perquè la gent desperte; o potser l’exemple de lluites -i de victòries, en molts casos- en realitats properes ens obri la porta a una nova fase de conscienciació popular. De moment, però, sabem que ens espera una nova ofensiva espanyolista i neoliberal que prendrà nova forma després del 20N. Perquè per bé que, en plena campanya electoral, el PP intenta suavitzar el seu discurs i projectar una imatge “de centre”, com la que va aconseguir Aznar en el seu temps, ningú no dubta que allò que porta Rajoy a la cartera són tisores, tisores i més tisores. Les mateixes tisores que té Zapatero, si fa no fa, però sense la necessitat de dissimular els retalls per no perdre els seus votants.

És important que davant la previsible nova ofensiva espanyolista, l’esquerra independentista no entre en el joc del regionalisme burgès, que, com ha succeït aquests darrers anys, intentarà canalitzar el catalanisme de la població cap a la defensa dels seus interessos de classe. Així mateix, assistirem a una radicalització de l’esquerra institucional que intentarà reviscolar a l’ombra de les polítiques dels conservadors.

D’avant d’aquest panorama és fonamental que l’esquerra independentista es mantinga ferma en les seues apostes actuals: això és la implicació en les lluites socials alhora dedica esforços a reforçar la unitat del moviment. Sols amb una estratègia clara i constant podrem resistir totes les tempestes que, amb tot el que ha plogut, encara estan per vindre.