La majoria dels 33 miners xilens que van ser rescatats fa un any de sota terra estan a l’atur
“Estem bé al refugi els 33”. El 22 d’agost de 2010 aquest missatge donava la volta al món. Era el que havien escrit en un paper un grup de miners que havia quedat sepultat per un esfondrament a la mina de San José, a Copiapó, Xile. Durant dos mesos les televisions i la premsa d’arreu del món van tenir espectacle servit per seguir, tots a una, el rescat llarguíssim dels 33 treballadors, que havien quedat atrapats a 700 metres sota terra al desert d’Atacama. I el president xilè va gaudir d’una plataforma magnífica per fer créixer la seva popularitat.
Finalment, el 13 d’octubre van ser rescatats tots els miners amb vida. Però amb les setmanes i els mesos els focus de les televisions es van anar apagant i les invitacions per viatjar a mig món van deixar d’arribar, i un any després del rescat, la majoria dels 33 “herois” estan a l’atur. Alguns sobreviuen venent productes amb una paradeta ambulant, d’altres perquè es van guardar diners que els van donar després de ser rescatats i alguns encara tenen la baixa mèdica.
Sense feina
Juan Illanes, un dels 33 miners, relatava fa poc al web de notícies Univision.com quina és la situació laboral que ha viscut després de les primeres setmanes de recuperació, un cop van ser rescatats: “No tenim estabilitat laboral. Des del 23 de gener que se’m va acabar la baixa mèdica i no tinc feina. He aconseguit administrar els pocs recursos i aportacions que ens van donar Leonardo Farkas (un multimilionari xilè que va regalar a cada miner 10.000 dòlars), que va ser fonamental al principi. I altres aportacions que ens han donat els mitjans de comunicació quan ens conviden i ens fan entrevistes de més de 30 minuts. Però és frustrant, és molt inquietant que no tinguis feina”.
Carlos Mamani, un altre dels miners, corrobora les dificultats amb què viuen: “Els 33 ens trobem en la mateixa situació, sense feina”. I explica que “alguns es mantenen fent xerrades per motivar la gent, i els altres estem esperant que arribin les oportunitats”. D’oportunitats per millorar la seva situació en Carlos en va tenir al principi, però la va rebutjar. Ell era l’únic dels 33 que no era xilè, sinó de Bolivia, i el president Evo Morales li va prometre que tindria casa i treball si hi tornava. Però Mamani explica que va preferir quedar-se a Xile: “Evo Morales va ser sincer. Però jo havia de prendre una decisió i decidir on volia quedar-me. I em vaig quedar a Xile, vaig pensar que era el més convenient, aquí tindria més oportunitats que a Bolívia”.
Demanda judicial per la inseguretat de la mina
Davant de la seva situació econòmica, i també en prendre consciència de la inseguretat amb la que treballaven, 31 dels 33 miners van presentar una demanda el passat mes de juliol contra l’Estat xilè per uns 11,5 milions d’euros (si guanyessin, correspondrien uns 370.000 euros a cada demandant) per negligència amb la mina. A més, el miners estan pendents que la Fiscalia es pronuncii sobre la possibilitat de demanar també responsabilitat als propietaris de la mina, Alejandro Bohn i Marcelo Kemeny.
Per la demanda, els miners es basen en que, abans de l’esfondrament que els va deixar atrapats, l’explotació minera ja havia estat tancada diverses vegades perquè no complia les normes sobre ventilació i sortides d’emergència. Així que l’agost del 2010 no era la primera vegada que hi havia un accident laboral. L’acusació entén que l’Estat va incórrer en una negligència en permetre que es continués treballant a la mina.
El president Piñera no va a l’aniversari del rescat
Just un any després que rescatessin els 33 de la mina de San José, un acte en va reunir una vintena de nou al costat de la mina, on va estar alçat durant dos mesos l’anomenat “campament de l’esperança”. A l’acte, però, hi ha hagut una absència significativa: el president del país, Sebastián Piñera, una actitud diametralment oposada al paper protagonista que va assumir des que es va saber que els miners eren vius i es va emprendre la costosa operació de rescat. Aleshores, liderar la gesta li va fer créixer la popularitat. Però ara, amb un suport molt baix de la població pel creixent descontentament social per les mesures neoliberals del seu govern, Piñera ni tant sols ha intentat recórrer als rescatats per intentar recuperar adeptes. I és que possiblement és conscient que alguns dels mateixos miners ja li han perdut l’estima que li van professar en sortir.
Explotar el patiment
Mentrestant, alguns mitjans xilens exploten de manera sensacionalista el que va passar dins la mina els primers 17 dies en què els 33 treballadors van estar atrapats i encara no s’havien comunicat amb l’exterior (un miner va insinuar que es van plantejar que si algun d’ells moria, els altres se l’haurien de menjar si no tenien res més, i alguns diaris i televisions han fet salsa amb aquestes declaracions). És la manera que han trobat per extreure encara més suc a la dramàtica situació que van viure sota terra els 33 miners i que va donar als grans mitjans enormes ingressos gràcies a l’audiència que va generar el rescat.
