En els darrers temps, hem patit –i patim- una crisi econòmica, financera, però sobretot també política, que ha fet estralls arreu d’Europa. Als Països Catalans, l’asfixia de les classes populars ha anat en augment i els drames quotidians s’han anat estenent.
L’atur, especialment juvenil, les retallades en educació, el desmantellament de la sanitat pública, els desnonaments i, en general, l’acarnissament del capital financer, han esdevingut el pa de cada dia per a milions de persones.
D’una altra banda, una crisi democràtica sense precedents a la vella Europa ha posat de relleu el segrest de la sobirania per part d’institucions que escapen de tot control popular i mínimament democràtic. La determinació de la Troika en aplicar les receptes d’austericidi i saqueig al sud d’Europa, han topat amb la inestabilitat política de l’estat espanyola que que ja patia la seva pròpia crisi política, democràtica i territorial. L’estat espanyol ha esdevingut incapaç políticament de gestionar les tensions territorials: ni és prou fort per vèncer, ni és prou hàbil per convèncer. I aquestes tensions s’han traduït en el fracàs absolut de la via autonòmica i l’ascens imparable de l’independentisme, especialment al Principat.
En aquest context, els moviments populars han crescut exponencialment, i amb ells les expressions de desobediència i d’autoorganització. Aquest fenomen ha posat sobre la taula la necessitat d’articular una estratègia que passi de la resignació a la consciència, de la resistència a l’atac, i especialment, de la reforma a la ruptura.
I és en aquest caldo de cultiu, que la CUP – Alternativa d’Esquerres recull el suport necessari per obtenir tres escons a la cambra catalana. Activistes, militants, gent organitzada i, sobretot, persones amb la voluntat d’anar més enllà de la delegació del vot tradicional, han fet possible el pas endavant dels cavalls de Troia dins l’epicentre institucional del sistema.
En aquest sentit, i convé no ferse trampes al solitari, el tancament organitzatiu de la CUP ha suposat la pèrdua d’una oportunitat per seguir construint un moviment popular capaç d’articular la ruptura. No es tracta de construir la Unitat Popular en base a la tasca parlamentària, però si que es tractava de ser fidels a les nostres paraules i, sobretot, de que el Cavall de Troia de les classes populars sumés cada dia més genets que estenguessin el virus pel sistema. Cal no perdre de vista que la construcció d’una alternativa popular i democràtica que plantegi la ruptura amb el sistema institucional, polític i econòmic és quelcom cada dia més evident i amb més partidaris, i que acabarà esdevenint amb nosaltres o sense.
La darrera Assemblea Nacional de la CUP, celebrada a Olot al març d’enguany, havia de clarificar alguns aspectes organitzatius que havien quedat pendents arran de la decisió de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya i l’obtenció de tres escons. Els debat però, no era només organitzatiu, sinó que tenia fons i conseqüències polítiques i estratègiques. I és aquí, en les conseqüències estratègiques, que caldrà posar tots els esforços els propers mesos i anys amb un objectiu clar: la construcció d’un moviment popular capaç de disputar l’hegemonia i plantejar la ruptura en termes polítics, econòmics, socials i nacionals. És a dir, la construcció de la Unitat Popular.
Són moltes les oportunitats que tenim encara per davant per construir el moviment popular, però caldrà que tinguem molt clars els passos a seguir.
En primer lloc, cal iniciar amb màxima urgència un debat estratègic que plantegi en primer lloc els objectius de la Unitat Popular com a moviment polític. En segon lloc, cal posar les bases del programa polític de la Unitat Popular, basat en els eixos polítics, però també tàctics i organitzatius, de la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la Unió Europea i homòlegs, i sobretot en la destitució del poder establert als Països Catalans, per empoderar el moviment popular i construir una alternativa anticapitalista i radicalment democràtica. I finalment, cal plantejar aquest debat amb el conjunt dels actors que han de participar de la construcció de la Unitat Popular, que es troba actualment situada majoritàriament fora de la CUP. Aquest, doncs, és un debat que caldrà articular amb el conjunt de la Unitat Popular, i que per tant no pot quedar encotillat dins les fronteres, excessivament rígides, de la CUP i la seva organització interna. Caldrà, doncs, desbordar-nos a nosaltres mateixos si volem esdevenir motor de canvi i no repetir el fracàs de l’esquerra que va naufragar després de la mal anomenada transició espanyola.
*Xavier Monge és militant de la CUP de Barcelona
