“Un propietari més, un comunista menys.” Aquesta frase atribuïda al dictador mostra fins a quin punt la política d’habitatge del franquisme fou una qüestió central en el sistema de control social.
En el període 1939-1975 la política d’habitatge a l’estat espanyol travessa dues etapes diferenciades, la de l’autarquia i la del desarrollismo. La primera és una etapa en què l’escassesa i infraproducció d’habitatge és una cara més de la crisi econòmica i social. S’assaja un fort intervencionisme que es veu limitat per la manca de mitjans disponibles i que es transforma en clientelisme: l’estat social és molt limitat i només els afins al règim accedeixen a les seves escasses prestacions.
“Juntament amb el turisme i les finances, la construcció jugarà un paper molt important en l’estratègia de desenvolupar el capitalisme espanyol a partir dels anys 50” / “El moviment cap a la compra d’habitatges fou associat a la difusió ideològica dels valors de la propietat”.
L’arquitectura es reinterpreta com a activitat política: per exemple, es depuren professionals i s’intenta crear un imaginari d’acord amb el destí imperial comú. En molts indrets, ajuntament, església i seu del Movimiento se situen a la plaça major, apel·lant a la tradició històrica espanyola a l’hora de generar espais de referència simbòlica.
Sens dubte, però, la nota més destacada d’aquest període és l’avantatge amb què es comença a tractar el règim de propietat en detriment del lloguer, que persisteix fins als nostres dies i apartant-se de la tònica dominant a Europa ja en aquell temps. La Ley de Viviendas Protegidas de 1939 entronitza en el règim jurídic la concepció de la casa com a símbol d’estabilitat i pau social. Una idea que podrà fer-se efectiva tan bon punt la situació econòmica millori.
A partir dels cinquanta les necessitats d’habitatge es disparen. Les migracions internes fan créixer de manera caòtica els nuclis urbans: barraques, rellogats, amuntegament són paisatges urbans que demostren la ineficàcia dels múltiples organismes públics de producció d’habitatge. Cap a fora, els franquistes cerquen el reconeixement exterior i inicien l’obertura econòmica. Cap a dins el capital financer que ha adquirit progressivament una posició sòlida pressiona el règim per canviar les regles de joc del sector de la construcció. Juntament amb el turisme i les finances, la construcció jugarà un paper molt important en l’estratègia de desenvolupar el capitalisme espanyol. L’estreta relació entre ells i el gegantisme condicionen els cicles econòmics encara avui.
A partir del 1954 amb la promulgació de la Ley de Viviendas de Renta Limitada que dóna cobertura a la mercantilització de l’habitatge assistirem a una intensa activitat de l’estat que abasta la legislació, la planificació, la intervenció directa per mitjà de polígons i, posteriorment, l’impuls a la promoció privada. El creixement immobiliari fou espectacular i es produí per mitjà d’una gran transferència de rendes públiques a empreses privades. A mitjans seixanta el sòl i l’habitatge s’han convertit en un mecanisme d’acumulació de capital capaç de proporcionar uns beneficis superiors a la inversió industrial.
Però, a més, el paper ideològic de la propietat horitzontal i l’especulació del sòl fan de l’habitatge un instrument de control social de primer ordre. L’esforç econòmic associat a l’adquisició, l’endeutament per mitjà de crèdits, el condicionament de l’estalvi familiar durant molts anys, el paper organitzador de l’habitatge en l’univers de consum de les llars, el component simbòlic, les emocions que genera, etc. fan que sigui una peça central del control social. Com ho esquematitzava el ministre del ram, els proletaris es converteixen en propietaris.
El moviment cap a la compra d’habitatges fou un moviment massiu associat a la difusió ideològica dels valors de la propietat que permeté la domesticació de les lluites socials, amb unes lògiques econòmiques i de denominació que, amb els corresponents matisos, es mantenen fins avui.
*Jordi Soler és geògraf