La reivindicació independentista, que serà sens dubte la protagonista real aquest Onze de Setembre, ha passat de ser un anhel de sectors molt polititzats de la societat catalana a ser la protagonista real de mobilitzacions populars massives.
El 27 de juny d’aquest any el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya afirmava que el 51,1 % de les persones enquestades votarien a favor de la independència si es realitzés un referèndum a la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Quins són els fets que han afavorit en els darrers anys l’avenç de l’opció independentista? Quines són les resistències amb què s’ha trobat? Aquest article pretén fer un breu recorregut cronològic per respondre aquestes preguntes.
El nou estatut obre el meló
La proposta de nou estatut aprovada el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de la Ciutadella va obrir el nou cicle de creixement independentista. I no ho féu gràcies a una proposta que no recollia el dret a l’autodeterminació ni establia vies per a la construcció nacional dels Països Catalans. Justament fou la seva discussió i aprovació la que demostrà que l’estat no només no respectaria mai la voluntat popular, sinó que tampoc respectaria la voluntat d’uns representants polítics disposats a renunciar a allò més important.
El pacte Mas-Zapatero per l’Estatut
El 21 de gener de 2006, l’aleshores cap de l’oposició, Artur Mas, es reuní amb el president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero a Madrid per tal d’acordar una sèrie de retallades sobre el projecte d’estatut autonòmic a canvi d’un acord de col·laboració entre CiU i PSOE/PSC al Congrés de Diputats espanyol i al Parlament de la Ciutadella.
Manifestacions de febrer de 2006
Menys d’un mes després tingueren lloc dues manifestacions que obriren el nou cicle reivindicatiu independentista i que representaven el creixement de dos espais que, cadascun a la seva manera, han estat claus en el creixement independentista. Per un costat l’esquerra independentista reuní a més de 5.000 persones a Barcelona sota l’eslògan “Prou estatuts: autodeterminació”, mentre que la Plataforma pel Dret de Decidir en reuní a més de 125.000, reclamant respecte a un més ambigu dret de decidir.
Reformes aprovades, estatuts qüestionats
El 21 de març de 2006 Alfonso Guerra afirmà que havien passat el ribot a l’estatut després que la Comisión Constitucional del Congreso l’aprovés. El dia 30 del mateix mes és el Senat qui consumà la seva retallada enviant-lo a un referèndum que tingué lloc el 18 de juny. Dos mesos abans, el 18 d’abril, les Corts espanyoles aprovaren el nou estatut valencià després d’un acord entre el PP i el PSOE. Només l’esquerra independentista respongué amb mobilitzacions davant les seus d’aquests partits. Al Principat es succeïren els posicionaments dels diferents sectors socials i l’estatut fou ratificat en Referèndum sense que la majoria l’hagués votat: amb una abstenció del 51,6%, un 73,9% de vots a favor, i un 20,7% de vots en contra. Finalment, el 22 de novembre PP i PSOE tornaren a pactar un estatut català: el de les Illes.
Ofensiva espanyola contra l’autonomia
El viacrucis de l’estatut principatí no havia acabat: el PP, cinc comunitats autònomes i Múgica Herzog van presentar sengles recursos en contra al Tribunal Constitucional espanyol. Paral·lelament, l’1 de desembre de 2007 una massa de gent emprenyada va sortir a manifestar-se a Barcelona en contra del desgavell de les rodalies de RENFE: malgrat ser una manifestació que només demanava la gestió de les infraestructures per part de la Generalitat i obtenir conseqüentment el suport de partits i sindicats autonomistes, la manifestació bullia de consignes independentistes i comptava amb la participació d’un ampli sector de l’esquerra independentista.
Comença a Arenys el moviment de les Consultes
El 4 de juny de 2009 el Ple del consistori d’Arenys de Munt acordà donar suport a una consulta sobre la independència, impulsada pel Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació, que tindria lloc el 13 de setembre del mateix any i que seria el tret de sortida d’un moviment popular que aconseguiria realitzar consultes a un total de 554 municipis i mobilitzant a 881.564 persones en favor del dret de decidir de la nació catalana.
Un nou finançament sense desenvolupament estatutari
Després d’un llarguíssim debat, el 12 de juliol de 2009 el Govern Tripartit acordava amb el Govern de Madrid un nou finançament per a la Comunitat Autònoma de Catalunya. El 9 d’agost, mentrestant, només 12 traspassos menors s’havien acordat desenvolupant els continguts de l’estatut. La sensació de bloqueig era tan present, sobretot per la pressió exercida per les consultes independentistes, que 12 diaris amb seu al Principat publicaven, el 26 de novembre de 2009, un editorial conjunt titulat “La dignitat de Catalunya” en què insistien en la via constitucional i alertaven contra una eventual retallada de l’estatut.
Es consuma la retallada, arriba el 10 de juliol
Finalment, després de 4 anys d’una incerta incertesa, el Tribunal Constitucional espanyol anunciava la retallada definitiva de l’estatut. La resposta, organitzada per Òmnium Cultural, recollí suport de tot l’espectre polític català en una manifestació històrica que recorregué el centre de Barcelona. En aquella manifestació els polítics foren esbroncats i l’esquerra independentista enquadrà un dels blocs més grans de la manifestació. Només dos dies després els grans partits havien interpretat a la seva manera el missatge dels manifestants: cadascú posava les seves condicions a la unitat davant Madrid, preparant-se per les eleccions autonòmiques de la tardor.
CiU governarà per obtenir un pacte fiscal
El 20 de novembre de 2010 CiU guanyà les eleccions al Parlament de la Ciutadella, recollint la majoria de votants nacionalistes sota una proposta de transició nacional, basada en un pacte fiscal amb l’estat que reculli els principis del concert econòmic. Malgrat que les enquestes venien certificant allò que es veia a les mobilitzacions, és a dir, un creixement independentista, a nivell electoral, aquest no només no cristal·litza, sinó que les tres opcions independentistes que es presenten (ERC, Solidaritat i Reagrupament) obtenen per separat menys vots i escons que els obtinguts per ERC sola el 2006.
Atac contra la llengua dels Països Catalans
A finals de 2010 i principis de 2011 l’Estat impulsà un atac contra el català i contra el model d’immersió lingüística a l’ensenyament en diferents fronts que tindria com a resposta una mobilització popular arreu del país. Per una banda, una sentència del Tribunal Constitucional espanyol posà el model d’immersió lingüística contra les cordes. Per l’altra, els governs autonòmics illenc i valencià començaren una ofensiva per tal de reduir encara més la presència del català a l’ensenyament públic.
Pacte fiscal i rescat autonòmic
A finals de juliol de 2012, i en el context d’unes retallades duríssimes impulsades pel govern espanyol del PP i del govern autonòmic de CiU, el Parlament de la Ciutadella aprovà una nova aposta per un nou pacte fiscal amb Madrid, aposta que obtingué el recolzament de CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSC recolzà tots els punts del pacte excepte la caixa única, mentre que el PP s’abstingué i Ciutadans i Solidatitat s’hi oposaren per motius ben diferents. Mas defensà el pacte fiscal com “la solució a quasi tots els problemes” presentant-lo com “una oportunitat per Catalunya i per Espanya” mentre demanava un rescat, igual com fa el País Valencià, que compromet ambdues autonomies a retallar a dictat de Madrid. L’esquerra independentista i la CUP denuncien “que els Països Catalans han quedat sotmesos a la doble intervenció de l’estat i la Unió Europea”.
I després de la manifestació?
L’Onze d’enguany serà un esclat independentista, i els carrers de Barcelona, Girona, Lleida i Reus en seran testimoni. Però el 20 de setembre Mas es reuneix amb Rajoy per parlar del pacte fiscal. I plana l’ombra del rescat autonòmic i les retallades que vénen d’Europa, de Madrid i dels governs autonòmics. Quins seran els nous reptes per al creixement independentista?
