L’1 d’octubre de 2017, s’ha pogut realitzar al Principat de Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Una part del nostre país, doncs, ha estat convocada a decidir democràticament si decideix crear un Estat propi, com a punt final d’un procés de mobilització política que ha desbordat el règim de 1978.
El referèndum i la campanya electoral, però, no s’han pogut desenvolupar en una situació de normalitat. La campanya ha comptat amb molts entrebancs. L’Estat espanyol, mitjançant tots els seus tentacles (executiu, judicial, policial, mediàtic…), ha creat una situació d’excepcionalitat a Catalunya que en la pràctica ha suposat la suspensió de l’autogovern, la restricció de drets polítics, la revifalla del feixisme i l’atiament de la catalanofòbia. Tampoc s’ha pogut dur a terme el referèndum amb la normalitat que haguera estat desitjada. Els cossos policials espanyols han intentat impedir-ho, i no han dubtat en fer servir tota la violència que tenien al seu abast contra els milers i milers de persones que han defensat el dret a poder votar. Com sol passar en aquest casos, grupuscles feixistes també hi han aparegut, i han comptat amb la connivència i el suport de la policia espanyola. Els Mossos d’Esquadra no han estat a l’altura, com tampoc els càrrecs polítics que els enviaven, i tot i que no han fet un ús de la violència tan desproporcionada com la policia espanyola, també han col·laborat a l’hora de precintar centres electorals, requisar paperetes i urnes, o simplement han romàs quiets mentre observaven les brutals càrregues de la policia espanyola i la guardia civil contra el poble que diuen defensar.
Malgrat tot, de nou, el poble ha donat una lliçó de dignitat i fermesa i ha suportat totes les provocacions i colps que ha rebut. De nou, el poble ha mostrat com l’autoorganització i la lluita. De nou, s’ha fet palés que sols el poble salva el poble. Barri a barri, poble a poble, la gent s’ha organitzat, ha seguit les consignes, no ha caigut en les provocacions. Tot i que ha estat una lluita col·lectiva, cal destacar el paper de determinats cossos de treballadors, com els bombers, que no han dubtat ha posar-se en primera línia per fer front a les agressions policials. D’això, se’n diu, consciència de classe.
Amb el pretext de la defensa de la legalitat i dels drets de tota la població, estem assistint a la major retallada de llibertats que han patit els Països Catalans des de la fi del franquisme. Un atac que entronca amb la pitjor tradició del sistema constitucional espanyol i que es produeix amb la complicitat de la Unió Europea, una institució que una vegada més es torna a oposar a la voluntat popular, com va passar a Grècia, i amb el silenci clamorós de la comunitat internacional.
La repressió de l’Estat espanyol, a més a més, ha vingut acompanyada del retorn als carrers de l’extrema dreta, la qual sempre torna a l’escena pública per arribar allà on la legalitat no pot. Aquesta reaparició s’ha traduït en les darreres setmanes en amenaces de mort, intimidacions i tota mena de coaccions contra actes a favor del referèndum i el dret a decidir. Aquests grupuscles han estat finançats per la burgesia espanyola per fer el treball brut que no pot fer la seua policia. Aquests dies els hem tornat a veure passejar-se amb tota impunitat pels nostres carrers, arreu dels Països Catalans. Ho hem vist a Barcelona, a Tarragona i a Reus, a Sabadell i a Manresa, però també a València i Castelló de la Plana, a Palma i a Alacant. Perquè l’estat espanyol sí que té clar l’abast dels Països Catalans, sobretot quan es tracta de repressió.
A moltes ciutats del País Valencià i les Illes s’han viscut aquests dies una onada d’espanyolisme, amb banderes rojigualdas penjades als balcons i gent passejant-les pels carrers. No és nou. Enfront de qualsevol avanç, el monstre reacciona, i aquest compta amb tot l’aparell mediàtic per reforçar-lo. Però si parem atenció i ens fixem on es trobaven la majoria de les banderes, podrem adonar-nos que el major percentatge es trobava als barris rics d’aquestes ciutats. L’espanyolisme, al País Valencià i a les Illes, també és una qüestió de classe. A la major part dels barris humils dels nostres pobles i ciutats no n’hi havia gaire. Aquest és el nostre camp de batalla. L’Esquerra Independentista ha de continuar treballant amb la classe treballadora a aquests barris, perquè han de comprendre que només l’alliberament nacional, de classe i de gènere comportarà unes vides dignes. L’Esquerra Independentista ha de continuar bastint la Unitat Popular a tot arreu, com a única via per mostrar que el projecte dels Països Catalans lliures, socialistes i feministes és l’única via per aconseguir l’emancipació.
Aquest estat d’excepció, però, ha topat amb una mobilització sense precedents de la societat del Principat, decidida a tirar endavant amb el referèndum, conscient que la desobediència és l’únic camí real per a exercir la sobirania. A la resta del Països Catalans s’han succeït des del passat 20 de setembre nombrosos actes de suport al dret d’autodeterminació. Perquè nosaltres som conscients que, malgrat que el referèndum se circumscriu a una part del nostre país, la repressió de l’Estat és un atac contra tota la nació. A diverses ciutats dels Països Catalans, fora del Principat, hem eixit als carrers i les places en solidaritat amb els i les companyes que estaven sofrint la repressió aquests dies. I ho hem fet perquè un atac a la nostra llengua o als nostres drets és un atac a tots els Països Catalans, tant se val on es produesca, ja siga a l’Alacantí o l’Alt Camp, a la Costera o al Matarranya, a Eivissa o al Conflent.
A més a més, des de la resta de l’Estat i del món, ens han arribat mostres de suport per part de diversos moviments populars i de base que ens han recordat una vegada més que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Perquè el que reivindiquem aquests dies a casa nostra és el mateix que reivindiquem per al País Basc, Irlanda, Palestina, el Sàhara, el Kurdistan, Còrsega, Escòcia i tantes altres nacions sense Estat: el dret d’autodeterminació, un dret que tenen tots els pobles, i que no pot estar sotmés a cap legalitat.
Ara tenim per davant la vaga general convocada al Principat per al 3-O. Al País Valencià i a la resta de la nació caldrà donar suport i acudir a les concentracions que ja hi ha convocades. Açò, només ha fet que començar, ara caldrà aprofitar la conjuntura per enfortir encara més les diferents lluites – feminista, sindical, ecologista, estudiantil, per l’habitatge… –, arreu de les nostres comarques, arreu de tot el territori, per aconseguir que realment tinguen un abast nacional. Ara, més que mai, caldrà continuar la construcció dels Països Catalans, sense renúncies, sense dobles o triples velocitats. Ara hem de proclamar, ben alt i clar, quin és el nostre objectiu. El País Valencià ja no pot jugar a reformar l’estatut ni aconseguir un millor encaix a l’estat espanyol. El País Valencià ja no pot aspirar a un millor finançament des del govern espanyol ni a unes millores en les infraestructures. Eixe temps ja ha passat. Qui no vol veure-ho està cec o és molt ignorant. O potser aspira a algun premi per comportar-se com un lacai. Amb la seua obediència i amb les seues renúncies potser aspira a algunes engrunes més. No, eixe no és el camí.
Així doncs, davant l’excepcionalitat que estem vivint aquests dies, ens reafirmem en el nostre compromís amb la llibertat dels Països Catalans i de la resta de pobles del món.
Davant la repressió estatal i la violència feixista, la mobilització i l’organització populars són la clau de la victòria.
Perquè, ara i sempre, la lluita és l’únic camí.
*Josep Villarroya és militant d’Endavant (OSAN)
