Recórrer als discursos contra el consumisme de la nostra societat o dels treballadors en abstracte no és gens profitós per a l’esquerra com ens demostra el president de la patronal de les grans constructores (Seopan), David Taguas, quan diu que el camí de la recuperació passa per treballar més hores, exportar més, esforçar-se més i consumir menys. El senyor Taguas diu que els treballadors i treballadores han de consumir menys i no ho diu perquè sigui precisament un exponent cabdal de l’esquerra alternativa, sinó de la dreta liberal que vol que els treballadors visquin pitjor i amb menys recursos per tal que els rics puguin tenir prou capital per alçar piràmides o torres simbòliques com feien els antics faraons.
Així que no ens equivoquem fent discursos sobre el consumisme en abstracte, i situem-los en una perspectiva de classe, perquè la major part dels nostres pensionistes no arriben als 600 euros mensuals, perquè la major part de les persones desocupades dels registres oficials no arriben als 500 euros mensuals quan tenen accés a cobrar, i perquè la major part de les persones assalariades no arriben als 1.000 euros al mes i han de fer front a les despeses diàries començant per lloguers o hipoteques.
El discurs contra el consum o sobre la necessitat del decreixement referit als que consumeixen per sobre de les possibilitats és útil, però no ho és en localitats o capes poblacionals que no arriben a les fites mínimes i que necessiten desenvoluparse. Hem de considerar que un discurs generalista pot tenir un efecte boomerang com en el cas del discurs del senyor Taguas perquè sabem a qui es dirigeix el seu missatge. És ben segur que ni ell, ni els seus companys de dirigència patronal, ni els banquers, ni aquells que ens freguen davant el nas les seves riqueses es situen en el cercle d’afectats per aquesta necessitat expressa de treballar més hores , d’esforçar-se més i consumir menys.
Quan veig cada matí que pas per davant el convent dels caputxins els centenars de persones que fan cua per tal d’obtenir els entrepans pens que aquest discurs ximple que es fa sobre el consumisme generalitzat s’ha de posar al lloc que correspon, a la cistella del reciclatge, perquè si és cert que tots i totes podem voler ser consumistes, com podem voler ser rics, esportistes d’èlit o prínceps o princeses, la realitat és que no ho som.
Sovint la ideologia de les persones, que no és més que la ideologia de la classe dominant, va pels núvols com els somnis i ens costa baixar a terra i reconèixer la nostra condició social. Vivim a indrets on els pobres no es reconeixen a si mateixos i es creuen classe mitja. I aquest és un greu problema, especialment quan arriba la factura del butà o de la llum si ha augmentat i no es pot pagar.